Parlem amb … Florenci Gras, rector de Sant Fruitós, un capellà singular.

En Florenci Gras Santolaria, natural de Callús, és el rector de la parròquia de Sant Fruitós de Bages des de l’octubre de 2019. És un capellà “atípic” ja que es va ordenar sacerdot passats els cinquanta anys.

Com va ser que us decidissiu ser capellà?

Les coses aquestes no comencen des de que et lleves fins que vas a dormir. Jo ja feia molts anys que col·laborava a la meva parròquia de Callús, des de que feia d’escolà fins als cinquanta anys. Col·laborava molt i en una visita pastoral del bisbe, el 17 de març de 2007, el rector que hi havia, i que hi ha actualment, li va dir “Aquest noi m’ajuda molt”, tenia cinquanta tres anys, ja era un “noiet” jo, i aleshores el Bisbe em va proposar si volia estudir de diaca permanent que era en un grup que havia començat al bisbat de Vic, li vaig di que sí, i aleshores em van dir que ja em telefonarien, van passar mesos, ningú em telefonava i vaig fer el comentari “ Això va ser una d’aquelles coses dites i…”, però el juliol d’aquell mateix any em van telefonar per si volia anar a una reunió a Vic, vaig dir que sí, i a partir d’alló, durant tres anys, dos mil set, vuit i nou, anavem a estudiar els caps de setmana perquè ho haviem de compaginar amb la feina.

El 2010 em van ordenar de diaca. Vaig pensar “Ja s’ha acabat la història”, ja he fet el que volia fer i ja està!”, però llavors, avans de l’estiu del 2011, el Bisbe em tornà a cridar a Palau i em va dir si volia continuar estudiant per arribar a capellà, o tal com en diu l’esglèsia, preveres. Jo li vaig dir que sí, però anant cap a casa vaig pensar “primer es pensa i desprès es contesta”. Vaig continuar estudiant, en total set anys, i el 12 d’octubre de 2014 em van ordenar de capellà, i a partir d’aquí ja em van destinar a les parròquies.

I quin ha sigut el camí fins arribar a Sant Fruitós?

El juliol del 2013 el bisbe em va demanar que deixés de treballar i de ser regidor de l’Ajuntament de Callús perquè havia d’anar a Igualada, vaig anar-hi, durant un any de diaca, a la parròquia de la Sagrada Família, de la que en tinc molt bon record. L’any següent em va dir que el setembre havia de canviar de parròquia. Vaig anar a Sant Hipòlit de Voltregà i per l’octubre em van ordenar de capellà. Allà hi tenia tres parróquies, Sant Hipòlit que era la més gran i on jo vivia, Vinyoles, que és una colònia petiteta, però forma part del terme municipal de Masies i dues parròquies rurals més petites, l’una era Sant Martí de Saterra, on hi anava dos cops a l’any a dir missa, i Orís, que és un poblet petit de 300 habitants i hi anava quatre o cinc vegades l’any. Allà m’hi vaig estar cinc anys.

I de Sant Hipòlit cap aquí.

Si, pel juny del 2019, em truquen i em diuen “El senyor Bisbe vol parlar amb vosté”, i quan et diuen això t’espantes una mica perquè et poden donar o més parròquies o et fan marxar de la parròquia de la qual ets. Vaig anar-hi i em va dir “Com que ets del Bages t’hi envio, has d’anar a Artés i a Sant Fruitós”.

Sant Fruitós potser també és una mica diferent dels altres pobles, perquè, quantes parroquies té?

La gent cofonen el terme municipal amb el terme parroquial i l’esglèsia i el terme municipal moltes vegades no s’avenen. A Artés sí que s’avenen, només hi ha una parròquia i un terme municipal. Sant Fruitós té un terme municipal molt gran, per tant tenim la parròquia de Sant Fruitós que és la principal, però tenim també la d’Olzinelles i la de Sant Iscle. Jo sóc el rector de Sant Fruitós i de Sant Jaume que inclou Torruella. En canvi, Pineda, que està dins del terme municipal de Sant Fruitós, pertany a la parròquia de Sant Iscle de la que jo no en sóc rector, el rector és el rector de Sant Pere Apòstol de Manresa. Jo com a rector en tinc tres, Sant Jaume, Sant Fruitós i Artés.

Dins del terme de Sant Frutós hi ha el Monestir de Sant Benet, però pertany al terme parroquial de Navarcles, per tant, les cerimònies religios que s’hi fan hi pot anar qualsevol mossén però necessita el permís del rector de Navarcles.

També hem de comptar que a la llarga, jo potser no ho veuré, si es voldrà anar a missa s’haurà d’anar a una parròquia en concret, perquè cada vegada hi ha menys capellans. La gent ha de començar a acostumar-se que ja s’ha acabat aquell temps que a cada parròquia hi havia un capellà i que si un vol un bateig o un casament a una hora determinada, s’ha d’amotllar-se a l’horari del mossén. Encara hi ha algú que no entén que a Sant Fruitós hi hagi un rector que sigui el mateix que a Artés, però el 99 per cent de la gent ho entén perfectament, sempre n’hi ha algun que no, però ja ho sabem, a la vinya del Senyor hi ha de tot.

Durant la vostra vida de capellà deu tenir moltes anècdotes, ens en pot explicar alguna?

Sí, potser la més sonada va ser a Sant Hipòlit, un dia sortint de missa a hi havien dues o tres iaies, i el que fan, parlen dels nets, que si el meu ha entrat a l’Universitat, que si la meva no sé qué,…, i jo que els hi dic: “Ui si que aneu enrera, els meus fills ja estan casats i els meus nets tots ja tenen carrera”, tu ho dius en pla de broma, i al cap d’uns quants dies ve una senyora a casa i em diu: “Escolti mossen, l’altra dia va venir una iaia a casa a veure la mare i va dir, “Saps què?, el mossen ens va dir que estava casat, que té fills i els nets ja els té tots amb carrera”. Jo li vaig dir, “No, que és solter sino no podria ser capellà,” i la iaia em va contestar, “No no, perquè ell ens va dir que estava casat i tenia nets i fills”. Potser aquesta és l’anècdota més sonada que he tingut durant tot aquest temps.

Des del clergat deveu ser una anomalia, ja que us van ordenar de gran. La gran majoria dels capellans ha començat de jove. La vostra manera de veure el món amb l’experiència de seglar deu ser diferent dels que pràcticament han sigut sempre clergues. Hi trobeu alguna diferència?

Els problemes a una parròquia són els mateixos ni que hagis estudiat al Seminari ni que t’hagin ordenat de gran. Tots els problemes són els mateixos i tots els rectors tenim els mateixos. Ara, com dic jo, al no haver passat per la fàbrica de capellans, amb tot el respecte, que són els Seminaris, considero que la vida la veig d’una altra manera. Tots els mossens són propers a la gent, però de vegades se’t presenten problemes i com que tu havies sigut làic i ara ets capellà, els veus d’una altra manera. Una anomalia dins del clergat, donc sí, ja que no és normal que un home als seixanta anys s’ordeni de capellà. Els meus amics em deien “Tu estàs malament, ara que arribes al punt de la jubilació, podries fer com aquells avis, amb les mans al darrera, anar a veure les obres de l’ajuntament, ara et compliques la vida”. I no és complicar-me la vida perquè jo ja sabia on em ficava. Una cosa és si hi vas enganyat, però jo no hi anava pas. Ara, els pocs seminaristes que entren al seminari ja hi entren amb vint-i-dos o vint-i-tres anys. Per tant, ells ja han viscut una petita part de la vida civil. Però es veu molt diferent quan entres de gran que quan hi entraven, amb tots els respectes, aquells mossens que ara tenen setanta o vuitanta anys i hi entraven amb dotze o tretze anys. La vida la veus molt diferent. Els problemes que se’t presenten d’una parella o d’una persona els veus molt diferent, els pots discutir d’una o d’altra altra manera, potser aquests problemes no els hauràs viscut pero portes un bagatge diferent. La vida t’ensenya.

I com a rector, que us sembla Sant Fruitós?

Vaig arribar a Sant Fruitós. D’entrada hi havia un Consell Parroquial, i això com a mossén ja et dona una seguretat, per tant ja no comences de zero, ja tens algú que, com a mínim, amb el temps han anat mantenint les mateixes estructures. Sabia que hi hauria algú que m’ajudaria quan hi haguès algun problema. També m’ajuden per obrir i tancar l’esglèsia, a l’hivern, quan arribo ja hi ha la calefacció posada, en les petites coses de manteniment. N’estic molt content.

La gent de Sant Fruitós com són?, suposo que com a tots els pobles, hi ha gent molt maca i agradable i d’altres doncs, “bueno”, que fan el seu món. Fins ara, tota la gent que he trobat a Sant Fruitós, per a mi encantat de la vida, són una gent acollidora, agradable i tenen els seus dies bons i els seus dolents, com tothom, jo també en tinc de bons i de dolents, però, en general, per a mi són bona gent.

Moltes gràcies Florenci.