Dues vides

El nen A va néixer al sí d’una família molt pobra que vivia en un poble miserable on no hi havia ni electricitat ni aigua, però on hi passava una canonada de gas a flor de terra que, segons deien, travessava fronteres i servia per escalfar les llars d’altres països a l’hivern. Els homes d’aquell poble no tenien feina i malvivien del poc que collien, pescaven o caçaven. Les dones s’ocupaven dels fills, rentaven la roba al riu i omplien els càntirs d’aigua, cuinaven el poc que tenien i donaven caliu al marit en les llargues nits de desesperació. Aquella bona gent sabia que, molts anys enrere, bastants dels seus avantpassats havien marxat del poble per no tornar-hi mai més. Els que hi van romandre no van rebre mai ni una carta ni un missatge d’ells perquè eren analfabets. Ara, alguns dels homes, en vista que les collites, la pesca i la caça havien minvat perquè els mateixos que havien construït la canonada els prenien els pocs recursos que tenien per sobreviure, valoraren la possibilitat de fer com els ancestres i anar a la recerca de nous horitzons nord enllà, on segurament la vida era més fàcil, plàcida i assequible.
El nen B va néixer al sí d’una família benestant. Ni rica ni pobra, però amb el suficient per viure. A casa tenien llum, aigua, gas, i totes les comoditats per distreure’s i passar-s’ho bé. Com tots els altres nens del seu poble anava cada dia a l’escola, jugava a pilota a l’hora del pati i, quan tornava a casa, sa mare li tenia preparat el berenar; llavors s’asseia al sofà per guaitar la tele o per entretenir-se amb el portàtil, tot esperant l’hora d’arribada del pare, sopar i després ficar-se al llit, ben tranquil i despreocupat.
El nen A va créixer, va veure morir dos dels seus germans petits per malaltia, passava dies que no podia menjar res, son pare envellia i sa mare feia un coresforç per no plorar davant seu. Anava a l’escola, però darrerament havia perdut les ganes de jugar amb els amics i només volia estar sol. Dalt d’un turó hi havia un arbre on ell acostumava a arrecerar-s’hi de tant en tant per a meditar i saber què en faria de la seva vida. Adossat a la seva soca li confessava a l’arbre tot allò que no gosava dir als pares per no afligir-los. A la seva ombra contemplava el poble estirat als seus peus, amb els seus habitants, les seves veus i les seves olors. Veia clarament que allà ell tampoc hi tenia futur. Tenia dotze anys. Alçà els ulls i fent un sospir va jurar sota aquell arbre que quan compliria els catorze deixaria per sempre aquell indret tan trist, solitari i inhòspit.
El nen B va créixer, estudià a la Universitat, s’especialitzà en informàtica i va trobar una bona feina. Va conèixer una noia en una vetllada amb amics, va festejar-la i s’hi va casar. Van comprar una casa unifamiliar amb jardí en una urbanització amb vistes al mar i tingueren tres fills.
El nen A va complir la seva promesa amb l’arbre, i als quinze anys es va acomiadar de la seva família per anar a cercar fortuna en un lloc que fos més amable, ric i afalagador. Com els seus avantpassats, abandonava la seva terra a la força pensant que li obririen les portes d’un món nou on li seria fàcil trobar feina, no passés fam i fins i tot pogués somniar. Somniar! quina cosa més bonica quan ell a la vida només havia patit malsons! Va travessar el mar i, després de moltes peripècies, arribà a la terra on, segons li havien dit, podria refer-se, guanyar diners i ajudar els seus pares i germans. La seva il·lusió era que quan fos ric, pogués portar-los a aquell món on havia dipositat les seves esperances, per a viure-hi tots junts i ser feliços.
Tanmateix, les il·lusions es van torçar quan el van detenir per immigració il·legal. Va passar tres anys reclòs en un centre de menors on li donaven menjar i tenia un llit per dormir, res a veure amb allò que s’havia imaginat. Ell no era pas dolent i no comprenia per què aquella gent no el deixava lliure. Que no ho veien que era un jove que havia vingut a treballar? Quan va sortir del centre de menors va malviure com va poder. Mai de la vida havia pensat que el món nou amb el qual tant havia cregut li fos tan hostil. Gràcies a un company va trobar recer en un local abandonat que compartia amb altres immigrants sense sostre com ell. Començà a furgar en els contenidors a la cerca de deixalles aprofitables i metalls que venia a un ferroveller. Una vegada, en el magatzem d’aquest, va veure una vella bicicleta i demanà si se la podia emportar. El drapaire va accedir a canvi de no pagar-li res pels estris que havia dut aquell dia. Va pujar a la bicicleta i començà a pedalar no sabia cap a on. L’important per ell era sortir d’una realitat que el deprimia. Va recórrer els camins de la costa per intentar trobar una feina. Va trucar a moltes portes i tothom li era esquiu. Passà uns dies de molta angoixa i s’aturà davant una casa unifamiliar amb jardí. Era un dissabte de tardor i un home jove plegava fulles amb tres nens petits que l’ajudaven a ficar-les dins un sac. Palplantat a la porta, el que havia estat el nen A va gosar demanar feina a aquell pare afortunat que no era altre que el nen B. Aquest se’l va mirar i, en comptes d’engegar-li un altre no, el va contractar com a jardiner. Conclusió: la distància més curta entre el món A i el món B és una mà estesa.