Amb la pinça al nas

Ja tornen a ser aquí. Ja tornem a tenir eleccions. Una altra vegada. A mi, com suposo que a bastanta gent més, el cansament ja em fa efecte i el dret a vot ja no m’il·lusiona com abans. Els candidats, en general, amb un perfil molt baix i amb discursos buits i plens de tòpics, semblen tant cansats i avorrits com jo. Suposo que és massa difícil aguantar la compostura tant de temps quan no et creus ni una paraula del què dius.
A mesura que avança la campanya, el crescendo calculat pels caps de màrqueting no funciona i tot es desinfla i en comptes de generar il·lusió em provoquen una desafecció soporífera. Deu ser bastant general, perquè llavors els candidats i afins, ansiosos de generar algun cop d’efecte, han començat a dir barbaritats i omplen els discursos de contradiccions. Si el què pretenien era mobilitzar la gent, aixecar-la del sofà, sí que m’han fet aixecar del sofà, sí, però per anar-me’n a dormir.
Si hi hagués la papereta de fer-los tots fora, seria la que triaria. Perquè això de votar amb la pinça al nas, no va gaire amb meva manera de ser. Encara recordo la il·lusió que vaig sentir la primera vegada que vaig posar una papereta dins una urna, em sentia com si anés a canviar el món. Escoltava amb les orelles ben obertes uns discursos plens d’il·lusió. Ara ja no es parla de construir res i els que s’omplen la boca de que ho faran tot tant bé, no acaben de concretar mai ni el què, ni el com, ni el quan. No fos cas que quedessin retratats com ha passat ja masses vegades. Ningú parla clar. I el pitjor de tot és que ja ningú no ens representa davant del poder centralista de Madrid. El president de la Generalitat és un simple governador colonial.
Mentre, aquesta setmana hi havia una incidència a les Rodalies de Madrid i sortia fins i tot el ministre a demanar disculpes. Aquí, segons el Regió 7, un de cada quatre dies hi ha una incidència important en la línia de Manresa-Barcelona. Ningú diu res. Perquè nosaltres ho podem aguantar. No ens queixarem ni farem cap revolució. Ja hem demostrat que les nostres revolucions només duren 8 segons. I Espanya és Madrid i nosaltres ja no som ningú, només una colònia. Una regió rica (tot i que cada cop menys rica) d’un estat que cal espoliar any rere any. Recordo anys enrere que en Manolo Milián Mestre (fundador del PP) revelava que l’aportació directa als Presupuestos Generales del Estado de Catalunya era d’un 35%. Directa, indirecta encara era molt més, deia. Així que ja pagarem entre tots les millores de les línies ferroviàries madrilenyes perquè no hi hagi cap risc de que torni a passar res, mentre aquí, val més que ens mosseguem la llengua i abaixem el cap. Que com a bons esclaus si ens portem bé, a veure si l’amo és benevolent amb nosaltres i ens dóna quatre engrunes més i no passem tanta fam.
Tampoc ningú defensa la nostra catalanitat. I quan dic ningú vull dir ningú. Fins i tot la CUP ha arribat a dir aquesta setmana, que als immigrants no se’ls hi ha de demanar mai que aprenguin català, perquè llavors tenen desavantatge respecte els autòctons alhora de trobar feina (i això que els cursos de català són gratuïts!). Fins i tot aquells que es fan dir més radicals, ja aplaudeixen la eliminació de la nostra cultura i de la nostra llengua.
I és que la vocació de servei, el posar la intel·ligència pròpia al servei dels ciutadans i del país ha desaparegut. El poder és massa llaminer. Només veig personatges que viuen d’engalipar. Una colla d’ensarronadors. Si vaig a votar, serà l’última oportunitat que els hi dono. Ja en tinc prou de xarlatans i vividors.