0 Shares 337 Views

El trinxat de la iaia

30 setembre, 2019
337 Views

Quan era un xaval, recordo que en el poble, un grup de pescadors solien fer una cotxada un parell de cops l’any per anar al pantà de Foix, a l’Arboç, per pescar carpes que n’hi havia per donar i vendre. Sant Fruitós al tenir el riu ben prop, tenia una remarcada tradició d’homes afeccionats a la la pesca. En el Llobregat ja n’hi havia de peix, però solia costar un ou treure’n alguna peça que valgués la pena, per contra al pantà era relativament fàcil omplir el canastrell fins la tapa. Dic relativament perquè no tothom era capaç de fer-ho. No me’n recordo ben bé del motiu però un cop que hi vaig anar, vaig pescar al costat del Valentí de cal Agneta, gran pescador un excel·lent persona que va tenir la santa paciència d’ajudar a un marrec que no sabia ben bé de que anava el tema. No en vaig pescar ni de bon tros com ell, però Déu ni do al escampall de la tarda, les que duia. Entre tota la colla, que érem uns quants, vam fotre una carregada de carpes que un cop posades dins el cotxe, el Creus devia tenir dies de feina per treure’n la ferum que feien.
Llavors, no em podia ni imaginar que quinze anys més tard, el destí amb portaria cap aquestes terres tarragonines on hi ancoreria la meva existència per sempre. Vam comprar un restaurant a Banyeres que al de poc temps vam convertir en hotel. Recordant aquella sortida al pantà i donat que el tenia a quatre passes, a l’estiu, quan teníem l’establiment ple de francesos i belgues, em llevava a les cinc del mati per anar a pescar carpes que desprès preparava amb la mateixa recepta que el boga- revell, (besuc). Al forn, amb ceba, tomàquet i alls, acompanyat d’unes patatetes que els clients es menjaven delitosament. Tres bien em deien, c’est bon ton poisson Miguel. Només faltava que em diguessin que els agradava per donar-les carpes tres cops per setmana.
Bé, precisament del tema que vull tocar avui no es parlar de les carpes, es de l’àpat que vaig fer l’altre dia en un restaurant que hi ha a Castellet tocant al pantà, lloc on hi anava cada dia a esmorzar quan havia carregat del peix que em feia falta pel sopar. Vaig fer molt bona amistat amb la Pilar i el Josep, els propietaris. Pel meu gust feien una cuina extraordinària, senzilla, però honesta i de una gran qualitat en el que refereix al producte. Entre els seus plats més emblemàtics hi havia l’escudella, l’esqueixada de bacallà i un inigualable trinxat de col i patata amb cansalada, rosset i apetitós com en pocs llocs es pot trobar. L’art de la paciència i l’ànsia de fer les coses ben fetes per complaure la satisfacció dels clients. Cuina antiga, amb el sabor natural dels productes de la terra. Bona xeixa.
Al cap d’uns anys aquest matrimoni per motius familiars va traspassar el negoci a favor d’un parell de treballadors que pel que semblaven eren capaços de tirar el negoci endavant, però pel que sé, sense la Pilar ja res era el mateix. Les disputes entre ells ben aviat van acabar amb el renom i la fama del conegut restaurant. La brama contraposada de la majoria de clients que van notar un canvi radical amb la nova direcció, en un tres i no res se’n va anar tot a orris, fins que sens remei van haver de tancar un dels hostals més emblemàtics de la zona.
Ja fa uns tres anys que el van reobrir uns joves professionals que no conec i pel que sembla ho fan molt bé. Han fet una renovació total del local i treballant de valent. Jo no hi havia anat mai més.
L’altre dia tornant de Barcelona i no tenint ningú a casa, en arribant a l’Arbós, vaig pensar que bé que podria anar-hi a dinar. Així ho vaig fer. Pel que vaig percebre han modernitzat tot el local i també la seva proposta culinària sens deixar de banda alguns plats tradicionals que es podien menjar abans, entre ells, l’esqueixada i el trinxat de la Cerdanya. Tot i intuint que no tindrien res a veure amb els de la Pilar, els vaig demanar. I aquí és on vull reprovar sens ànim d’ofendre el perquè m’han de servir una esqueixada que es el que vaig demanar de primer plat motllada en un cilindre de deu centímetres, possiblement de tub de plàstic del deu. Molta ceba, pebrot, poc bacallà, i no precisament aquell morro d’abans. Carai!—amb el goix que fa un bon bacallà esquinçat de forma barroera amb tomacons esclafats pel damunt, una mica de ceba si t’hi agrada, olives negres i negat amb oli d’oliva.
I referint-me al trinxat, també modelat amb un fotut cilindre ficat al mig del plat amb la verdura trossejada grossa i la cansalada barrejada. Una cosa és una verdura saltejada que és molt bona i l’altre el trinxat. Un bon trinxat com el feia la meva iaia Dolores a de quedar planet i ros com una truita. Ella ja tenia una cassola d’alumini que només la feia servir per fer el trinxat plat habitual molts dies de la setmana.
L’estri era completament bonyegut del cul dels cops que havia rebut de la llossa per trinxar la verdura. De fet, a mi no m’agradava gens però entre les restriccions de llum i les bombetes de vint-i-cinc que a penes s’hi veia la iaia ho anava trampejant. Sort de les cotnes de la cansalada que ben rossetes eren com una llaminadura.
Per fer un bon trinxat s’ha de coure la col i patata, escorre-la i deixar-la un parell d’hores o més que es refredi. En la paella i poses una cullerada de llard i hi fas daurar els talls de cansalada poc a poc fins que quedin rossos. Els treus. Posa en aquesta grassa sis grans d’all sense pelar aixafats. Els fa daurar i els treus. Hi aboques la verdura que hauràs trinxat acuradament amb la llossa de fusta o espàtula. A foc mitja ho vas rossejant, anant-li donant la volta. Si no tens prou canell per la operació ajudat amb una tapadora. Quan ho tinguis al punt ho aboques en una plàtera, hi poses els grans d’all, la cansalada i si vols també hi va bé uns talls de botifarra negre del perol. Aquest és el trinxat de veritat. L’anomenen de la Cerdanya, però en totes les llars de tots els pobles del nostre país al menys, ens havien fet un fart de menjar-ne.

M’agrada el que escriu la Marina referent a aquestes persones que es preuen de voler ajudar i salvar als animals,— com si només se’ls estimessin ells. De què van aquests herois d’una societat desfermada que ho vol arreglar tot i que moltes vegades no en tenen ni idea de res. Uns palitroques, això és el que són, (perdó). Com dius,— que en saben ells d’això? Els voldria veure setanta anys enrere o més quan el pare deia. Nen, ves a escurar la cort dels porcs. Amb uns esclops de persona gran que ens anaven balders i la merda hi entrava pels quatre costats i una pudor que se’m ficava dins les entranyes de fàstic que em feia … Allà els voldria veure a aquets personatges torracollons que el que fan és emmerdar-ho tot amb les seves idees i accions que no duent enlloc.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com