La globalització és un fenomen tan creixent i poderós que té totes les traces de voler instal·lar-se en les nostres vides i pel que sembla, també en la nostra manera de menjar. Diuen que el món va per aquí, que són nous temps en què ens hi haurem d’adaptar; que voleu que us digui, no em fa gens de gràcia. Que la presumpta virtut d’aquesta globalització ens porti a que la nostra cuina ja de per si, excel·lent, i que els nostres hàbits alimentaris es dilueixin per culpa d’un exotisme esnob creat per professionals de les noves modes gastronòmiques àvids d’una clientela crèdula i incauta, no em sembla bé.
L’esdevenir restaurador dels darrers anys, ha establert com si fossin suculentes excel·lències culinàries una sèrie de plats forans de diversos i llunyans països que pel que sembla, han vingut per quedar-se; la mussaka, els nigiris, el sashimi, els bratwurst, els burritos, els nachos, kebabs i moltes altres ofertes de dubtosa qualitat que cada cop es consumeixen més. Davant aquest panorama és evident que en un futur proper, serà difícil trobar menús on serveixin cap i pota, un fricandó amb moixernons, una escudella i carn d’olla, un suquet de peix, un bacallà a la llauna o un bon arròs a la cassola. Hem d’estar al cas de què mengem i no caure en la temptació d’una moda i d’algunes ofertes que potser no ens convenen. Cal no oblidar que el nostre país és un dels que es menja millor del món.
Tampoc vull dir amb això que descarti la qualitat i el bon saber fer d’alguns restaurants nouvinguts que compleixen amb un escrupolós i convincent talent l’oferta dels seus productes. Encara que no conec massa bé el cabal i la deriva d’aquests establiments, segurament que hi ha llocs on se sol menjar molt bé segons els comentaris d’amics i coneguts que els visiten. Restaurants japonesos, alguns xinesos, els italians amb les seves pizzes i pastes, les braseries argentines amb l’encertat i polit punt de cocció de les carns, acompanyades de salses ben condimentades i picantetes, solen ser una delícia per als paladars més exigents.
He voltat per molts països i sempre m’ha agradat conèixer i valorar totes les ofertes gastronòmiques de cadascun d’ells, però a l’hora de tornar, gairebé sempre he dit el mateix que diem la majoria sobres el tema de la teca; com a casa enlloc!!
Fideus negres; un plat mariner de casa
Donant una ullada al segon llibre de cuina que vaig fer en honor a les meves netes he trobat una recepta que m’agrada molt i que la faig sovint. No us ho creureu, però segurament soc el consultor més fanàtic dels meus llibres. Quan no sé què fer per menjar hi faig una repassada i sempre hi trobo el que busco.
Per sis persones; tres sèpies fresques mitjanes, un quilo de musclos de roca, tres carxofes, una ceba, tres grans d’all, dos pebrots verds petits, una fulla de llorer, sal, pebre negre, oli d’oliva i 350 g de fideus de número dos.
Feu netejar les sèpies i en guardeu dues bosses de tinta juntament amb dues de color marró. Netegeu els musclos i els feu obrir amb aigua abundant. Els hi traieu una closca i guardeu el brou, en el qual, hi posareu més aigua, una pastilla de brou de peix i les dues bosses de tinta.
En una paella o cassola feu el sofregit amb la ceba, el pebrot, la fulla de llorer i un gra d’all tot finament picat. Hi poseu la sèpia tallada a daus no massa petits, les potes i el cap. Al cap d’uns deu minuts poseu-hi dos cullerots de brou i ho deixeu coure uns deu minuts més a foc lent. Hi afegiu la resta de brou corresponent, tres parts per una de fideus i ho feu bullir uns deu minuts.
Piqueu en el morter dos grans d’all, les bosses marrons, un bon raig d’oli i ho tireu per damunt. Tapeu la cassola fora del foc i hi poseu els musclos ben col·locats.
Deixeu reposar cinc minuts.
