El cinema com “Alienador” social

Per: Miquel P.Cortina.-

Darrer escrit d’opinió del Pare Lluís Espinal traduït al català  que completa la sèrie d’articles publicats en el Montpeità al llarg d’aquest any amb motiu del 40è aniversari del seu assassinat a mans de facciosos bolivians.

Alienar és el mateix que despersonalitzar o embrutir. Quan la persona deixa d’ésser ella mateixa, està alienada; ja no és conscient de la seva vida, la pateix en comptes de crear-la i dirigir-la. La llibertat ens dona la possibilitat de pensar i decidir per nosaltres mateixos. Quan ens dirigeixen i determinen de fora estant, vol dir que estem alienats. Quan ens estimem més els valors culturals de moda, encara que siguin forans i empobrits, llavors caiem en l’alienació. L’alienació plena és aquella en la que no ens adonem d’haver caigut víctimes de la pròpia alienació. L’alienat creu que actua amb llibertat, quan tan sols és un titella manejat pels altres.

El cinema no és només una distracció, com pot ésser el futbol. El futbol no em dona idees, però el cinema sí. I el més curiós és que l’espectador cinematogràfic s’acosta a la sala de projecció d’una manera ingènua i despreocupada, amb la qual cosa s’exposa molt més a l’influx ideològic del Setè Art.

El cinema és tòxic en la mesura que l’espectador no sap reaccionar davant la invasió de les imatges en la pantalla. El cinema pot intoxicar l’espectador perquè aquest està poc preparat per al fenomen cinematogràfic (…).

En la nostra societat classista, el cinema és un element conservador que tendeix a perpetuar la situació social present, per molt injusta que sigui. El cine ens proposa fàcilment el model de la nostra societat com l’únic viable. Per manca d’imaginació, les coses han de seguir tal com són.

Els qui tenen el poder són els qui tenen també la màgia del poder; i aquesta màgia els fa més aptes per esdevenir personatges d’espectacle. Per això, en el cinema, apareix més el protagonista ric que no pas el pobre, el reeixit que no pas el fracassat, el protagonista conservador que no pas el rebel (…).

El cinema utilitza contínuament el mètode ultraconservador d’acabar la pel·lícula amb el “happy end”. El final feliç posa les coses al seu lloc, després de molt patiment, no fos que algú arribés a la conclusió que aquest món és injust. El final feliç és la canonització de l’ordre. El final feliç dona per suposat que els “bons” triomfen i que els qui tenen èxit és perquè llur causa era justa. El final feliç és una mena d’insult al pobre, perquè en no tenir èxit en la vida, li diuen carallot o malaurat.

És un cinema conservador el que proposa que, en moments de catàstrofe, seran les autoritats qui ho resoldran tot. En aquesta societat tot està previst, talment com si fos una societat justa. Per això, en el film “TERREMOTO” de Mark Robson, el policia ha entrat en el cos per l’ideal de fer el bé als altres, i és ell qui salva els indefensos, sense excloure ni un gosset faldiller. És un policia qui resol el problema en la pel·lícula “TIBURON” de Spielberg; són els marines de l’exèrcit nord-americà els qui intervenen decisivament en el rescat de “EL COLOSO EN LLAMAS” de Guillermin. Tot aquest cinema de catàstrofes, malgrat semblar tan innocent, és un cinema conservador i de propaganda de l’ordre establert i dels guardians del sistema.

Lluís Espinal i Camps

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin