La Dona

Redacció 9 de desembre de 2020

1123 Views

Per: Lluís Espinal / Miquel P. Cortina

A la nostra societat la dona encara és una esclava, per bé que estigui encadenada amb grillons d’argent.

Tota la nostra societat està construïda d’acord amb els mòduls masculins i si, malgrat això, una dona triomfa, serà només a condició que s’hi adapti. La dona, quan és jove i soltera, està sotmesa als seus pares en excés; quan esdevé casada continua sotmesa al seu espòs.

Fins i tot les coses més estrictament femenines, com pot ésser la moda, solen estar dictades per l’home.

Durant segles, la dona ha romàs confinada a la llar i, en algunes cultures, els feien cobrir el rostre; o bé eren sacrificades al costat de la pira funerària del seu marit.

En altres èpoques, hom ha exaltat la seva maternitat; avui dia, siguem sincers, només crida l’atenció pel seu sexe.

Ella ha esdevingut un producte bàsic de la societat de consum; és venuda com un objecte més. La seva capacitat eròtica és utilitzada profusament en la publicitat. En veure-la en tants anuncis hom podria pensar que n’és la reina; però la seva presència és tan sols instrumentada, és un esquer per tal que els homes comprin un altre producte, aliè a ella mateixa.

Encara que algunes vegades ocupi el lloc de cap d’Estat, normalment ha sigut allunyada dels punts clau de l’evolució del món. És un ornament. Hom li ha confiat el foc sagrat de la vida i la custòdia de les tradicions. La seva mateixa emotivitat s’ha prestat a aquesta funció conservadora. L’home s’ha reservat el dret a la creativitat i a la innovació, i a la dona li ha estat lliurat el rol de fer de fre i d’oposar-se a les innovacions.

El cinema és una altra de les àrees aparentment dominades per la dona; però allà hom la degrada i el seu cos és venut als espectadors, a baix preu.

La dona apareix com un animal eròtic i llagoter; és la presa que l’home es dedica a caçar; i el final d’una pel·lícula acostuma a caracteritzar-se perquè li és lliurat al protagonista el trofeu d’una dona.

Existeixen dues morals: una per a l’home i una altra per a la dona. La moral femenina és més estricta, no perquè la dona ho vulgui així, sinó per imposició de l’home. L’home es permet de fer les seves escapadetes, i li són perdonades. Per contra, les faltes morals de la dona no tenen perdó.

La mateixa feina és menys remunerada quan la fa una dona. La nostra societat acceptaria donar a la dona l’almoina de la protecció, però no pas la igualtat de drets.

La societat és masculina, potser per això és tan brutal i tan violenta. La dona hi hauria d’aportar, no una nova agressivitat apresa de l’home, sinó els seus valors específics d’humanisme, tendresa, delicadesa i sensibilitat.

En uns temps on ens amenaça el maniqueisme i la deshumanització, convé que la dona continuï essent molt dona; i no deixi el món abandonat a la mercè i a la follia dels homes.

Lluís Espinal i Camps