L’última etapa de Lluís Espinal: consumir la vida (i 3)

Per: Miquel P. Cortina –

A Lluís Espinal no li van agradar mai els viatges llargs, però sí les petites escapades i els passeigs. Sentia predilecció per les muntanyes nevades i les glaceres, com la del Huayna Potosí sobre el clivell de Zongo. Durant aquestes caminades comentava amb entusiasme les mil tonalitats del paisatge, grimpava veloç per les dreceres i, si l’acompanyava alguna família, li agradava jugar amb els nens. Allà oblidava les pressions de cada dia i es desfogava parlant d’experiències passades i de somnis per al futur.

Hi havia un grup de persones i famílies amb les que mantenia una amistat especial. La relació havia sorgit al llarg d’un treball en equip; aquest era el cas amb els cineastes. Poques vegades convidava els amics a anar a casa seva. L’amistat es desenvolupava més aviat a l’entorn de la feina. Hi havia una certa solitud en el seu mode de ser “diferent” de la resta, i tanmateix, el Lluís es bolcava afectivament sobre la comunitat en la que vivia, tractant de fer-ne l’ideal de societat que portava dins. Així ho va viure primer a “Villa Cariño”, després a la casa del carrer Illampu i finalment a la seva comunitat de Miraflores, molt a prop de la qual van clavar-li les urpes els seus assassins.

A l’hora de l’esbarjo, sempre i quan no hi hagués cap feina pendent, el Lluís preferia les tertúlies, tocar la guitarra tranquil, les llargues sobretaules amb els amics. Per contra, no li agradaven les “farres” amb ball i begudes alcohòliques.

Per bé que el Lluís havia estat un jove atlètic i robust, a Bolívia la seva salut es va anar deteriorant de forma ràpida; tant, que pel seu aspecte físic semblava mes gran del que realment era. Durant la seva llarga estada al país andí va patir tres malalties d’una certa gravetat. La primera, de tipus cerebral, va esdevenir-se cap el 1974, manifestant-se en desmais i fortes convulsions similars a les d’una epilèpsia. El diagnòstic semblava irreversible. Uns quants amics van intentar convènce’l que viatgés a l’estranger per sotmetre’s a un tractament seriós, però el Lluís no va voler fer-los cas perquè considerava el seu mal com un privilegi que no podien permetre’s els veïns pobres del seu barri.

El segon cop que emmalaltí fou l’any 1975 quan, tot pujant a un autobús es va dislocar la columna i hagué de passar una setmana estirat damunt unes posts de fusta i dormir, a partir de llavors, en un llit dur.

La tercera vegada fou una hepatitis allò que el va dur al llit. Se sentia humiliat per haver agafat aquesta malaltia de “gringos”, però aprofità les setmanes d’inactivitat per llegir literatura boliviana i llatinoamericana. El va impressionar sobretot el peruà José María Arguedas. Aquest cop uns amics li van portar un aparell de TV perquè pogués guaitar els partits del Mundial de Futbol que es feia a l’Argentina. Fou l’única època de sa vida en la que passà llargues estones davant la televisió. Tot i ser especialista productor de programes d’aquest mitjà, normalment rebutjava veure la TV i s’oposà formalment a que hi hagués un receptor a casa seva. Ni tan sols durant la Vaga de Fam va voler entretenir-se amb el televisor que els periodistes van posar a disposició dels vaguistes. Deia que volia protegir la seva salut mental enfront del manipulat canal estatal.

A finals de l’any 1979, pels volts de Nadal—explica un company de la seva comunitat—havíem pensat prendre’ns un descans d’una setmana i, per tal de poder-lo fer, “Lucho” avançà la seva feina en el setmanari però, com sempre, va sorgir alguna cosa a l’últim moment que ens impedí agafar uns quants dies de vacances. Ens vam limitar a fer una passejada pels barris perifèrics de La Paz per a continuar descobrint la ciutat única i sempre nova. En la darrera caminada, com si fos premonitori, vam anar per Achachicala. Ens vam desviar cap a l’autopista fins que alguns treballadors ens van dir que anàvem errats, que calia pujar primer fins a l’escorxador.  De manera que vam tornar enrere fins a l’escorxador i d’allà estant vam seguir camí amunt recorrent, sense saber-ho, el camí dolorós que seguiria ell, en aquella malaurada nit entre el 21 i el 22 de març. El nostre passeig va concloure aquesta vegada a poques passes del lloc on tres mesos més tard seria trobat el seu cadàver crivellat. Allà s’hi aixeca a dia d’avui una creu commemorativa de setze metres d’alçada.

Text extret del llibre “¡Lucho vive!”

del P. Alfonso Pedrajas Moreno

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin