Lluís Espinal avui: Una paràbola per al poble

Redacció 18 de novembre de 2020

845 Views

Per: Miquel P. Cortina –

La vida i la mort de Lluís Espinal prenen tot el caràcter d’una paràbola. És propi dels profetes d’Israel i de tots els temps no fer tan sols gestos simbòlics, sinó constituir-se ells mateixos en paràbola i signe vivent per al poble.

El seu assassinat el fa esdevenir no tan sols màrtir d’un grup, sinó màrtir de la dignitat i dels valors humans. Ell, com tants altres màrtirs llatino-americans (Monsenyor Romero, Ignacio Ellacuría…), no va morir simplement per defensar un credo, un dogma religiós, una veritat particular de la fe cristiana, sinó per defensar la vida, la dignitat, la humanitat. A Lluís Espinal l’assassinen les forces paramilitars al servei dels interessos del narcotràfic i dels militars colpistes. La seva presència era una nosa per a llurs plans de violació i corrupció ja que ell exemplificava que hi ha valors que hom no pot qüestionar ni vendre.

“Lucho” Espinal és màrtir de la llibertat, de la justícia, de la veritat, de la vida, dels valors més humans. Els milers de persones que el van acompanyar al cementiri, en un gest de dolor espontani i ben sincer, van comprendre que el jesuïta havia estat un home del poble, el seu portaveu. En la mort del Lluís el poble va recuperar esperança, en percebre que encara és possible viure amb dignitat i lluitar per la justícia. Hom pot arrencar la vida, però no pot assassinar els ideals.

La vida de “Lucho” és una paràbola del Reialme de Déu, com les que Jesús explicava: és com un jove que ho deixa tot, que va a la cerca dels més pobres i necessitats, que estima la justícia, que es posa al servei dels altres amb totes les seves qualitats i aptituds, que desemmascara la mentida, defensa la vida, lluita amb mitjans pacífics per tal que la veritat ho penetri tot amb la seva llum, que pateix persecucions i és capaç de donar la vida per als altres, sense positures ampul·loses sinó com aquell qui compleix amb el seu deure.

La paràbola de la vida de Lluís Espinal té pregones arrels evangèliques i cristianes. Fou un creient, un cristià, un home evangèlic, un company i un místic de Jesús.

Si els seus escrits de cinema i els seus editorials es mantenen ordinàriament en una sòbria secularitat humanística, en els seus escrits més personals expressa les seves arrels més profundes i el seu apassionament per Jesús, el Fill de Déu, que s’havia naturalitzat home i a qui agradava dir-se Fill de l’Home. El Lluís no era un turista diví. Més aviat va encendre l’esperança, ensenyà la dignitat i l’alliberament, la germanor i l’amor, estimant la seva terra dempeus igual que un beduí. Fou amic dels pàries i dels camperols del seu poble, va parlar clar, amb la franca sinceritat dels qui no temen la mort, va fustigar els rics i poderosos, fou acusat en fals, el condemnaren a un judici il·legal i el van torturar; foren els “bons”, els sensats i els polítics qui van lliurar-lo a la mort. Però ell no va renegar de la seva humanitat, ni va donar-se de baixa de la seva solidaritat humana. Aquest fill de l’home és allà on hi ha una llàgrima, un crit, una mort, encara que hagi de ser confinat al cel, lluny dels seus germans.

Sobre la tauleta de nit el Lluís hi tenia sempre el llibre del Nou Testament. El dia 21 de març en què fou segrestat i assassinat, el punt es trobava en el capítol 23 de l’evangeli de Lluc: “Jesús és condemnat a mort per Pilat”. En aquest Jesús recolzava ell la seva vida. La seva esperança es nodria d’una fe evangèlica, profunda, serena, incommovible, la fe que havia rebut de la família al seu St. Fruitós natal, que l’havia dut a la Companyia de Jesús i que, al llarg de la seva existència (va morir als 48 anys d’edat) havia portat un estil de vida semblant al de Jesús. La seva experiència ignasiana dels Exercicis espirituals va marcar profundament la seva vida: va sentir la crida de Jesús, el Rei Eternal, que el convidava a seguir-lo en la seva tasca de treballar per al Regne de Déu, en pobresa i persecucions, sota la bandera de la creu, però amb l’horitzó obert a l’esperança de la Pasqua. La Companyia de Jesús, de la qual ell formà part des de l’any 1949, en la Congregació General del 1975 havia redefinit el seu carisma com una lluita per la fe i la justícia. El nostre màrtir s’ho va prendre molt seriosament. En va fer vida.

Text extret del llibre “¡Lucho vive!”

del P. Alfonso Pedrajas Moreno

(Traducció de Miquel P. Cortina)