Per: Miquel P. Cortina.-
Al llarg de nou mesos he anat publicant, en les acollidores pàgines del Montpeità, alguns capítols traduïts al català del llibre ¡Lucho vive! escrit pel P. Alfonso Pedrajas Moreno, que espero hagin servit per acostar la figura i el pensament de Lluís Espinal i Camps als santfruitosencs que potser no el van conèixer però que en tenen un vague record, o bé a aquells altres que no n’havien sentit a parlar mai i ara, amb motiu dels 40 anys del seu assassinat per grups para-militars bolivians, han vist enaltida la seva figura a través d’un merescut homenatge.
Ell era un religiós, un jesuïta que de ben jovenet va comprendre que estar en el món només tenia sentit si era per estimar. Estimar, per al Lluís, no era un verb abstracte, insubstancial o limitat, sinó una paraula polivalent i plena de contingut. A banda del seu significat més genuí que inspira els poetes i entendreix el cor dels enamorats, estimar també és situar-se al costat dels pobres, és denunciar les injustícies, és oposar-se a tota mena de violència, és fer front a l’opressió del fort sobre el feble; estimar és perdonar. El Lluís va lliurar la seva vida estimant amb bogeria el poble que el va acollir. Es va enfrontar als dictadors de torn no pas amb violència sinó a través de la paraula i els seus escrits. A Bolívia fou locutor de ràdio, autor de programes de TV, col·laborador de diaris i crític de cinema. En els seus programes i articles denunciava els excessos del Poder sobre les classes humils del seu país que impedia que sortissin de la pobresa. Ell sempre feia costat als més necessitats. Volia ser com ells, volia ser un d’ells per, des de llur perspectiva, comprendre encara millor el perquè de tanta injustícia i de tant patiment. En la seva lluita per reclamar els drets dels indígenes va arribar a oposar-se, fins i tot, a les autoritats eclesiàstiques bolivianes que, segons ell, s’agenollaven davant el poder sanguinari i corrupte dels dirigents polítics i no atenien la paraula de Deu en el sentit d’estar sempre al costat dels més desvalguts.
Lluís Espinal va ser un profeta, un clarivident, un idealista que somniava amb una Bolívia democràtica, reconciliada i en pau, sense exèrcit, sense policia i sense repressió. Se sentia bolivià perquè estimava la gent d’aquell país andí i perquè se sentia estimat. Però estic segur que, en la distància i malgrat el pas del temps, encara es recordava de Sant Fruitós, el poble que el va veure néixer i on va viure una època convulsa en la que va patir molt. Cal tenir en compte que, en plena Espanya franquista dels anys 60, va aconseguir dirigir programes de denúncia a la ràdio i a la mateixa TVE amb molt d’èxit, fins que fou censurat i acomiadat. Un cop arribat a Bolívia l’any 1968 s’escrivia amb certa freqüència amb la família i, després de la mort dels pares, amb la seva germana per explicar-los la seva situació personal i els seus èxits en els mitjans bolivians. No volia que es preocupessin per ell.
La meva mare Teresina, de joveneta, l’havia conegut en persona tot anant de visita a la Torre dels Batlles en companyia de l’avi Quim, el seu pare. Ella li portava prop de 4 anys i em va dir que era un nen sensible, inquiet i molt observador. Una vegada la va convidar a entrar a la seva sala de joguines i havia jugat amb ell a cuinetes; quan me’n parlava ho feia amb respecte i admiració. A diferència de la majoria de nens de la seva edat, ell mai no emprava joguines bèl·liques en els seus jocs. La recent Guerra Civil amb la seva violència fratricida l’havia marcat per sempre. M’entristeix pensar que a Bolívia alguns el consideraven un “violent” quan era tot el contrari.
Jo no el vaig poder conèixer però, tot llegint els textos del Pare Alfonso Pedrajas Moreno, m’he pogut aproximar a ell i ara considero el Lluís com un amic de qui he après molt i que m’ha demostrat que viure no és només existir. La vida cal viure-la d’una manera activa com va fer ell i no passivament com fem la majoria.
En tant que crític de cinema, segurament li hauria agradat veure “La Misión” (1986), el film protagonitzat per Robert de Niro i Jeremy Irons. L’argument va d’un guerrer espanyol molt sanguinari que cerca redimir-se dels crims que ha comès al llarg de la seva vida i troba aixopluc en una Missió fundada per un pare jesuïta amb la finalitat de millorar la vida dels indígenes i donar-los protecció enfront dels embats de l’exèrcit portuguès que feia temps maldava per emparar-se d’aquelles terres. Les darreres seqüències de la pel·lícula, amb els invasors assetjant la Missió i el pare jesuïta, abillat de sacerdot, encapçalant la processó i exhibint la Santa Custòdia, seguit d’un portador del Crucifix i envoltat d’indígenes de totes les edats, esdevé el moment més colpidor: el servent de Crist mor crivellat al costat de la gent que estimava, barrejant la seva sang amb la dels més humils. A Lluís Espinal li va passar exactament el mateix. El poble de Sant Fruitós pot estar orgullós de tenir un heroi com ell.