Persecució de LLUÍS ESPINAL per les seves idees (1)

Per: Miquel P. Cortina –

Alerta amb la temptació neonazi

“Dins el nostre ambient polític hom detecta actituds d’estil neonazi, és a dir, totalitari. L’aspecte maligne d’aquestes actituds és que darrere un “estil d’acció” fàcilment hi llisca una “ideologia”; i per consegüent, qui actua amb sistemes totalitaris dóna suport també a les idees i els valors antidemocràtics (encara que sigui sense voler).

De quina manera hom s’adona de l’estil d’acció neonazi? Quines són les seves principals característiques?

1)Els qui creuen que tenen la veritat política, i només ells la tenen, se situen en un esquema neonazi.

2)Els qui utilitzen paraules sonores com a substitutiu de les idees, o a manca d’idees lluminoses, fan servir tan sols els mandats incontrovertits i els eslògans, s’acosten al totalitarisme. Perquè fer esdevenir la política a simple publicitat comercial i patrocinar la histèria col.lectiva, és una tècnica neonazi.

3)Els qui creuen en la lògica de la pistola i patrocinen el terrorisme, lògicament són neonazis. També ho són els qui pensen només a destruir, sense saber què serà construït després, com a alternativa.

4)Els qui segueixen creient en el culte als “jefes” i en el prestigi de les personalitats polítiques, estan afectats per la temptació neonazi.

5)Creure més en els símbols patris que no pas en la realitat concreta de la patria de carn i ós, és una altra d’aquestes desviacions. La pàtria són la seva gent, les seves fronteres, la seva riquesa, la seva història, i no només una emotivitat abstracta.

6)Hom no pot tenir tampoc una doble mesura de la democràcia i dels drets humans: una per quan es governa i una altra per quan s’està a l’oposició; perquè aquesta actitud portaria a una típica errada neonazi; creure més en l’ordre que no pas en la justícia; o bé dit d’una altra manera, pensar que hi pot haver un ordre social que no sigui basat en la justícia social.

Enfí, el resum d’aquesta temptació totalitària en la política seria valorar més el resultat que l’home.

En un moment preelectoral és molt important valorar que la llibertat humana solament pot ser fonamentada sobre la intel.ligència i el coneixement. Per això seria perillós donar suport a una campanya electoral basada en l’emotivitat, o manipulant la zona menys racional i lliure de la persona humana”.

Aquest és el darrer editorial que va escriure el Lluís per a Radio Fides i que va sortir a antena el mateix dijous 21 de març de 1980, el dia que el van segrestar. Lamentablement els seus arguments no han perdut vigència amb el pas dels anys.

Tot i la seva posició audaç, l’heroi de Bolívia no era un temerari. Li feia por la mort. D’uns quants dies ençà els seus companys l’avisaven del perill que estava corrent i li insinuaven que prengués alguna precaució, que tingués cura d’ell mateix, que no sortís al carrer… Però “Lucho”  continuava arriscant per consideracions i decisions que ell sobreposava a la por. En diversos escrits parla de la mort com quelcom definitiu i irreparable. Era molt lúcid en relació amb això. I diu també que la por és com un sentiment paralitzador:

“La por és un sentiment molt humà, el sentiment de la pròpia impotència. La por és allò més irracional de l’home. La por ens paralitza, i fa que les nostres vides siguin un testimoni de covardia i de mediocritat en comptes d’aportar solucions positives.

Res no paralitza tant la nostra labor cristiana. Tenim por a la veritat, i la callem per por. L’Església de la por seria l’Església de l’apostasia i del silenci culpable.

Desconèixer la por no vol dir ignorar el perill. Ser cristià és quelcom perillós, és proclamar-se seguidor d’un inconformista que morí a la creu, rebutjat per tota la societat legal i benpensant de l’época. Ben poca seria la qualitat de la nostra vida cristiana si fóssim incapaços de superar la por”.

Malgrat el perill real que “Lucho” albirava, per a ell allò més important era que el setmanari “Aquí” que ell dirigia fos al carrer en aquells dies del cop militar, orientant l’opinió pública. Sortejant grans riscs i sense comptar amb el suport d’una impremta per a la grandària tabloide, el setmanari va sortir d’entrada en una edició minúscula, que ha passat a la Història com la de l’ “Aquicito”. Després, un número en format normal encapçalat amb el desafiant titular: “¡Fuera Natusch!”.  El setmanari va rebre més tard un guardó per la seva defensa valenta de la democràcia en aquells moments de sotsobre.

                                                                   Text extret del llibre “¡Lucho vive!”

                                                                   del P.Alfonso Pedrajas Moreno

                                                                          (Traducció de Miquel P. Cortina)

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin