“Benaurats aquells qui procuren la Pau” (Mateu 5.9)

Per: Miquel P. Cortina –

 Precisament els qui estan instal·lats en l’statu-quo acusaven i segueixen acusant Lluís Espinal de ser violent i provocador de violència. Perquè, diuen, sacsejava llur estabilitat; una estabilitat cimentada en la mentida i l’explotació. Què en pensava Lluís de la violència? Ell era tremendament anti-bel·licista però no pacifista passiu. Durant la seva infantesa havia viscut l’experiència traumàtica de la Guerra Civil espanyola a Sant Fruitós de Bages. Son germà va morir assassinat llavors. Sovint es va oposar a que regalessin armes de joguina als nens, i es passava llargues estones explicant i volent convèncer perquè no havien de jugar amb armes. Lluís, “el violent”, ni sabia prémer un gallet, ni mai va pensar en cap mesura de seguretat personal enfront de les amenaces. Va escriure nombrosos articles i editorials contra la violència i contra la guerra: “Fes, senyor, que preferim el diàleg humà a les amenaces, a la repressió i a les massacres; que ens adonem que la violència és massa tràgica per utilitzar-la alegrement, com un joc…I als professionals de les armes i de la guerra fes-los arribar un ofici millor; perquè Tu, príncep de la Pau, odies la mort.”

Tot seguint Helder Cámara denunciava la violència institucionalitzada, l’arrel de les altres violències. La seva única violència era la denúncia franca d’abusos: exposar a la llum allò que l’ “ordre” volia mantenir en la foscor, car als fills de les tenebres els fa por la veritat. Tanmateix, “Lucho” tampoc fou un pacifista passiu: “La resignació no és una virtut, sinó una caricatura cristianitzada del fatalisme. I la fatalitat és la negació més radical de Déu… La resignació és esterilitat.”

El cristià és, per essència, un rebel contra el món i contra aquesta societat imperfecta, que no és la definitiva; un rebel, primordialment, contra tot el que és abús. I per acabar amb l’abús, de vegades, hi ha dolor. Igual que el metge que, per tal de poder eliminar la gangrena, ha d’aplicar el bisturí amb delicadesa, però fermament, en el cos malalt. El Lluís feia servir aquesta comparació per explicar els casos d’intervencions doloroses a qualsevol nivell: estructural, social, familiar, canvis personals difícils però necessaris. En tot cas és una operació quirúrgica per tal d’avançar i construir. No pas per seguir mantenint res imperfecte. En un editorial adreçat als qui no entenien la seva constant denúncia de la inoperància d’alguns sectors de l’esquerra, va escriure:

“És possible la crítica constructiva? El nostre Setmanari creu en la crítica constructiva. Serà una ingenuïtat? Tanmateix, no sembla pas que les nostres crítiques constructives assoleixin sempre llur objectiu, sinó que més aviat molesten.

La crítica constructiva és aquella que s’adreça als amics. Si no fossin amics, per què hem d’oferir-los el servei d’una crítica constructiva? Però com que la crítica sol fer mal, gairebé sempre es interpretada com a destructiva i malèvola. I llavors, perdrem un mitjà tan important per no repetir errades o oblits com és la crítica i l’autocrítica? Si els homes d’esquerres no critiquem les febleses de l’esquerra, qui esmenarà els nostres defectes? Oi que no podem esperar que la dreta ens ofereixi una crítica constructiva i orientadora? Però, en realitat, si som sincers, ens adonarem que tendim a acceptar les crítiques amb dificultat. Si aquell qui blasma algun comportament és de dretes, la seva crítica òbviament “no val”; si és d’un altre partit, no se li fa cas perquè es tracta de “gelosia” o de “rivalitat”; i si prové d’una orientació independent hom parla de “deslleialtat” o d’ “aliar-se amb la dreta”. Serà possible que no siguem capaços de trobar un camí per a la crítica constructiva?  Pel què sembla, els anys de repressió i de persecució ens han sensibilitzat en excés, i així tota crítica la sentim com una persecució. Però caldria que ens alliberéssim dels complexos de perseguits. La crítica constructiva va generalment embolcallada amb una pregunta: com que parlem a l’amic, ningú gosa afirmar, sinó més aviat preguntar amb la finalitat que l’interpel·lat respongui per ell mateix. La pregunta estimula el diàleg i mai no es tracta d’un veredicte inapel·lable puix la pregunta no afirma  sinó que simplement qüestiona.

Podrem preguntar, podrem posar el dit a la nafra? Però, si us plau, no ens considereu enemics quan fem algunes crítiques constructives. No és això un pressupòsit per a una veritable democràcia?

Així com no rebutgem les crítiques constructives que ens fan, esperem que les que fem siguin útils i no serveixin només per a fer empipar els amics.

Tota crítica constructiva admet una resposta i està oberta a rebre una explicació.”

Text extret del llibre “¡Lucho vive!”

del P. Alfonso Pedrajas Moreno

(Traducció de Miquel P. Cortina)

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin