Col·laboracionisme

Per: Lluís Espinal / Traducció: Miquel P. Cortina.-

El col·laboracionista no és un partidari; perquè el partidari comparteix una ideologia que l’encoratja vers un determinat estil d’acció. Per contra, el col·laboracionista presta el seu suport pràctic, sense participar en la ideologia.

Per això, el col·laboracionista és, abans que res, un oprimit; però col·labora per por, pressió o per simple acomodament i rutina. El col·laboracionisme neix allà on hi ha una potència estrangera d’ocupació; o a l’ombra de les dictadures; i en moments de por i repressió.

El col·laboracionisme té diferents graus, i un compromís divers. Les seves formes poden ésser tan diverses com ho són els graus i les circumstàncies d’una opressió.

Un grau mínim de col·laboracionisme és el dels qui callen podent parlar. Aquest és el col·laboracionisme de la por. Amb el silenci donen suport a una situació, encara que la desaprovin en secret; la normalitzen en acceptar-la com a normal; en témer perdre el favor dins el sistema. Qui s’aprofita d’una situació és col·laboracionista, ja que se situa a dins, i amb això la fa esdevenir acceptada i coherent. Hom ho accepta tot, per tal de no tenir problemes, i seguir vivint. És la política de l’adaptació i de la domesticació.

Sovint, l’Església ha pres aquest biaix col·laboracionista. Per això s’ha entès tolerablement amb els règims opressors. La seva pròpia diplomàcia li ha facilitat el camí. Per això, hom repeteix periòdicament i a tot arreu que “les relacions de l’Església i amb l’Estat són bones”.

Una altra mena de col·laboracionisme és el del tècnic que presta el seu concurs professional, important-li ben poc on anirà a parar, en darrer terme, la seva aportació. Aquest col·laboracionista treballa per diners; i no li interessa gaire saber si serveix a Déu o al diable. Coneix unes tècniques i les aplica sense esbrinar si el resultat en serà la bomba de cobalt per a combatre el càncer, o bé la bomba atòmica per a destruir Hiroshima. Aquests col·laboracionistes, abstractes i científics, miren només els efectes immediats de les coses. La responsabilitat la pren un altre. Aquests tan sols obeeixen. I cal dir que són uns col·laboradors enormement eficaços, perquè no pregunten, i es deixen instrumentalitzar plenament. Són bons funcionaris subalterns.

Un tercer tipus de col·laboracionista és ja més actiu i més responsable: és l’aliat polític. Ell no està al poder; és un de tants. I la línia que porten no és la seva pròpia; no hi està d’acord, però l’ha d’acceptar com un mal menor; com un moment de transició, en espera d’atènyer el veritable poder, i l’autonomia de la pròpia ideologia. Cal que digui “sí”, per la disciplina de la coalició o del grup, deixant de banda les pròpies conviccions.

A tots aquests col·laboracionistes cal recordar-los un principi bàsic en la conducta humana: la unitat entre comportament i ideologia. Quan l’actuació no s’avé a les pròpies idees, aquestes tendeixen a canviar, fins a coincidir amb l’actuació. La manera més eficaç de convèncer una persona en relació amb alguna cosa és fer-la actuar com si acceptés aquella convicció. Per coherència personal, trobarà els arguments per auto-convèncer-se.

Per això també, tots els col·laboracionistes van de bona fe; ja hem dit que eren uns oprimits. Però la bona fe no indica l’absència de responsabilitat i culpa. Sembla que Judes també obrava de bona fe.

El col·laboracionista, en un grau o altre, és un còmplice. Per això podrà excusar-se inútilment, de no acceptar la responsabilitat de posar-se al costat d’aquell amb qui col·labora.

Aquest és el preu que cal pagar pel col·laboracionisme. Algú dirà en debades que també és un oprimit. El drama del col·laboracionista és que és al mateix temps oprimit i opressor.

Lluís Espinal i Camps

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin