0 Shares 211 Views

Un viatge a France.

20 abril, 2018
211 Views

M. 1411

Ja m’adono que enguany el poble s’ha abocat a enlairar i a retre homenatge al gran pintor i excel·lent persona que era l’Alfred Figueres. S’ho mereix. —Sempre tindrà un espai per compartir en la història del poble de Sant Fruitós
Encara que jove, el vaig conèixer molt bé. Precisament va ser qui va propiciar que als vint i dos anys me’n anés a France per iniciar una aventura de joventut que va encarrilar en part, la meva existència.
—Quins temps aquells!!— Érem valents i llençats, amb el cap ple de serradures però conscients que hi havia moltes portes per obrir i ficar-hi el nas.
Jo recordo com si fos ara a l’Alfred i al Joan pintant amb el caballet plantat, davant la planada de la màquina de batre. M’hi solia apropar per veure que feien. El pintor li solia donar els seus savis consells, indicant-li suposo, amb la seva mestria la manera d’encarar un paisatge o qualsevol altre tema. Bon profit que en va treure en Joan, possiblement un dels seus millors alumnes.
Es va donar el cas que jo tenia la mania d’anar al país veí per aprendre la seva cuina,que llavors era capdavantera en tot el mon. Jo treballava en un hotel de Barcelona. Una marcada il·lusió per endinsar-me en el mon de la bona gastronomia em martellada intensament. Li vaig dir al Joan com podria fer-ho per aprendre el francès. A l’altre casa ens en havia ensenyat una mica però, no era suficient per abordar el que pretenia. Em va recomanar que anés a veure la Claudia, la filla d’en Figueres. – Així ho vaig fer. Em va donar classes durant més de mig any; quan va ser l’hora que vaig decidir anar-me’n, li ho vaig comentar.
– El meu pare t’ajudarà em va dir la Claudia, coneix molta gent i es possible que algun dels seus amics et pugui donar un cop de ma. Ell poc parava a casa però un dia que hi era, ja m’esperava amb aquella mirada bondadosa i amable que ho deia tot. Dins la magnitud de la colossal persona que era, la seva aparença senzilla i propera et feia sentir un assossec poc comú. Jo era gairebé un marrec del poble i ell era una persona d’una rellevància evident, però sabia parlar amb la naturalitat que requeria a un jove que encara no havia gairebé sortit de l’ou.
Estava en una sala on s’hi respirava art per tot arreu. Damunt d’una tauleta hi havia un sobre molt pulcre, de color marró clar— era per a mi.— Me’l va donar. Hi havia escrit damunt una direcció de Niça.— Em va dir;—Ves a veure al meu amic Enric, ell t’ajudarà. Dóna-li records de part meva i digues-li que l’aniré a visitar aviat.— Monsieur Berenguer, es deia,—no l’oblidaré mai. Tenia una farmàcia en el cor de la ciutat.
Niça?—vaig pensar. De fet sabia que volia anar a França però no havia pensat on, ves—i a mi que? Com aquell que se’n va a casa del veí. Vaig pensar que no era un mal lloc.—La Costa Blava, casi res… Tenia cinc mil peles desprès d’haver pagat l’avio, una maleta carregada de projectes, el cap ple de pardals i una marcada dosi de bona fe i ingenuïtat. En quan s’acabessin les existències monetàries, tornaria, vaig pensar.— Pobre infeliç—ningú més que no pas jo, sap la odissea que vaig patir lluny de casa, sol,i en un país que no coneixia de res, ni a ningú.
El senyor Berenguer però, em va atendre de meravella. Parlava força bé el català i en quan li vaig dir que l’anava a veure de part del senyor Alfred Figueres se li van encendre els ulls d’emoció i em va abraçar. Els devia lligar una amistat molt profunda. Seguidament va trucar a un amic seu que venia cuines i altre maquinària i em va col·locar en un restaurant d’uns clients seus prop de la costa, on m’hi vaig estar fins que vaig trobar una feina cap a l’interior—Hi vaig viure més d’un any a France, fins que el meu pare em va dir que havia de tornar perquè li havien ofert que ens en encarreguéssim d’un restaurant, el meu germà i jo.
Anys més tard, ja casat i en una visita a Barcelona amb la meva dona, vam anar a veure’l a la sala Parés on hi exposava.—Renoi,— quin home tan senzill i planer que era l’Alfred!! Vam estar xerrant una estona de la meva estada a France i de la família.— Amb els pares es feien molt. Mirant els quadres que tenia exposats bé que m’hauria agradat quedar-me’n un, però la meva butxaca no hi arribava. Era un pintor molt conegut i dels més valorats del país.
Però tinc una aquarel·la del Figueres— amb molt orgull; encara que senzilla, es rellevant com mostra aquella zona del bosquet amb el sortidor, on hi havíem passat tantes i tantes estones d’esbarjo jugant de nens quan sortíem o anàvem a l’escola. Collíem pinyes i fèiem l’animal barallant-nos per qualsevol motiu. Era la nostre manera de guanyar-li el temps a la vida, que tenia l’encant de lligar la nostre joventut amb unes ganes encantadorament positives de viure.
Segons una explicació que vaig escoltar fa molt temps, el quadre li va donar l’Alfred, al Rossend de cal Parella a canvi d’alguna feina que li devia fer. En quan van emigrar a l’Argentina la va deixar al seu germà Pepito que estava casat amb la meva tieta Maria. Quan ells, van seguir el rumb de la seva família a ultramar, el van deixar a cal Escrigas. D’allà a Barcelona, fins que la mare me’l va donar — No està ni signat. Tant se me’n dona. Sé que el va pintar ell !!

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

El rentat de llantes i neumàtics
141 views
141 views

El rentat de llantes i neumàtics

Redacció - 20 abril, 2021
Foto record – “La Pepa”
92 views
92 views

Foto record – “La Pepa”

Redacció - 19 abril, 2021
F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs
314 views
314 views

F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs

Redacció - 19 abril, 2021
Coneixement.
145 views
145 views

Coneixement.

Redacció - 19 abril, 2021
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com