Terços Amunt.

M. 1433

De sobte, la plaça emmudeix. Les gralles esclaten cridaneres com si volguessin exaltar les ànsies dels castellers que impacients, esperen el seu torn per enfilar-se en el replà de terços. Lligats l’un amb l’altre amb una abraçada agermanada i fervorosa, es miren serenament fins el fons de la retina, encoratjant-se a ser més forts que mai per suportar l’allau de mans i peus que els messeguera amb contundència tot el cos. Amunt, amunt!!! incita el cap de colla. La música empallegosa i estrident de les gralles conjuntada amb el rebombori dels timbalers que toquen d’esma amb la mirada enlairada, emocionen d’una manera evident a la gentada que s’hi aplega tot tombant. L’acotxador i l’anxaneta damunt les espatlles del seu pare o l’avi, miren neguitosos com el castell tira enlaire. Sembla segur i sòlid. Amunt doncs!! S’esmunyen com incautes sargantanes, cossos enlaire, els dits com ganxos, esgraonant-se en faixes i clatells per intentar arribar el més aviat possible al capdamunt ; amb la maneta estesa i tremolosa intentaran gratar el cel. Sovint ploren,— possiblement de por, en veient que la pila branda més del compte i se’n pot anar a orris. Si fan el cim i tot va bé, de la seva delicadesa en la baixada en depèn la solidesa del castell— que es mantingui dret fins que s’ha descarregat. Un pic a baix llisquent precipitats per d’amunt la pinya per tal d’evitar que el pes d’algun company que cau, els malmeti. Són els petits de la colla. En conseqüència com es sol dir sempre en el món dels castells: si la canalla no rutlla, no hi ha castell.
Com es possible que un infant de sis anys s’enfili per una carena que no para de bellugar-se a una alçada de vuit metres? Inconsciència, valentia, o un amor flagrant a les nostres més arrelades tradicions? Si vau tenir l’encert de veure com jo ho vaig fer, el concurs de castells de Tarragona, amb tota seguretat vau copsar que el sostre dels castells, no s’acabarà pas al número deu. La fal·lera del món casteller es anar més enllà.
Quan vaig arribar en aquesta comarca del Baix Penedès fa cinquanta dos anys vaig començar a conèixer que eren de veritat els castells. M’agraden, i m’emociono des que comencen els fonaments de la seva construcció fins que s’acaba i no puc evitar una emoció incontrolable quan veig que l’enxaneta aixeca la ma victoriosa, senyal que s’ha assolit el cim.
Diumenge va ser una de les diades més importants pel món casteller. El concurs de Tarragona. La trobada més important de l’any on els caps de colla de totes les nombroses colles arribades d’arreu de Catalunya que s’hi van trobar, van desplegar tota la tècnica acumulada en assajos i canvis que fan amb els diferents castellers per aconseguir la estructura idònia, per consolidar cada castell que volen descarregar i que els donarà els punts necessaris per alçar-se amb la victòria.
Va ser un concurs d’una impressionant rivalitat. Els verds de Vilafranca del Penedès feia vuit anys que en sortien guanyadors, i semblava difícil que els podessin arravatar la primera plaça. Però la colla vella dels xiquets de Valls com ja ho havien sigut fa molts anys, van ser els millors. Quan aquesta vila, per diversos motius que no sé, es va formar una altre colla—la jove, va haver-hi uns anys de remarcada decadència castellera, motiu pel qual les seves puntuacions van baixar, i els verds van acumular vuit victòries consecutives. Alguna cosa ha canviat i la competència en endavant serà més forta que mai, motiu qual, hi guanyarem tots els enamorats dels castells.
Han nascut moltes altres colles en les grans ciutats del país, amb una ambició que fa preveure que els castells ja no son privilegi del la província de Tarragona. És impressionant l’afició que es respira quan et fiques enmig d’una trobada de castellers en qualsevol carrer estret o al bell mig la plaça de la vila. Es tremendament vital aquesta manera de fer pinya i agermanar-se una colla d’homes, dones i infants, motiu del que hem d’estar cofois i orgullosos d’aquest folklore tan nostre— únic en el món.
Cada dia es volen fer castells més alts. Com més ho son, les exigències també, puix cal molta més gent per aixecar-los. Un castell de les anomenades de gama alta requereix d’una gran pinya per formar el coixí necessari i evitar que es facin mal en les caigudes. Estem vivint uns moments àlgids en el mon casteller. El personal s’engresca i no es preveu quin serà el sostre que es podrà assolir en el futur, però es evident que com més amunt, més perill pot comportar qualsevol caiguda. Diumenge en van caure unes quantes. Per sort no es va fer mal ningú de rellevant importància; ara, de nafres, tendons inflamats i altres ferides—a dojo. Quan contemplo l’espectacle no puc evitar alhora, engrescament i patiment fins que no s’ha arribat a la cresta. Tanco el ulls una estona. Si escolto el clamor fervorós de la plaça, sé que ha anat tot bé i han pogut cristal·litzar la seva gesta.
Seguint amb la retòrica de donar-vos alguna recepta de la nostra cuina— mentre ens miràvem els castells amb uns amics, menjàvem un dels plats que més m’agrada cuinar. Cua de bou ofegada amb patates. És exquisida.
Feu trossejar les cues de vedella o bou d’una grossor de quatre centímetres. Poseu llard i oli en una cassola. Enfarineu els talls amb sal i pebre i els fregiu. Els retireu. Poseu-hi tres o quatre cebes tendres tallades a quarts, una cabeça d’alls sencera, un parell de pastanagues i un manat d’herbes aromàtiques—llorer, timó, romaní, mitja branca de canyella… Ho feu enrossir suaument. Un pic al seu punt i poseu la cua i mig pot petit de salsa de tomàquet. Ho remeneu i hi poseu un got de mistela i mig litre de vi negre o més. Deixeu un parell de minuts, remenant-ho, i cobriu d’aigua. Feu coure una hora llarga depenent de la tendresa de la vianda. Escantoneu un quilo de patates, com més bones millor i les hi afegiu. Deixeu coure vint minuts més suaument. Si trobeu que el conjunt és ben cuit, atureu la cocció. Deixeu reposar una bona estona. Si hi poseu un raig d’anís també hi va bé.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin