La lleneguera de la Pepa.

M. 1442

Mare de Déu senyor, mare de Déu senyor!! Quina boletada que ha sortit enguany. Per totes aquestes serralades assolellades on visc i que circumden el litoral marítim de la Costa Daurada, esclaten bolets per tot arreu, fins a tocar la sorra. Un dels millors anys que recordo! Hi ha molta gent que no es mou del bosc i no és fàcil trobar-ne, però vaja, amb una mica de sort en un parell o tres d’hores pots ben omplir una cistella de tres o quatre quilos de rovellons que és el que més hi ha per aquí. Aquesta setmana ja van començar a sortir llenegues i carlets vermells.
Ho sé, perquè dissabte vaig sortir pels volts de les nou amb la intenció d’anar a per llenegues, bolet riquíssim i el millor acompanyant per a tota mena de cassoles de rostits. Fa molts anys, més de quaranta, vaig conèixer a un matrimoni de muntanya, el Magí i la Pepa que vivien en un casinyot amb una cinquantena de gallines i conills que voltaven per dins la casa com si fossin de la família. La Pepa coneixia tots els verals on es feien els desitjats bolets. Cada dia sortia a la carretera que passava prop del casalot, posava les cistelles a peu de carretera decantades enfora que fessin patxoca, i els venia als automobilistes que feien la ruta del Pla de Manlleu cap a Pontons i Santes Creus. Jo n’hi comprava pel restaurant.
Encara no en sé ben bé el motiu, car eren una gent molt desconfiada i força roïns que un dia que em van mig ensarronar venent-me una caixa de rovellons força corcats, no sé si els sabia greu o què, però em van convidar a anar amb ells. Van dir que m’ensenyarien unes bones clapes de llenegues. Llavors per aquí no era el bolet més apreciat i els hi costava vendre’l, més ben dit, se les deixaven, per això no els feia res ensenyar-me-les. Ara tot ha canviat i els parroquians boletaires de la comarca s’han adonat que és molt millor que el rovelló, i tips d’ells, només parlant de les “mocalloses” que es com les anomenen .
Dons com deia, cada any vaig a visitar la lleneguera de la Pepa, en aquella punta de bosquet arrecerat del garbí que sol bufar com un condemnat per l’ample corredor del Montmell. És un recer ple de botxes i “mata de cabrit”, arbust que li sol agradar al mencionat bolet. Feia temps que no n’hi trobava— des que s’havia cremat fa no sé quants anys. Per fi han tornat a sortir! En el mateix lloc vagament precís on em va ensenyar la Pepa vaig omplir la cistella de llenegues fins la nansa. Eren guapes, de mitja mida, tendres, fet que donava un plaer immens recollir-les sense presa,— col·locant-les amb molt de compte dins la cistella. Amb aquella clapa en vaig tenir prou. Em vaig mirar les mans llefiscoses, la cistella a vessar i no vaig poder d’estar-me de dir en veu fins i tot cridanera enmig d’aquella quietud.— Collons Miquel!, quina sort que has tingut. L’endemà hi vaig tornar engrescat. No n’hi vaig trobar més de mitja dotzena. Havia topat de ple amb la única lleneguera que n’han sortit. No cal fer-ne cas. Això sol passar. En aquestes muntanyes que fa anys es van cremar les llenegues deuen haver canviat d’hàbits.
Perquè alguns tenim aquesta fascinació a l’hora d’anar a buscar bolets? Potser pel caràcter misteriós de la seva recerca i per l’emoció de trobar-te en solitari davant un bon rotlle dels bolets que t’agraden? Guaites banda i banda torbat i expectatiu. No veus ningú pels voltants. Estàs sol. L’elf matiner escampa tota aquella boirina impregnada de partícules i confereix a aquell espai íntim i solitari, el que més desitges. Et relaxes, i comences a plegar aquell bé de Déu amb parsimònia i tranquil·litat.
Els bolets com ja sabeu es poden fer de moltes i diverses maneres. Aquest any pot semblar que son aigualits. És igual. Amb la cocció deixen anar l’aigua i tot es converteix amb un suquet extraordinari. Com més m’agraden si no son per acompanyar algun guisat, son fets a la paella. Ràpid i efectiu.
En la paella més petita o gran, depèn la quantitat hi poso un bon raig d’oli i quatre o cinc grans d’all sense pelar i aixafats. Els deixo enrossir a foc fort i ja hi poso els bolets amb el mànec amunt, si no son grans sencers, sinó partits per la meitat. Sal, un pols de pebre, tapo, i deixo que s’amarin del seu suc.
Abaixo la temperatura i els faig coure fins que s’han begut el suc hi sols hi queda l’oli. No cal fer-hi res més. No cal dir que cadascú té la seva fórmula i cal acceptar-la, el mateix que molts presumeixen que els bolets del seu territori són els millors. Molt bé doncs!! La qüestió és que se’n facin.
Heu provat de fer una truita de llenegues tallades ben fines amb un gra d’all picat? Deixeu beure el suc i hi afegiu els ous; deixeu la truita rosseta.
I amb arengades de la costa? Mar i muntanya. Coeu els bolets com he explicat. Fregiu les arengades i els en hi traieu les arestes. Poseu per sobre els bolets i acompanyeu amb escarola ben amanida.
Catalunya té una espectacular cuina de tota la vida basada en els bolets. Les anyades dels darrers anys, han sigut pobres o nul·les. Plou poc i fa molta calor motiu pel qual per molt que regiris el bosc, no se’n troben. Aprofitem dons aquesta temporada que segons tots els entesos és de les millors que han vist mai. Sobretot guardeu-ne per fer els rostits de les festes que s’acosten.
Que ningú s’atreveixi a demanar-me per la clapa de llenegues de la Pepa. No li ho diré pas.
Fins un altre.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin