0 Shares 370 Views

Històries confessables.

21 de setembre de 2018
370 Views

M. 1429

Fa uns quants dies van venir a casa el meu cosí Miquel i la seva dona. Els acompanyaven la seva filla Esther, el seu marit i les dues netes de les quals la petita encara no coneixíem. Vam passar una agradable vetllada d’aquelles que hauríem de practicar amb més assiduïtat les famílies, tasca ara, gairebé impossible donat als compromisos que aclaparen sobretot als joves. Nosaltres, ves què?— estem jubilats…
Entre altres temes de caire familiar, vam parlar dels seus interessants escrits a Montpeità. El Miquel sap que també m’agrada escriure. Em va “recriminar” per quin motiu ara no ho feia. No vaig saber ben bé que contestar-li. No sempre s’escau que el que un escriu, cregui que pugui ser motiu d’interès per els lectors. O bé, senzillament— no estàs prou inspirat per fer-ho.
Des que van morir els meus tiets i els amics entranyables de cal Fustaret, el Josep i la Conxita, sembla que he perdut interès que em lligava al poble. Mai havia visitat Sant fruitós sense anar a veure’ls. Era un compliment obligat que no havia deixat mai de banda.
En la seva visita, el Miquel em va fer regal del reportatge de Sant Fruitós que mostra amb tota claredat l’evolució del poble. No l’havia vist. Mirant-me’l atentament i veient a les persones entrevistades, conegudes totes, i el que contaven amb vehemència i orgull, encara que amb la sensatesa que comporta la sobirana edat de la que tenim el goig de suportar, no em va costar gens imaginar que també vaig formar part d’aquella època prodigiosa en què, el poble va començar a despertar davant la progressió de les noves tendències i oportunitats que canviarien el futur en general. Jo la vaig viure com el que més, i això em fa creure que a Sant Fruitós hi continuïn existint aquelles arrels que em van fer arrapar a la vida com una mala cosa. Tot i fent gairebé seixanta anys que en sóc fora, encara és el meu poble.
A Sant Fruitós vaig començar a experimentar els nous sentiments que afloraven a un xaval al que se li descobria, com a tots, un meravellós i subtil món que s’obria davant nostre. Era com una teia encesa que mostrava indecisa l’entranyable camí cap a l’adolescència. Tot era nou. Quina seria la teva tasca en el futur i com encarrilaries la vida el món relativament borrós de la post-gerra, el mar de dubtes en el que sovint hi estàvem abocats, el clam de la sexualitat…
Encara alguna vegada, escoltant una cançó determinada del nostre temps, un bleix de melangia m’assalta tendrament recordant el ball amb aquella noieta que t’agradava als braços, i que la seva proximitat enardia el teu cos amb la conseqüent ànsia impetuosa de descobrir aquell nou món que planava dins nostre. Fletxes de neu, suaus com la seda, que a partir de llavors ens travessarien constantment.
Una de les primeres fletxes que em va punxar quan tenia catorze anys o menys, la vam intercanviar amb l’Àngels. Només tenia ulls per a ella, la duia al pensament a tothora. Era l’embriaguesa d’un amor juvenil que no ens deixava viure de la satisfacció que ens produïa. Recordo que en una excursió que vam fer a Montserrat tota una colla, fent el despistat ens vam escapolir buscant una intimitat que devíem desitjar tots dos. Ens vam asseure en un racó de bosc d’alzines, apartat de les mirades de la gent. Els ulls de l’Àngels traspuaven afecte i calidesa. Portava un vestit blau cel amb ratlletes d’un blau més fort, molt finetes, li esqueia. El pol·len que es desprenia dels arbres en plena primavera en va ser el motiu de l’esternut que no va poder evitar i per temperar-lo es va posar la mà a la cara. Els ulls se li van omplir de llàgrimes. Em vaig treure el mocador de la butxaca i amb delicadesa els hi vaig eixugar. Ens miràvem a tocar amb la profunditat que requeria aquell estat d’encís que en aquell moment ens tenia presos. L’hi vaig agafar tendrament la mà, i amb una emoció indescriptible li vaig fer un petó a la galta i un altre als llavis, que eren acollidors i suaus com el vellut. Era la primera vegada que feia un petó a una noia.
– Miquel, Àngels, ens anem d’anar, ens cridaven els companys des de una cinquantena de metres. Ella es va aplanar la faldilla expulsant-se la brossa que duia enganxada en aquell vestit de ratlletes blaves que tan bé li esqueia. Seriosos, jo al seu darrera, vam anar a trobar la colla. Durant tot el trajecte no vam deixar de mirar-nos. Aquella fletxa com tantes altres es va fondre, amb la primera caloreta de l’estiu, quan va aparèixer la Mercè…
Canviant de tema. Aquesta setmana passada vaig anar a buscar bolets com hi deveu anat molts de vosaltres. Aquest any es especialíssim per la gran quantitat que se’n fan i possiblement serà una de les millors collites dels darrers anys. És un verdader plaer anar-los a plegar i passar el dia en plena natura gaudint del que t’agrada. Si tens la sort de trobar-ne forces, un pic n’estàs tip, que en fem? Els donem als veïns, a la família? Els posem en salmorra? Bullits i al congelador?
Estem a començament de temporada, això vol dir que als boletaires ens queden encara unes quantes cistelles per omplir. El que hem de fer en un any com aquest es diversificar la nostra gastronomia per incloure els bolets en les nostres receptes quotidianes. Us dono una recepta que val la pena. A casa ens agrada.
Uns canelons amb bolets constitueixen una menga de remarcada qualitat i bon gust.
Sofregiu un quilo de carn de porc, un parell o tres de pits d’au trossejat amb abundant ceba i una fulla de llorer Hi poseu vuit fetges de pollastre. Un cop tot sofregit hi poseu una copa de mistela. Hi poseu un grapat petit de farina— remeneu i ho cobriu de llet. Sal, pebre i un pols de nou moscada. A la mitja hora de cocció hi barregeu un quilo i mig de rovellons, al menys; nets i tallats a trossos. Deixeu coure suaument mitja hora més. Deixeu refredar i tritureu, no massa fi. S’han de veure els bolets. Abans de trinxar-ho si veieu que no és prou espès perquè els bolets han deixat anar el seu propi suc, hi poseu més farina, això sí, deixant-ho coure encara un poc més.
Feu una bona beixamel sofregint ceba i rovellons picats petits. Deixeu coure deu minuts i coleu per damunt dels canelons que ja tindreu llestos en una plàtera. Formatge bo i ben rosset
Bon profit!!
P.D. Us creieu que li vaig fer un petó als llavis a l’Àngels sota una alzina,quan tenia catorze anys?

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com