0 Shares 277 Views

El fadrí d’Argentona i la Rosa Dalmau (Conte romàntic)

9 de març de 2018
277 Views

M. 1405

El fonament d’aquesta història té a veure amb les explicacions de la meva mare quan tenia ganes de xerrar. Era una dona d’una d’actitud molt positiva i de memòria prodigiosa. Va ser una persona d’un coratge extraordinari i amb un grau d’intel·ligència inaudita. Molt atalentada per la època que va viure, va deixar un rastre de bondat i la petja d’uns valors generosos dels que me’n sento orgullós. Molta gent de Sant Fruitós d’una certa edat, possiblement la recorda per la seu tarannà obert i cordial.
Aquest senzilla història d’un amor fulgurant que us narro, va passar, segur. Si no ben bé com ho explico, sí, d’una manera semblant. Va succeir en el seu poble, Artés? Cabrianes? Sant Fruitós?– potser en qualsevulla altre poble de la contornada ?—No sé…
Era alt i fort el jove carreter, ample d’espatlles i cabells rossos com fils d’or. Dos cavalls blancs del carro estiraven amb inquiet dringar de cascavells, trotant per la pujada impetuosos i valents. A l’hostal parada i fonda, cada setmana s’aturaven ja feia un any. Jove i bestiar bevien de la font l’aigua fresca i regalada, que arribava fonedissa de llunyanes serralades i frescos relliscalls.
Ell i bevia, però de reüll també guitava uns portals més avall, on la Rosa brodava cada tarda un llençol: era part de l’aixovar que preparava per al seu proper casament. El pare l’havia compromesa amb l’hereu de cal Marçal; volia treure les fites dels camps de tot voltant i fer servir la bassa per abeurar els seus animals.
Ella no l’estimava, li era indiferent, però el pare li deia que a part dels sentiments, li devia com a filla, la més gran dels germans, el compromís de fer gran la casa, com a deure important.
Cada setmana les mirades dels joves s’anaven retrobant; la Rosa sentia picor a les galtes, al ventre i li tremolaven les mans. Els seus ulls bruns àvids resseguien, el camí de la font, i els d’en Joan.
Un divendres a la tarda, quan ja es fonia la claror, el jove va asseure’s en el pedrís de la font. La Rosa el va mirar i en trobar-se els seus ulls, el cor els bategava, no eren dos, sinó un. Ell va acostar-s’hi, ella en volia fugir, però el seu braç fort va aturar-la, i em la veu emocionada, li va dir.– Rosa;— fa molt temps que ens mirem, ja ho saps. No puc estar-me’n ni un moment més de dir-te, que és tant el que t’estimo i penso en tu, que el que vull i desitjo es que siguis sols per mi.
Un missatge va donar-li escrit en un paper, que ella espaordida va deixar caure al carrer, però decidida va tornar a fer seu. Amb una corredissa es va amagar dins el portal, amb una fal·lera encesa com no havia sentit mai. El llençol brodat a mitges va quedar al terra rebregat, com un manyoc que no volia ni l’havia desitjat. El Joan amb un impuls tendrament emocionat, com un obsequi li va reposar el llençol a les mans. La Rosa, afalagada pel respectuós detall, commoguda se’l mirava amb els sentits captivats. Amb un tel en la mirada i la melangia cor endins, en Joan va dir-li contemplant-la embadalit– fins demà, amor meu!!!
A les cinc de la matinada, quan encara era de nit, de puntetes la Rosa ja baixava del llit. Anava del tot vestida, no havia ni dormit, i la maleta de fusta amagada sota el llit va agafar decidida, i adreçant-se a la porta, va sortir.
El fadrí d’Argentona en la penombra l’esperava amb delit. Va agafar-li la maleta i abraçant-li la cintura va mirar-la a la cara. Amb el pit flamejant, dels seus llavis la besada d’estels n’era ple el cel. Junts van pujar al carro fonent-se pel camí, cap a un espai per edificar-hi l’amor innegable que se’ls hi va revelar un dia, tocant a la font, com un toll de placidesa sense límits.
Els llençols que la Rosa brodava per la dot, va mirar-los el seu pare amb ràbia i dolor.–Que he fet jo filleta meva. –Sols volia el millor per a tots.
Quan anomeno la paraula Hostal, no puc evitar de recordar la gran cuinera que va tenir el poble. La Dolores. I no va ser solament això, sinó que segons m’explicava la mare, ja que jo era molt jovenet, era una senyora de gran vàlua molt ben considerada i apreciada arreu. Hi havia una cosa que sempre em repetia i que potser no em vaig empassar mai. Deia que la Dolores el mes de juny anava al Canadell i li portava rovellons al doctor Castells– Potser fossin pebrassos o cuagres. De fet, la mare poc hi entenia de bolets.–Tenia massa feina.
Mitjançant una recomanació del Lluís de cal Fustaret molt amic del meu pare, vaig poder anar a fer de saltataulells amb el seu gendre i gran cuiner el Ton, a la Colònia Puig de Montserrat. Allà hi vaig aprendre a cuinar el fricandó, com no n’he vist un altre. Encara el faig ara, de la mateixa manera. Qualsevol dia us en donaré la recepta.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Per què als Estats Units no fan servir WhatsApp?
35 views
35 views

Per què als Estats Units no fan servir WhatsApp?

Redacció - 2 de desembre de 2021
Trobada d’exalumnes de ballet de l’escola Paidos
97 views
97 views
Crims a Sant Fruitós – Capítol 11.
101 views
101 views

Crims a Sant Fruitós – Capítol 11.

Redacció - 1 de desembre de 2021
Foto Record. Premi Bages de Cultura 2011
149 views
149 views

Foto Record. Premi Bages de Cultura 2011

Redacció - 1 de desembre de 2021
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com