0 Shares 366 Views

Arròs per la llibertat.

28 setembre, 2018
366 Views

M. 1430

Quan tenia poc més de divuit anys, a casa, es va parlar que podria fer el servei militar voluntari. Fent-ho d’aquesta manera, podia evitar de que m’enviessin a l’Àfrica o a la Marina a Cartagena— que volia dir no poder estar-me a casa, en molt temps. El pare necessitava tenirme prop per poder ajudar en tot l’enrenou de feina que hi havia a cal Escrigas.
Vaig entrar a fer de soldadet en el Quartell del Carme de Maresa. Un pic acabada la instrucció que va durar tres mesos, mitjançant les recomanacions d’un viatjant de roba que passava per les cases del poble amb uns grans farcells de roba per vendre, i que tenia
a la mare encaterinada perquè solia ser una de les seves millors clientes, em va ajudar a trobar un destí en la mateixa ciutat. La d’assistent a casa d’un tinent. Això em permetria gairebé des llavors, anar sempre vestit de paisà— fet que m’agradava moltíssim, i tenir
les tardes lliures per poder anar a casa a treballar. A la vinya, al magatzem i tot el que calgués. La feina sobrava.
Vaig passar tres quartes parts de la “mili” amb la concebuda idea inicial. Feia la meva
tasca d’assistent, seguint les instruccions de la senyora Lola i un pic acabava amb els encàrrecs que em feia, totes les tardes podia anar a casa. La senyora del tinent era molt bona i em tractava amb  cortesia i respecte. Sols un petit problema em va sorgir durant el
temps que vaig estar a casa seva. Alguna tarda que la dona tenia algun compromís em demanava que hi anés per fer de cangur del seu fill més petit, que tindria uns sis mesos. Quan marxava la seva mare es fotia a plorar com un energumen. M’agradava llegir, i amb aquell petit ogre dins el bressol gestionant la manera de tocar-me els nassos—era impossible. No vaig tardar gaire en adonar-me que solució a aquell problema el tenia en una postada de la cuina. La sucrera. La posava al meu costat damunt d’un paper de diari per no fer merder i li endossava el xumet al petit, prèviament refregada pel sucre.
Ben aviat es va adonar d’aquella bicoca i no tardava més de deu minuts a tornar a bramar perquè li resuqués l’estri. Abans que arribés la mestressa a l’hora que havíem quedat, feia neteja de la taula i del llavis d’en “Javi” que li solien quedar lluents i ben empastifats.
Què podia fer?—aquell nen era un rabí i jo tenia divuit anys!!
Una tarda de novembre en arribant de la vinya que teníem al peu de les Brucardes, la iaia ja m’esperava neguitosa.—Ves Miquel; han vingut dos soldats que et buscaven perquè t’havien de dir no se què d’una “Generala”. T’has de presentar al Quartell com més aviat millor. Pel que m’han dit es veu que te la pots carregar de valent si no hi vas de seguida.
Acollonit vaig agafar la Vespa i me’n hi vaig anar cagant llets. La porta estava tancada. Banda i banda hi havia els soldats de guarda. Vaig preguntar que havia passat. El Marco em va contestar. Han tocat a Generala i s’han endut mig batalló cap a Talarn per ajudar
a construir el nou campament. Em sembla que et buscaven—va dir amb certa ironia.
Només entrar, vaig veure el comandant de guarda que amb la contundent violència que el
caracteritzava sempre, vaig intuir que em cauria el pèl— no em va fotre uns hòstia de miracle de la mala llet que duia al damunt. Em va dir que em presentés al seu despatx immediatament. Quan toquen Generala, tots els soldats tenen l’obligació d’estar dins el
Quartell tan sí, com no!—em va pronosticar. Em van caure sis dies a la masmorra, i el dissabte hem van portar sota vigilància del cabo furrier a l’estació del tren. Em van “carregar” junt amb un company de fatigues dalt un vagó en direcció a Tremp, per dur-nos
fins Talarn on m’hi vaig estar els cinc mesos que em faltaven per acabar el servei militar. Aquella puta “mili” que ens obligaven a fer i que no servia per res més que trencar-nos la cinta del camí que ens lligava a la vida de la normalitat, era una putada que no ens solia aportar res de bo.
El pitjor de tot, va ser aquella setmana tancat en aquelles quatre parets amb el Joan, un
amic d’Artés que es va trobar en el mateix cas que jo. L’arrel d’aquesta narració té a veure per condemnar una vegada més el fet nefast que pateix la nostra gent a la que tenen privada de llibertat, pel sol fet de defensar la causa de la majoria dels catalans i de les seves inalterables conviccions. Per això, els han de tenir tancats com vulgars delinqüents? Tan debò puguin passar aquest Nadal que s’acosta a casa seva— que és on haurien d’estar. Amb les seves famílies i al caliu del foc ardent que comporta el festeig d’unes festes entranyables com les que s’acosten. No a la presó! Tan de bo sigui així.
Parlant de cuina i seguint l’estela de Sant Fruitós en el que es refereix a l’arròs he intentat més d’un cop que es celebrés en algun poble dels voltants un concurs d’arrossos com el que es fa cada any en el poble. A Llorens de Penedès, poble dinàmic i emprenedor sembla que ha quallat el projecte. Ahir es va celebrar amb molt èxit la tercera tongada d’aquesta iniciativa en al que sembla que tothom s’ho passa d’allò més bé. Estic convençut que no deixaran de fer-ho.
Jo hi vaig participar amb les meves nétes, amb un arròs de llamàntol, sipions i camagrocs. Al bell mig de la paella hi vam col·locar un llaç groc fet amb pebrots grocs escalivats, simbolitzant la demanda de la majoria de nosaltres. No vam guanyar però va quedar—Brutal!!
Per vuit persones. Dos llamàntols tallats en set trossos cadascun, tres quarts de quilo de sipions nets, dos cents cinquanta grams de camagrocs, dues cebes, quatre grans d’all, safrà, dos pebrots verds, tres quarts de quilo d’arròs i…. musclos o cloïsses. També peix de morralla per fer un bon brou.
En la paella o cassola amb oli d’oliva calent hi feu enrossir els trossos de llamàntol amb sal i pebre. Els hi doneu uns toms i els retireu. Feu daurar unes llesquetes de pa tallat fi i dos grans d’all laminats; ho enretireu. Sofregiu la ceba, el pebrot i dos grans d’all junt amb els sipions i ho deixeu coure uns quinze minuts a foc suau; poseu-hi mig pot petit de tomàquet i un got de vi blanc. Deixeu coure deu minuts més. A part, feu un brou amb la morralla fent sofregir en la olla una ceba, dos grans d’all, una fulla de llorer i un parell de tomàquets madurs i una cullerada de pebre vermell. Ho deixeu bullir tres quarts d’hora i coleu.
Quan aneu a cuinar l’arròs li doneu uns toms en el sofregit. Hi afegiu el brou ben calent. Al cap de cinc minuts de cocció hi poseu el llamàntol, els camagrocs, i una picada que haureu fet amb el pa fregit l’all ros i el safrà, que amanireu amb un bon raig d’oli d’oliva. Traieu la cassola als catorze minuts i deixeu reposar.
—Que us haig d’explicar als de Sant Fruitós a fer un bon arròs!!!

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com