0 Shares 573 Views

Vivim en un món on els bons són babaus i els malvats, herois (13)

7 de desembre de 2018
573 Views

M. 1440

Les bones persones són incompreses i passen per la vida sense pena ni glòria; els malvats, per contra, són respectats i les seves malifetes considerades proeses als ulls de molta gent. S’han escrit pocs llibres que tinguin com a protagonistes les bones persones i els que hi ha gairebé ningú els llegeix; per contra, de biografies de malfactors n’hi ha un munt.
Al llarg de la història de la Humanitat, tan sols les obres de determinades personalitats en el camp de la literatura, les arts, la música, l’arquitectura, la filantropia, la medicina, etc., han fet que llurs autors hagin deixat petja en la memòria col.lectiva. La resta, els que passem desapercebuts i no hem fet res per destacar en aquest món, som simplement, tal com diu en Raimon, el gran fum de la Terra.
Les bones persones, els éssers corrents, els qui solem tenir una existència humil i intrascendent, els qui mai no ens hem enriquit de manera fraudulenta, quan ens morim ho fem sense deixar rastre. Els canalles, per contra, aquells que han fet diners a costa dels altres amb negocis bruts, amb suborns i estafes, que han gaudit fent mal, han matat i torturat i no senten cap mena d’escrúpol, són recordats per la gent fins al punt que, en alguns casos, se’ls venera i els volen pujar a l’altar. Mireu sinó el que passa amb els difunts Pablo Escobar (narcotraficant colombià) o el General Franco.
El cinema ha portat a la pantalla històries de gàngsters, de mafiosos, de lladres, d’estafadors, de dèspotes, de depravats sexuals, d’embaucadors i de persones que exploten persones; també de criminals, de facciosos, de traficants de drogues a gran escala, de policies corruptes i de gent moguda per la venjança, l’odi o la cobdícia. Són històries “d’èxit” que arrosseguen molts “admiradors”. Per contra, la vida d’una persona decent, anònima, que estima, que pateix, que plora, que lluita sense descans per sobreviure; una d’aquelles que s’aixeca a les sis o a les set del matí, pren el desdejuni corrents, agafa el cotxe, el tren o l’autobús i se’n va a la feina o a portar els nens cada dia a l’escola, no desperta cap interès. Potser atraurà l’atenció de la gent si cau en desgràcia, si se li fa la vida impossible o, aclaparat pel desesper, se suïcida o mata algú.
Jo, com a cristià, no he entès mai la paràbola del Fill Pròdig on, en una família amb dos germans, un d’ells deixa la llar paterna després de demanar la seva part de l’herència al pare, se’n va lluny, viu en la disbauxa, malbarata tots els diners i finalment torna a casa seva amb una mà al davant i una altra al darrere. Què fa el patriarca davant això? A un costat hi té el fill lleial, el que ha restat vora seu, el que ha mantingut l’hisenda; qui s’ha ocupat dels ramats, qui l’ha ajudat en tot moment en les feines del camp o de la vinya, qui ha patit amb ell les males anyades, l’ha atès en la malaltia i l’ha obeit sempre; a l’altre costat, el fill irresponsable, el que s’ha gastat l’herència en el joc i en prostitutes, ara bo i agenollat al seus peus i implorant el perdó. Doncs davant la incredulitat del germà dòcil, el pare abraça el fill disbauxat, li dona la benvinguda amb una gran festassa i el carrega d’honors com si no hagués passat res.
Seguint el mateix fil, a mí que no m’intentin convèncer que un individu repel.lent, que hagi robat, matat, difamat, disbauxat i hagi sigut un malànima tota la vida, pel fet que es confessi en el darrer moment i es penedeixi del mal causat, obtingui el perdó de Déu i sigui recordat com un paradigma d’expiació, mentre que un altre que hagi dut una vida exemplar, hagi sigut bon pare o mare, respectuós amb tothom i sempre disposat a ajudar els altres, si per una maltempsada del destí perd la fe i comet un delicte, sigui condemnat per a tota l’eternitat i llançat al pou de l’oblit.
La moralitat que en traiem és que una persona dolenta però penedida a l’últim minut de la seva vida pot obtenir un perdó ampli i generós de la societat, mentre que la persona bona i generosa que, un cop vella, confessa haver delinquit en un moment del seu passat, fruit sens dubte d’alguna acció inexplicable i incomprensible però que segurament té a veure amb la feblesa humana, no rebrà ni pietat ni misericòrdia, serà jutjada com un criminal i patirà el rebuig de tothom
d’una manera, al meu entendre, injusta.
També cal tenir en compte que si som uns bonassos fins al final dels nostres dies correm el risc que ens titllin de babaus, que se’n riguin de nosaltres o que menystinguin el que hem fet en vida. Un cop enterrats tothom girarà full i dirà amb un sospir de resignació: “Pobret, era molt bon home” (o “quina pena, era molt bona dona”) i punt; si t’he conegut no me’n recordo i tal dia farà un any.
La conclusió que en podriem treure de tot plegat és que si, com a gent vulgar i anònima que som, volem que se’n recordin de nosaltres després de morts, cal que deixem deutes, siguem mesquins, maltractem el personal i fem la guitza a tothom. Seguint aquesta conducta els perjudicats per les nostres accions ben segur que no ens oblidaran mai.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com