La vida bé val un somriure (i 12) per Miquel P. Cortina

No soc gaire partidari de la platja. No pas perquè no m’agradi refrescar-me al mar i estirar-me a la sorra sota l’ombra d’un para-sol, sinó perquè em fa molta mandra haver d’agafar el cotxe a l’estiu i fer quilòmetres per arribar a la costa amb la vana il·lusió de trobar un lloc d’aparcament no lluny del lloc escollit per estendre les tovalloles, remullar-nos i nedar.

Una vegada recordo que teníem les netes amb nosaltres i com que feia molta calor i estaven avorrides, els vaig proposar d’anar a la platja de Port Balís, tocant a Llavaneres, un indret proper i normalment no massa concorregut. Nosaltres vivim a Cardedeu i, amb el tram d’autopista que duu a Mataró passant pel túnel de Parpers, vaig pensar que en menys de mitja hora hi seríem. Així que vaig treure el cotxe del garatge, van pujar-hi la dona i les netes i vam posar-nos en ruta.

Només sortir del túnel a l’alçada d’Argentona ja vaig trobar-me amb un embús considerable; els automòbils anaven a pas de tortuga i així, tranquil·lament, vaig perdre més de mitja hora fent cua per a poder enllaçar amb l’autopista de la costa, direcció Nord. Sort en teníem de l’aire condicionat perquè sinó, amb les nenes a bord, hauria estat un suplici.

Superada la ronda de Mataró, de seguida va venir el desviament per anar a Llavaneres però no fou gens fàcil arribar a la N-II. Avançàvem a batzegades i fent gala d’una paciència a prova de bomba. Les netes només feien que preguntar: Quan arribarem? Falta molt? Avi, estem cansades! Tinc set! Tinc gana! La meva dona feia el possible per a saciar-les amb aigua fresca del termo i unes galetes. Però ni així van estar satisfetes. Elles volien arribar a la platja, ja!

Mirem d’aparcar al pàrquing de Port Balís i no vam trobar cap plaça lliure; agafem la carretera que va a Sant Andreu i girem a la dreta per intentar aparcar en una pujada, però la meva esposa em va avisar que, amb les nenes, no podíem deixar el cotxe massa lluny de la platja. Així que faig mitja volta i reprenc la carretera N-II fins a Caldetes. Tampoc hi havia cap aparcament disponible enlloc! Ens vam estimar més seguir fins a Arenys de Mar.

Un cop vam atènyer aquesta coneguda població del Maresme vaig continuar la recerca d’un buit on aparcar. Vaig començar per la part sud de la platja i, a poc a poc, vaig anar resseguint la línia de la costa sense trobar res, fins a gairebé sortir del terme municipal. Llavors vaig adonar-me que uns quants cotxes havien aparcat a la sorra, al costat d’unes roques, i com que hi havia lloc, allà em vaig ficar. Eren passades les dotze del migdia i calia anar de pressa perquè volíem tornar a casa a l’hora de dinar. Dins el cotxe mateix ens vam desvestir i vam guardar la roba, i, carregats amb el para-sol, la senalla amb les tovalloles i les cremes solars, les ulleres per mirar sota l’aigua, els “manguitos”, una rotllana salvavides, la galleda, les pales i la rascleta, vam trobar un trosset de platja on acampar. Gràcies a Déu!

Acabàvem d’estirar-nos a la sorra quan, de cop i volta, la neta gran diu: “Avi, iaia, heu vist aquell senyor que es passeja ran de mar? No porta banyador!” Em vaig incorporar, em vaig engalzar les ulleres, i vaig veure un home d’uns vuitanta anys, bru com una patata i amb el membre penjim-penjam. La meva esposa també es va alçar i tots dos vam estar guaitant al nostre entorn: Renoi quin espectacle! Barrejats amb alguns banyistes amb banyador (pocs), hi havia nudistes a dojo que xerraven bo i drets amb tota naturalitat, i d’altres—homes, dones i canalla—xipollejaven dins l’aigua o jeien a la sorra amb els atributs a la vista de tothom. Ens havíem ficat en una platja nudista sense saber-ho! La meva dona, visiblement molesta, em va suggerir: “Marxem a una altra banda. No és bo per a les nenes veure les parts íntimes de la gent”. Vaig guaitar el rellotge: eren dos quarts d’una. M’empipava molt recollir el fatu sense poder gaudir una estona de platja i li vaig dir: “Per l’hora que és tenim tres opcions: marxar ara mateix tot i el calvari que hem patit per trobar aparcament, exhibir-nos a pèl com Adam i Eva, o bé romandre amb el banyador posat”. I encara vaig afegir: “Si t’escandalitza veure tanta gent nua tapa’t els ulls amb la tovallola”. Mentre discutíem, les nostres netes ja havien fet amiguetes entre els nudistes i hi jugaven com si res. En un últim intent per convèncer-la vaig recordar-li que, com a socis d’un club esportiu, estàvem tips de veure gent nua als vestidors i a les dutxes. Llavors. a què venien ara tants prejudicis? Reconeixia que l’imprevist i la vergonya ens incomodaven, però calia decidir-nos. Al final vam preferir actuar a la nostra manera: ens vam ficar a l’aigua amb banyador i vam compartir el bany amb els nudistes com si estiguéssim sols; els evitàvem i no desviàvem la mirada en absolut per evitar mals pitjors. Tampoc no se’ns va passar pel cap posar-nos les ulleres subaquàtiques ni capbussar-nos dins el mar, no fos cas que ensopeguéssim amb algun sexe masculí o femení basculant en les profunditats. Un capteniment ridícul que ni les nostres netes comprenien. Vint minuts més tard sortíem de l’aigua, ens eixugàvem, pujàvem al cotxe i repreníem el camí de tornada a casa.

Miquel P. Cortina