La cultura del no a tot

Jo no entenc la postura d’alguns grups polítics catalans pretesament progressistes, disposats a dir NO a tot allò que signifiqui riquesa i progrés per al nostre país. Amb discutibles raons mediambientals s’oposen a l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, a la prolongació de la autopista B-40 fins a Granollers, on connectaria amb el ramal ja en funcionament que va a Mataró, i també a l’arribada de grans creuers al port. Dins aquesta política obstruccionista que du a terme, un grup polític concret ha impedit l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per l’any 2024, els més socials proposats mai al Parlament de Catalunya, com a revenja per no haver-se cancel·lat el projecte de la multinacional americana Hard Rock al complex de Port Aventura, per a construir-hi el Casino més gran d’Europa.
Anem a pams: 1) Si la negativa de permetre l’allargament de la tercera pista de l’aeroport triomfa, Barcelona perdrà una oportunitat històrica d’homologar-se a altres ciutats europees que disposen d’instal·lacions específiques per a vols intercontinentals. Les pistes actuals de l’aeroport del Prat, construïdes en els anys 80 i començaments dels 90, són massa petites per encabir-hi les grans aeronaus i per això, si no s’hi posa remei, la capital de Catalunya continuarà essent una ciutat que haurà de dependre dels enllaços amb altres aeroports. I allò que és pitjor: una inversió de 6.000 milions projectada per AENA ja fa uns quants anys, es perdrà irremissiblement. Penso que si aquest NO és degut a la possible afectació dels famosos aiguamolls de la Ricarda, potser que ens ho fem mirar tots plegats. D’alternatives n’hi ha, i segur que ja s’han plantejat, però ningú fa res per a tirar-les endavant. Així va passant el temps i llavors llegim bocabadats que el govern de Sánchez invertirà 2.600 milions més a Barajas amb la intenció de convertir-lo en l’aeroport intercontinental més important del sud d’Europa.

2) Com es pot blocar una infraestructura tan important per al futur de Catalunya com la B-40? Es tracta d’una obra essencial per a descongestionar l’alt volum de trànsit que pateix l’àrea metropolitana de Barcelona, però un altre cop alguns grups diguem-ne “progressistes”, posen pals a les rodes a aquest projecte. Cal recordar que l’Estat va aprovar la seva construcció als anys 70 del segle passat, però les obres s’han anat endarrerint per motius injustificables. Ara, els més furibunds opositors proposen que el tram en construcció de Terrassa a Sabadell no sigui una via ràpida sinó una ronda. Ha de sortir el Ministre de Transports per dir que tal proposta seria una bestiesa: la B-40 o 4t Cinturó ha d’ésser una autopista de circumval”lació de l’àrea metropolitana, des de l’enllaç d’Abrera fins a Granollers i St. Celoni, tal com es va dissenyar en el seu dia. Intentar fer una altra cosa o cancel”lar l’obra com voldrien alguns, seria posar contra les cordes el futur desenvolupament industrial i econòmic del nostre país. Diuen que les comparacions són odioses, però a Madrid ja disposen de 6 autopistes de circumval·lació i ja estudien fer-ne una setena.

3) Als nostres ecologistes tampoc els agrada que el port de Barcelona rebi tants creuers. Diuen que contamina el mar i que el turisme que hi arriba embruta molt i deixa pocs diners. Ignoro si això és veritat, però em consta que les grans companyies de creuers estan prenent mesures anti-contaminants justament per evitar que les deixalles dels vaixells es llencin al mar. Però cal preguntar-se: segur que no contaminen més els petroliers, els grans porta-contenidors, les clavegueres a l’aire lliure vora el mar, la proliferació de plàstics a les platges, o els canons emissaris de les grans ciutats que aboquen tones de femta a pocs quilòmetres de la costa?
Aquí no volem fer cap inversió al port de Barcelona, però ens assabentem que el govern de Madrid acaba de signar un contracte d’inversions amb la Generalitat Valenciana en virtut del qual, i segons tots els indicis, el port de València superarà en un futur no gaire llunyà la capacitat del de Barcelona. I així anem.

4) I que passa amb el Hard Rock? Us recordeu del famós Eurovegas? Deien que crearia milers de llocs de treball, que seria una gran atracció turística i una font de riquesa per a Catalunya. Tothom semblava estar-hi d’acord i alguns ja es fregaven les mans, fins que l’inversor americà, el senyor Sheldon Adelson, exigí que els seus Casinos fossin construïts en els horts del Prat de Llobregat, a tocar de l’aeroport. Per descomptat les autoritats catalanes s’hi van negar en rodó, moment que la senyora Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid, va aprofitar per a convèncer el promotor de fer l’Eurovegas a Alcorcón, on li serien lliurades terres gratis per a dur a terme el seu megaloprojecte d’oci. Els catalans ens vam quedar amb un pam de nas amb aital proposta, i després vam respirar alleujats quan ens vam assabentar que el magnat de Las Vegas havia renunciat a construir a Madrid el seu complex de Casinos. Tindrem un altre “déjà vu” amb el Hard Rock? Comprenc que molts s’hi oposin perquè un Casino a la Costa Daurada portaria vici, ludopaties i alguns drames personals. Però això, no passaria igualment si es construís a Madrid, a Castelló, a Saragossa, a Mallorca o a Perpinyà? La diferència seria que els milers de llocs de treball es crearien a una altra banda, el turisme atret especialment pel reclam de la multinacional americana es gastaria els calers en un altre lloc, i la Generalitat deixaria de cobrar una bona morterada en impostos.
La meva conclusió (i que em disculpin els partidaris del NO A TOT) és que si aquests defensors del Medi Ambient a ultrança haguessin fet valer llurs reivindicacions al llarg dels darrers 200 anys, a Catalunya no hi hauria fàbriques, ni ferrocarril, ni cotxes, ni avions, ni progrés, i encara aniríem amb carros i tartanes per camins de pols.