Se’ns pixen a sobre i diem que plou

Ja fa més de tres anys que patim una sequera molt preocupant. Segur que a Catalunya, al llarg de la història, n’hi ha hagut moltes més com aquesta. Tenim un clima mediterrani i això fa que els núvols siguin esquius i sovint passin de llarg sobre la nostra terra eixuta. També és veritat que quan els dona per ploure, ho fan sense mesura provocant danys a l’agricultura i a les zones urbanes.
Raimon va dir que vivim en un país on la pluja no sap ploure. Quanta raó! Ben segur que aquesta climatologia adversa ha emmotllat el nostre caràcter al llarg dels segles i ens ha fet tal com som: individualistes, introvertits, de parla eixuta i més donats a la rauxa que al seny. Som imprevisibles; tan aviat estem eufòrics com caiem en la depressió. No aprenem de les derrotes i ens tanquem com marmotes esperant temps millors. Va passar el 1714, va tornar a passar el 1939 i, guardant totes les distàncies, un altre cop l’1 d’octubre del 2017. Cal dir que, contra tota lògica, aquesta reclusió dins nosaltres mateixos ha tingut alguns efectes positius: a partir de 1714, les noves generacions van apostar per convertir Catalunya en un país industrial; a partir del 1939 esdevingué un veritable motor econòmic que aportà modernitat i riquesa a Espanya; i des de l’octubre del 2017 fa anar de corcoll els successius governs de Madrid, monarquia inclosa.
Tal com va proclamar l’inoblidable M. Rajoy, “els catalans fem coses”. I tant que les fem, sobretot si ens les deixen fer! Igual que les formigues, quan ve el mal temps ens tanquem dins el niu, per bé que no deixem de treballar tot esperant la nova primavera. El problema és que hem de fer-ho amb les nostres pròpies eines sense comptar amb l’ajut de ningú. I allò que és pitjor: tal com passa amb les abelles, la mel que produïm, els diners dels nostres impostos, se’ls enduen uns altres.
Fa un quart de segle, l’últim govern del president Pujol va proposar al de Madrid, presidit pel senyor Aznar, de fer venir aigua del riu Roine per acabar d’una vegada per totes amb la sequera a Catalunya. No hauria estat gaire difícil ni costós, puix que la connexió es faria des del ramal de Montpeller fins als dipòsits de Cardedeu, a 252 km només. Recordem que el Roine és un dels rius més cabalosos d’Europa i que fer venir aigua a Catalunya no suposaria ni un 5% del seu cabal normal. Cal precisar que el govern de la Generalitat ja havia parlat amb els seus homòlegs francesos de la qüestió i aquests hi estaven totalment d’acord. Ignoro la quota que ens haurien fet pagar per al subministrament d’aigua del seu riu, però no crec que fos gaire més elevada que la que paguem actualment.
Com era d’esperar, quan el projecte fou presentat, sortiren veus a València i a Múrcia dient que aquestes regions també volien beneficiar-se de l’aigua del Roine. Res de nou al respecte.
Quan l’opció de fer venir aigua de França semblava que ja tenia el beneplàcit de tothom, el senyor Aznar, arran de la majoria absoluta obtinguda en les eleccions de l’any 2000, va canviar sobtadament d’opinió i es negà a que el projecte tirés endavant. Per què? Doncs perquè segons ell, “España es autosuficiente para arreglar sus problemas de abastecimiento de agua y no necesitamos comprarla en el extranjero”. Amb aquesta decisió es tancaven les portes a una solució definitiva al problema de la sequera a la conca mediterrània i especialment a Catalunya.
Ben mirat, aquesta decisió del senyor Aznar es contradiu amb el fet que obres similars de transvasament d’aigua s’han dut a terme entre països de la UE, deixant de banda vells prejudicis nacionalistes que poden semblar raonables, però que tenen conseqüències nefastes en la lluita contra la persistent sequera que patim.
I què passa ara? Doncs que amb els pantans sota mínims han saltat totes les alarmes i ens hem llançat corrents a la recerca d’aigua a tort i a dret. La senyora Ayuso, presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid ja s’ha afanyat a dir que la culpa de la sequera és del “procés independentista”; el senyor Carlos Mazón, president de la Comunitat Valenciana, diu que permetrà que carreguin vaixells a la planta dessaladora de Sagunt, de titularitat estatal, sempre que no perjudiqui els valencians (cal recordar que tots dos són del mateix partit que el senyor Aznar); la gent de l’Ebre proclama que transvasar aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona, ni parlar-ne. I mentrestant, veiem estupefactes com l’excés d’aigua d’aquest riu, sobrecarregat per les pluges abundants caigudes al llarg de la seva conca, es perd irremissiblement en el mar. No seria possible aprofitar aquesta aigua sobrant per a fer-la arribar als pantans de Catalunya?
A banda d’aprofitar l’aigua sobrant del riu Ebre, continuo pensant que la millor solució no és construir noves plantes dessaladores a Catalunya (pel problema de l’acumulació de salmorres, molt difícils d’eliminar), sinó fent efectiu el transvasament del Roine. I m’estranya que ningú en torni a parlar atesa la gravetat de la situació. De totes maneres, després de la negativa del senyor Aznar a aquest projecte per culpa d’un espanyolisme prepotent i miop, no sé si els francesos seguiran disposats a deixar-nos-el fer. Per desgràcia, actualment els neofeixismes egoistes creixen arreu d’Europa i no ens en podem fiar.
Tenint en compte que el canvi climàtic és una realitat, que el nivell del mar pujarà en les pròximes dècades i que els períodes de sequera, segons totes les previsions, s’aguditzaran a casa nostra, deixem d’amagar el cap sota l’ala i d’enganyar-nos nosaltres mateixos dient que plou quan se’ns pixen a sobre. I ja fem tard.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin