Carta oberta als nous santfruitosencs

Aquest escrit d’avui voldria ésser una carta adreçada a la gent que ha vingut a viure al poble en els darrers anys i que no coneixen gaire o res del seu passat. És cert que la història la fa la gent i que el Sant Fruitós d’avui no té res a veure amb el de fa 50 o 100 anys. Però igual que una casa necessita uns fonaments per a construir-la, també els nous santfruitosencs necessiten escoltar el silenci de les pedres per tal que el poble que els ha acollit mantingui la seva personalitat i no esdevingui una zona residencial anodina o una simple ciutat-dormitori.
No n’hi ha prou a mantenir determinades activitats col·lectives, les tradicions o el folklore local. No. Sant Fruitós és molt més que això. Primer de tot és un poble català que no vol perdre la seva idiosincràsia ni els seus valors. Quan jo en vaig marxar arrossegat pels meus pares a conseqüència de la crisi del tèxtil dels anys 60, amb prou feines arribava als 3000 habitants. Era un lloc on tothom es coneixia i hi havia una gran empatia entre els veïns. Semblava que forméssim part d’una mateixa família. Com en altres llocs, vam haver de superar velles rancúnies de la postguerra i fer un gran esforç per tirar endavant. La gent se saludava, visitava els malalts, omplia els cafès i els cinemes, i gaudia de les festes majors tant o més que ara. A les nits d’estiu, les famílies es reunien en amenes tertúlies bo i asseguts en un banc o en cadires, mentre esperaven la sortida dels treballadors i treballadores de la fàbrica d’en Bertrand o del Taller. Aquelles trobades al carrer havent sopat, tenien com a rerefons el cant dels grills i els raucs de les granotes del Riu d’Or. Cal dir que tothom parlava català malgrat que era un idioma proscrit per la Dictadura de Franco.
Els infants d’aquella època passàvem moltes hores al carrer. Jugàvem i ens barallàvem en català i acceptàvem amb bons ulls la incorporació al nostre grup de nens andalusos castellano-parlants que havien arribat a Sant Fruitós amb llurs famílies, la majoria fugint de la misèria. Cal dir que tots ells de seguida aprengueren la nostra llengua. Per contra, nosaltres no la podíem estudiar a l’escola car les classes eren exclusivament en castellà: llegíem, escrivíem, ens educaven i ens adoctrinaven amb la “Lengua del Imperio”, esdevenint analfabets en la nostra pròpia amb el beneplàcit d’una societat totalment vençuda i resignada. Tanmateix, mai no deixàvem d’emprar-la. Era normal: no ens podíem imaginar viure d’una altra manera.
A principis dels anys 60 els santfruitosencs vam veure arribar més immigrants del Sud d’Espanya i, com que ja no hi havia habitatges disponibles al nucli urbà, l’Ajuntament va decidir crear, en uns erms situats dins el terme municipal, els barris de La Rosaleda i de Torroella de Baix. Estaven bastant distanciats del poble, cosa que va impedir que els nouvinguts poguessin relacionar-se fàcilment amb la resta de la població.
Sigui com sigui, els veïns de Sant Fruitós vam acceptar la presència d’aquells forasters i, de mica en mica, els van atreure cap a les tradicions i cultura del nostre poble, sense que això signifiqués en cap cas fer-los renunciar a les dels seus llocs d’origen. El problema era que, a causa de la repressió política, els catalano-parlants vam agafar el costum de comunicar-nos en castellà amb ells, dificultant o impedint que poguessin aprendre la nostra llengua. Una mala praxi que lamentablement encara dura.
Els santfruitosencs d’aquells anys vam acollir de bon grat els nostres germans andalusos perquè poguessin refer llurs vides a Catalunya. Quan es van produir les terribles inundacions del Vallès a finals de setembre de 1962 en què van morir milers d’immigrants que havien construït llurs barraques als marges dels rius, homes, dones i infants del poble es van bolcar a omplir els camions de cal Carreter estacionats a la plaça de l’Ajuntament, amb roba, joguines i queviures per als damnificats.
Després va venir el col·lapse del tèxtil, el tancament de fàbriques i la sortida del poble de nombroses famílies santfruitosenques, a la recerca de feina a Barcelona o a l’estranger. D’alguna manera es capgirava el procés que havien viscut els immigrants arribats del Sud d’Espanya, amb la diferència que aquests van tenir la sort de col·locar-se en empreses d’altres sectors que no van patir la crisi.
I així van anar passant les dècades següents. A partir de la mort de Franco el poble va créixer moltíssim amb la creació d’urbanitzacions com Les Brucardes o Pineda de Bages; s’han dissenyat polígons per atreure empreses i s’han construït noves carreteres i autopistes. Gràcies a això, Sant Fruitós s’ha convertit en un pol industrial de referència a Catalunya.
Mentrestant, les velles generacions de santfruitosencs van desapareixent per llei de vida; s’incorporen al poble noves famílies amb fills que n’ignoren el passat i no troben necessari fer servir el català en llurs activitats quotidianes. I per acabar-ho d’adobar, assistim a un bombardeig constant de continguts audiovisuals i recreatius exclusivament en castellà (ara també anomenat espanyol), que tenen en comú un menyspreu total cap a la nostra llengua.
Demano, tant als catalans d’origen com a la nova fornada de gent que ha vingut a viure al nostre poble, que s’esforcin a mantenir viva la llengua catalana al carrer; que l’acceptin com un llegat que cal preservar, i que s’acostumin a parlar-la amb naturalitat en tots els àmbits, tant el familiar com el social. Afortunadament, tots els infants tenen ara l’ocasió d’aprendre-la a l’escola. I els adults de practicar-la. Feu el possible de sentir-la com a pròpia i a gaudir-la amb tots els vostres accents. Després de lluitar tant per recuperar el català en democràcia, seria trist que la democràcia acabés amb el català.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin