La Teresa Riquelme publicava fa poc en aquestes pàgines un escrit sota el títol “Camí del Matadero” en el que evocava el nom amb el qual era conegut el corriol que voreja el Ridor. Per cert, crec que aquest nom, Ridor, és més adient que no pas Riu d’Or, igual com es diu i s’escriu Santpedor i no Sant Pere d’Or.
Recordo en aquest mateix indret, alguns passatges de la meva infància. A tocar de l’edifici de l’antic Casino Familiar i del mur del pati de les Monges, hi havia un parell de baixadors que alguns veïns del poble utilitzaven per anar als horts des de la carretera de Vic travessant el torrent Bo. Els baixadors desembocaven en un tros de terra sense conrear i la canalla dels anys 50 aprofitàvem el més dret per a fer-lo servir de tobogan. No cal ni parlar de la feina extra que això comportava a les nostres mares, car sovint havien d’apedaçar-nos les calces curtes, ben malmeses de tant arrossegar el cul pel pendent.
Un dia, poc després d’aterrar al capdavall del baixador, el Vicenç de ca l’Escorçaire, el Zidro de cal Xamal i jo, vailets llavors de 8 o 9 anys, vam trobar casualment en l’esmentat camp, molt a prop de la caseta del “matadero”, un objecte metàl·lic mig colgat a terra. El vam agafar, el vam espolsar i, observant-lo amb atenció, vam adonar-nos que era un cartutx amb la bala inclosa. Esperonats per la troballa vam seguir escorcollant i encara vam arreplegar dos projectils més, un amb beina i l’altre sense. Es tractava de munició de la Guerra Civil que els soldats de la República havien deixat tirada en aquell lloc vint anys enrere, mentre reculaven per l’avanç dels feixistes. Per descomptat, no vam dir res als nostres companys de jocs, ni a la família. Que ens apropiéssim d’unes bales per matar gent havia d’ésser un secret que ningú de nosaltres podia desvelar. Des de llavors, sortint de l’escola nacional i mentre esperàvem l’hora del dinar, ens aplegàvem per anar a gratar la terra d’aquell camp, a la recerca de més vestigis de la guerra. Amb poques setmanes vam recollir una trentena de bales amagades entre la malesa o mig enterrades, moltes d’elles amb cartutx. Amb les butxaques plenes travessàvem la carretera per enfilar el monticle cap a la part posterior de la Fassina on hi havia un casalot enrunat dins el qual penetràvem sense problema, esmunyint-nos entre els barrots de la reixa de la porta. Sortejant forats, rajoles trencades i un terra mig ensorrat, arribàvem a l’antiga cuina on tots tres, amb paciència, vam dedicar unes quantes hores a obrir els cartutxos un a un, separant amb molta cura les bales de les beines. La pólvora que n’extrèiem la ficàvem dins un pot de vidre i ens la guaitàvem encuriosits. Posseir-la, no sols ens despertava la curiositat sinó que també feia volar la nostra imaginació. Amb cautela guardàvem el pot sota els vells fogons, al costat del paquet de Celtas o de Bisonte que solíem comprar a l’estanc amb els diners de la venda d’ampolles buides al pellaire. A partir de llavors, a banda de recloure’ns de tant en tant dins l’edifici enrunat per a fumar-nos uns cigarros, teníem una altra distracció: estendre un petit regueró de pólvora sobre l’enrajolat de la cuina i amb un llumí encendre’l a veure què passava. La foguerada resultant ens va acollonir el primer cop, però després ens fascinava veure les flames menjar-se l’explosiu amb una avidesa diabòlica. Érem conscients que cometíem una malifeta jugant amb allò tan inflamable però, després de veure tantes pel·lícules de l’Oest a La Cooperativa i llegir les “Hazañas Bélicas” a cal barber, estàvem convençuts que disposar d’aquell material ens feia poderosos enfront dels nostres rivals.
Per sort, la pólvora dels cartutxos aviat es va exhaurir evitant potser que en féssim alguna de grossa però uns mesos més tard vam aprendre a fabricar-la nosaltres mateixos barrejant productes tan casolans com el sofre, el salnitre i la pols de carbó. El Zidro havia trobat un llibre a casa seva on explicava la manera de fabricar-la i nosaltres, químics de calça curta decidits a avançar en els nostres coneixements peti qui peti, vam continuar experimentant una i altra vegada fins a trobar la dosi adequada de cada component. Volíem obtenir un producte similar al dels cartutxos de la Guerra Civil i estàvem tan segurs de nosaltres mateixos que, si ho aconseguíem, el següent pas seria fabricar dinamita. Duts pel nostre afany, arribà el dia que provant, provant, vam provocar una explosió en el mur de l’era de cal Pep, afortunadament sense conseqüències greus: havíem entatxonat pólvora en un forat del qual penjava una metxa i hi vam acostar un llumí. Resultat: un bon ensurt, quatre pedres saltant pels aires i un petit incendi que de seguida vam apagar. Espaordits pels efectes de la nostra acció, vam arribar a creure que amb aquell experiment havíem vist la cua del dimoni.
Després de la mala experiència viscuda jugant amb pólvora, vam decidir deixar-ho estar. Vam créixer, i els nostres hàbits van canviar amb la nostra entrada en l’adolescència: els baixadors de la carretera per anar als horts van tornar a ésser baixadors i no pas tobogans; els nois del poble vam desistir de jugar a la guerra emulant la rivalitat entre indis i americans que havíem vist al cinema; amb el pas dels anys va desaparèixer el tros de terra sense conrear i també el vell “matadero”; l’amic Zidro de cal Xamal se n’anà a viure a Alemanya amb els seus pares, i el Vicenç i un servidor vam desistir de fabricar dinamita. Bona pensada, sí senyor! Altrament, potser hauríem acabat en un calabós de la Guàrdia Civil.
Miquel P. Cortina
