En recordança d’en Joseph Puig i Soler

El passat 11 de gener va morir al Vendrell el meu cosí Joseph Puig i Soler (ell escrivia el seu nom així, amb “h” final), vidu de la Providència Esteban. Tenia 80 anys. La seva esquela és senzilla i amb poques paraules. La seva vida, per contra, ha estat repleta d’experiències fascinants pel fet que fou una persona valenta que plantava cara als reptes i no li feia por el risc. Era fill de ca l’Escrigues, una de les cases de més solera de Sant Fruitós. El seu germà Miquel, habitual col·laborador d’aquest setmanari, la seva família i tots nosaltres hem assumit la seva pèrdua amb resignació.

Jo soc més jove que els meus cosins i sempre me’ls he estimat molt. Puc dir que han estat un referent per mi. Mon pare, en Pepito de ca l’Escrigues, els hi tenia molt d’afecte i crec que ells també. Un sentiment recíproc que de retruc jo he compartit.

Parlant d’en Joseph, en els anys que jo vivia a Sant Fruitós no el veia gaire degut a que passava llargues temporades fora; això em va distanciar d’ell en tots els sentits fins al punt que, quan un vespre vam coincidir a la parada del cotxe de línia del Creus a Manresa, ens vam saludar i vam intercanviar unes paraules sense adonar-me que el tractava de vostè. Ell tenia uns 18 anys i jo 11. Era ridícul aquell formalisme de la meva part, però, com que per mi era gairebé un desconegut, segurament vaig pecar de massa educat. Cal dir que aquella era la manera com jo m’adreçava llavors als meus pares i avis, i a les persones adultes. Ell, lògicament es va sorprendre i em va convidar a tutejar-lo. Tots dos vam asseure’ns al seient de darrere i durant el trajecte fins al poble vam tenir un diàleg rutinari.

L’estiu del 1962 vaig passar uns dies a casa seva, al carrer Castillejos de Barcelona, on la seva família s’havia traslladat a viure feia poc. Vaig estar-m’hi un parell de setmanes per a canviar d’aires i conèixer una mica la ciutat en companyia de l’oncle Ramon. Recordo el meu cosí bo i assegut al sofà del menjador on, a les parets tocant al sostre, hi havia pintats uns frescos d’en Joan Descals força imaginatius. En un d’ells es veia ca l’Escrigues amb l’esplanada de la Màquina de Batre convertida en una platja. Era una premonició del lligam que aviat tindrien amb El Vendrell i les seves platges? Anava repetint uns mots en anglès i, en adonar-se de la meva presència i sense que vingués a tomb, em va demanar si tenia signatura pròpia; en dir-li que no, em va incitar a gargotejar-ne unes quantes en un paper fins que vaig decidir quina seria la meva. Era l’època que en Joseph va treballar a l’Hotel Àncora de Tossa de Mar, va viatjar per diversos països d’Europa i va viure els primers amors de joventut.

Quan el 1966 ell i el seu germà Miquel es van fer càrrec per un any del Restaurant Isidro situat al carrer Consell de Cent cantonada amb Béjar, jo vaig entrar-hi de cambrer. Allà hi passava tota la jornada, i mentre en Miquel preparava els àpats a la cuina, ell s’estava hores en un quartet portant l’administració del negoci i sentint música dels Beatles gravada en un magnetòfon. Li fascinava aquell grup britànic i se sabia moltes cançons. Es vantava a dir que quan els quatre de Liverpool van venir a Barcelona per fer un concert a la Monumental, ell havia acompanyat el corresponsal de “Life” a l’hotel Avenida Palace on s’hostatjaven i va tenir l’oportunitat de conèixer-los personalment.

L’any 1972, quan ja en feia cinc que els meus cosins s’havien traslladat al Vendrell i havien esdevingut amos de l’hostal-restaurant del Priorat de Banyeres, en Joseph em va fer arribar un quadern on explicava el seu recent viatge al Brasil. Estava escrit en castellà i em va demanar que li fes el favor de traduir-lo al català. Jo llavors complia el servei militar a Mallorca i devia pensar que no tenia res més a fer. M’hi vaig passar uns quants dies i així vaig conèixer les seves vivències al país carioca. Tan sols arribar-hi se li va oferir un noiet per a fer-li de guia i ell va batejar-lo com a “Moreno de la Fe”. Junts van passejar pels indrets més emblemàtics de la ciutat, van visitar les platges d’Ipanema i de Copacabana, i van pujar al “Pao de Açúcar”. Més que la descripció de les visites m’interessaven molt els seus comentaris.

Però l’aventura que li va canviar la vida fou quan l’any 1978 decidí anar, amb la seva esposa Provi i la petita Sílvia, a Curicó, Xile, per encarregar-se de les vinyes que la família Torres havia comprat no feia gaire. Allò fou un desafiament molt gros per a ell i, malgrat totes les peripècies viscudes, se’n va sortir prou bé. Quan al cap de cinc anys va tornar a casa amb la dona i dues filles més, no va poder assaborir l’èxit de la seva missió perquè la Provi, malalta d’Esclerosi Múltiple, va empitjorar. En Joseph, sense deixar les seves ocupacions relacionades amb el món del vi, es va desviure per ella i va estar sempre que podia al seu costat. Va trucar a les portes dels millors metges per intentar trobar remei al seu progressiu deteriorament físic, però tots li deien el mateix: “Aquest mal no té solució”. Després de 40 anys de patir els efectes de l’EM va morir l’estiu passat. Ell, sense la Provi, l’ha sobreviscut només 5 mesos.

Sempre recordaré el meu cosí com una persona afable, inquieta, culta, cosmopolita, innovadora i arriscada. No li feien por els reptes i va viure la seva vida apassionadament.

Reposi en pau.