La festa

Un problema molt gros que té la societat actual són els comportaments incívics. S’han perdut valors religiosos i morals que fins fa poc regien la conducta humana. No hi ha respecte, i la violència, sigui verbal o física, domina el carrer. La vida de les persones ha deixat d’ésser el bé suprem que ningú té dret de posar en risc. Qualsevol es pot trobar que, després d’esquivar un patinet o una bicicleta a tota pastilla per una vorera fins fa poc reservada als vianants, a sobre t’insultin per haver gosat recriminar-los l’acció.
Ja no hi ha aquella empatia que hi havia temps enrere per les persones grans quan, en un autobús o en un tren ple a vessar, un jove cedia el seient per tal que l’avi o la iaia que estaven bo i drets hi poguessin seure. No tan sols això ja no es fa, sinó que ara ja ni es molesten a aixecar-se si veuen una dona embarassada o un/a viatger/a amb minusvalia. El més normal és que mirin cap a una altra banda.
Òbviament no goso tractar tothom pel mateix raser. Sé que una gran majoria de gent és conscient que cal ésser amable i respectuós, sobretot si comparteix un espai públic. Però, igual que en un cinema o en un teatre resulta enutjós sentir els estossecs o la xerrameca d’alguns espectadors mal educats, la societat que ho tolera és catalogada en el seu conjunt com a culturalment immadura.
Així, quan pensem en Suïssa, imaginem un país net i endreçat perquè és prou sabut que als seus pobles i ciutats, i més si viatges en transport públic, no hi veus cap paper ni cap deixalla al terra. Per contra, si evoquem el Sud d’Itàlia ens vindrà a la memòria la brutícia i la deixadesa dels carrers de Nàpols o Palerm. Potser no tots els suïssos són pulcres ni tots el italians del Mezzogiorno uns sapastres, però la impressió que t’emportes quan visites aquests països és la que val.
A Catalunya passa quelcom de semblant: quan sortim de casa ens trobem amb deixalles ací i allà, tot i que des de fa anys comptem amb papereres, contenidors de residus, amb un bon servei de neteja i amb punts de reciclatge d’escombraries presents arreu del territori. La imatge de potiners no ens la treu ningú malgrat que una majoria siguem escrupolosos i fins i tot pleguem del terra algun plàstic o vidre llançats per altres. Segur que aquests irresponsables no fan el mateix a casa seva. En aquest sentit, exposaré un cas molt adient sobre el tema que ens ocupa:
Una colla de nois i noies que vivien en una zona residencial prop de Sabadell es trobaven cada cap de setmana per anar de festa. Eren dotze i normalment agafaven tres cotxes conduits per tres dels joves. Junts acudien a la discoteca, al bar musical de torn, al cinema o bé a algun concert de grups de moda. També solien reunir-se per anar de revetlla, pel Halloween o per banyar-se a la platja. De tant en tant, en absència dels pares, s’aplegaven al domicili particular de qualsevol dels nois i noies per a fer un “guateque”. En els desplaçaments bevien refrescos dins el cotxe i un dels xicots tenia la mania de llançar les llaunes buides i altres objectes per la finestra. Això no agradava gens a dues companyes que compartien l’auto amb ell i li cridaven l’atenció cada cop que ho feia. Però l’amonestat ni s’immutava i sovint els responia amb algun improperi masclista. Sempre de bon rotllo, esclar. Era l’únic de la colla que tenia aquest mal costum.
Passaren els mesos i per la revetlla de Sant Joan tocà fer un “party” a la casa del noi en qüestió. Els seus pares havien sortit amb uns amics i li havien donat permís per a celebrar la festa amb la condició que no embrutessin ni trenquessin res.
Prèviament les noies s’havien posat d’acord amb la resta de col·legues per muntar-ne una de grossa amb la idea de fer reflexionar el noi per la seva actitud incívica. Arribaren tots contents al domicili on se celebraria la vetllada i començaren a tirar petards i coets al so d’una música estrident. Després coques, pastissos, birres, gintònics, fantes, coca-coles i sucs a dojo dins un ambient de crits i soroll. Conseqüència: restes de pirotècnia sobre la gespa, llaunes, tetra-brics, tovallons usats, gots i ampolles buides tirats al terra del jardí i per l’interior de la casa.
Acabada la revetlla i amb les primeres llums del dia, el fill dels propietaris, en adonar-se de la quantitat de brossa que hi havia arreu, va posar el crit al cel i titllà els seus amics de barroers pel desgavell causat. Llavors una de les noies va dir-li: “Mira, com que tu tens l’hàbit de llençar ampolles, tetra-brics i llaunes per la finestra del cotxe quan surts amb nosaltres, hem pensat que fer el mateix a casa teva ho trobaries normal”. Davant l’estupefacció del xicot encara va afegir: “Oi que no t’agrada? Doncs a nosaltres tampoc. No tens dret a embrutar els espais que són de tots”. El jove incívic va sentir-se víctima d’un complot ordit pels seus companys i exclamà: “Per això hi ha les brigades de neteja!” “Doncs avisa’ls i que vinguin a netejar casa teva”, va replicar algú. A punt estigué d’engegar-los a dida però s’ho repensà: tenien raó i demanà disculpes. Llavors elles el van abraçar i ells van tustar-li l’espatlla. Entre tots, en mitja hora, van deixar la casa ben endreçada i van marxar. Quan els pares van tornar de matinada es van sorprendre de no trobar cap pot ni deixalla al terra. “Que polit que és el nostre fill!”, van comentar. “Com ell n’hi ha pocs avui dia”. I se’n van anar a dormir tranquils i feliços mentre els cantava el gall.