La vida bé val un somriure (11)

Com a admirador del reporter Gregori Partagás, assidu col·laborador d’aquesta revista, i dels seus esforços per esmenar-se i no repetir els nyaps dels inicis de la seva carrera, voldria felicitar-lo pels seus avenços i pel seu afany de superació quan les circumstàncies li eren adverses.
Normalment, la gent se’n riu de les “cagades” involuntàries d’algú en l’exercici de la seva feina, i per això és digne d’encomi veure com el bo del Gregori, de mica en mica, pren consciència dels seus errors i mira de treure’n profit. Últimament, ja no és l’objecte de burla com en el seu debut professional, de manera que ara, en les seves cròniques, es permet desplegar una fina ironia que el fan mestre indiscutible en la seva labor.
A la meva empresa vam tenir un empleat que quadrava perfectament amb el tarannà d’en Gregori Partagás en els seus inicis. Em reservo esmentar el seu nom per motius obvis, però diré que era jove, amb estudis de màrqueting, i que va entrar com a Delegat de Vendes després de superar les proves pertinents. La seva feina consistia a viatjar per tot Espanya per, en companyia del representant de zona o pel seu compte, incentivar la venda dels nostres productes.
Una vegada, atenent a la visita programada amb el comprador del “Rincón del Gourmet” de El Corte Inglés, el jove, desplaçat a Madrid per l’ocasió, va prendre un taxi a la sortida de l’hotel perquè el portés al carrer Hermosilla on aquests grans magatzems hi tenen les oficines centrals. Aquest carrer no és gaire ample i, entre cotxes aparcats en doble fila i altres circulant, sempre hi sol haver embussos. Tot anava bé fins que el taxi s’aturà davant la porta de l’edifici. El nostre Delegat de Vendes seia just darrere el taxista i va obrir la portella esquerra del vehicle sense adonar-se que s’atansava un taxi, i “patam”, va arrencar-la de cop. Sort que encara no havia posat els peus fora de l’auto, sinó les conseqüències haurien pogut ésser pitjors. Tot i l’enrenou, el pobre taxista no va dir res; va cobrar l’import de la cursa i és de suposar que va entendre’s amb el seu col·lega per a la reparació dels danys. A saber els dies que va estar inactiu mentre la seva eina de treball era al taller.
Un parell de mesos més tard, el Delegat de Vendes es desplaçà amb cotxe a Alacant per visitar uns cellers de la província i, en arribar-hi cap al vespre, es va allotjar en un hotel del centre en el qual ja tenia reservada l’habitació. Les visites les havia de fer l’endemà a partir de les nou del matí, per la qual cosa, després del llarg viatge conduint, preferí prendre’s un bany. En acabat, s’eixugà bé posant especial cura en els peus. Per assecar-los millor amb la tovallola va col·locar la cama sobre el lavabo amb tan mala fortuna que, de cop i volta, tot el bloc es va desprendre de la paret i va caure a terra amb estrèpit, rebentant el tub de l’aigua i esquitxant arreu. De seguida va trucar a la recepció i al cap d’uns minuts va tustar a la porta un empleat de manteniment que es dirigí de pressa a tallar el pas de l’aigua i a prendre nota de la trencadissa.
No descriuré aquí totes les calamitats que va provocar el jove malastruc en els quasi dos anys que va estar amb nosaltres. Tan sols explicaré l’última:
Un matí arriba a l’oficina i va corrents al despatx del Director Comercial. Li diu que, segons li havia comentat un col·lega de confiança, a Palència hi tenia lloc aquells dies una fira de vins i que seria convenient visitar-la amb els nostres accessoris per intentar obtenir comandes dels cellers participants. Al Director Comercial li va semblar una bona idea, car les zones de Ribera del Duero i Rueda era on menys clients hi tenia l’empresa. Així que van reservar hotel i l’endemà ben d’hora el Delegat de Vendes agafa el cotxe carregat amb els mostraris, catàlegs i fulletons, i es llança a la carretera amb la intenció d’arribar a Palència abans que es fes de nit. Després d’un recorregut de quasi deu hores aparcava davant l’hotel. El conserge anotà les seves dades i li donà les claus del dormitori. Abans d’agafar les maletes va preguntar: “Vengo por la feria del vino. Por favor, dígame donde está y a que hora abre”.
“¿Feria del vino?” va preguntar l’hoteler, estranyat. “Aquí no se celebra ninguna que yo sepa”. El jove va romandre estupefacte. No podia creure que no n’hi hagués cap. “Que no, que no, que en Palencia no se celebra ninguna feria del vino” insistia el conserge. “En Valladolid quizá, pero no en esta época del año” afegí. Trasbalsat, el jove es va recloure dins la seva cambra. Al poc, sonà el telèfon: era el Director Comercial, que li confirmava a crits que la fira vitivinícola tenia lloc a València, no pas a Palència. Un malentès que havia costat a l’empresa diners, 1600 km de viatge d’anada i tornada, dietes i moltes hores perdudes en el desplaçament. Per aprofitar que era allà, el mateix directiu li va suggerir que restés un parell de dies en aquella zona per visitar cellers. Així ho va fer, però com que no tenia cita prèvia, la majoria de contactes resultaren inútils.
M’han dit que aquest xicot tan sapastre ara és funcionari de la Generalitat. Espero que les coses li vagin millor pel bé del nostre país.

Miquel P. Cortina

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin