Val més tenir poc i ser feliç que no pas ser ric i desgraciat (27)

M. 1461

Any 1909. En un mas del Bages hi convivien dues famílies: els amos i els masovers. Els primers eren burgesos barcelonins que, per herència, ocupaven una masia de dues plantes, soterrani i golfes, amb amples i lluminoses estances, una llar de foc al saló-menjador de 80 m2 i una altra a la cuina. Un magnífic porxo orientat a migdia adornava la façana principal i al soterrani hi havia un celler amb tines, tinois, tonels, bótes i tots els accessoris per fer el vi. Disposava també d’un corral grandiós per al bestiar, uns altells per guardar-hi la palla, l’alfals i la trepadella, sota els quals hi havia els estables amb 4 cavalls per practicar la hípica, un altre per l’animal de càrrega, diverses corts de porcs, un tancat per a 6 vaques, un galliner i un conjunt de cunilleres arrambades al mur. A l’altra costat hi havia un graner, un cobert per la llenya, un quarto per guardar-hi els atuells i les eines del camp, i un garatge per l’automòbil dels amos. Tancava el pati una altra construcció molt més modesta d’una sola planta, al costat de la qual hi havia el portal de sortida i entrada dels carruatges i de les màquines per fer les feines agrícoles. Era la casa dels masovers.
Els amos tenien quatre fills, tres noies i un noi. Els masovers només en tenien un de fill, ja que la mare, després del part, havia esdevingut estèril. El vailet, anomenat Andreu, s’havia fet amic del fill dels amos, el Jaume, des de molt petit, ja que eren d’edat semblant. Cada cap de setmana els veia apropar-se muntats en el luxós Hispano-Suiza descobert i amb capota al darrere, i ell, sense esperar el toc de clàxon, els obria el portal per tal que el vehicle travessés el pati i s’aturés davant el garatge. L’Andreu corria a obrir les portes de l’auto i els saludava acotant el cap i desitjant-los bon dia. Els seus pares també feien acte de presència a corre-cuita i els saludaven amb una reverència. Normalment l’amo es quedava a parlar uns minuts amb el pare de l’Andreu abans de seguir les passes de la família que ja havia entrat a la masia per descansar i esperar el dinar que sempre els cuinava la dona del masover. Aquesta rutina es repetia setmana rere setmana al llarg de l’any tret dels mesos d’estiu en que els amos venien a estiuejar. Era quan l’Andreu compartia estones amb el Jaume anant de cacera o a pescar al riu Calders. Amb això evitava que el capriciós i consentit noi de ciutat s’avorrís com una ostra.
Per compte dels amos, l’Andreu i son pare mantenien el mas en condicions, conreaven les terres, feien la verema, produïen el vi del celler i tenien cura del bestiar. La mare, per la seva banda, netejava la casa, venia ous i conills a un marxant de Manresa, anava a comprar al poble a peu, cuinava i cosia, no només per al seu home i fill, sinó també de vegades per a la senyora i les nenes.
Els anys passaren amb la mateixa rutina fins que les tres filles es feren grans, es casaren i deixaren de venir. Més endavant tornaren a freqüentar el mas en companyia dels marits i fills però ja no era el mateix. Els amos havien envellit i ja no manaven; ara eren les filles les que imposaven les regles als masovers. El Jaume, com a hereu del mas i per bé que continuava solter, intentava establir les seves pròpies normes, però ses germanes i llurs marits no li deixaven fer res amb l’excusa que no estava bé del cap. Què li havia passat al Jaume? Doncs que s’havia tornat bohemi, freqüentador de Casinos i disbauxador. Els pares, preocupats, prou que s’hi havien bolcat ingressant-lo en els millors balnearis a veure si es guaria de les seves febleses, però quan en sortia encara era pitjor. Per sort seva, la família era molt rica gràcies al bon rendiment que donava el negoci dels meublés que tenien escampats per Barcelona i altres ciutats. Era a començaments dels anys 20 i, igual que ells, l’alta burgesia catalana havia acumulat grans fortunes com a conseqüència de la demanda de productes de tota mena que demanava una Europa convulsionada i devastada per la 1ª Guerra Mundial. A resultes de l’eufòria i l’abundància de calés, els bordells no donaven l’abast i l’amo del mas augmentava la seva riquesa dia a dia. El Jaume rebia tots els mesos un quantiós ingrés al seu compte corrent i, per molt que malbaratés la seva fortuna, els pares el tenien ben protegit per evitar que caigués en desgràcia i fos la riota de la societat catalana de l’època. Però un cop els pares moriren, el Jaume se sentí més desgraciat que mai. Com a hereu i malgrat el seu mal cap, havia rebut en herència tots els meublés, un suculent capital en efectiu, un plec d’accions de la Canadenca, el mas del Bages i diverses finques a la Costa brava. Les seves germanes s’havien hagut de conformar amb la legítima encara que estaven ben casades i, a banda d’un fort enuig, tenien les espatlles cobertes.
El Jaume, esclau de la seva riquesa i malalt d’una esquizofrènia que li havia provocat la seva afecció al joc i a les drogues, decidí anar a passar uns quants dies al mas del Bages per intentar millorar el seu estat de salut i retrobar-se amb el seu antic amic, l’Andreu. Aquest havia esdevingut masover de la finca després de la mort del pare i tenia a la seva cura la mare vídua, la seva dona i tres fills petits. El Jaume feia anys que no anava al mas i, tot just arribat amb el seu flamant Bugatti, acceptà que l’Andreu el convidés a dinar amb la seva família.
Abillat amb elegant i fresca
Montpeità / Del 17 al 23 de maig de 2019
OPINIÓ |
23
roba d’estiu, calçat amb sabates reixades de pell de color blanc i marró, tocat amb gorra i portant un bastó amb pom d’argent a la mà, penetrà dins el modest habitacle dels masovers on no havia entrat mai. L’Andreu i la seva esposa l’acompanyaren a la petita cuina-menjador i, un cop assegut a la cadira de cap de taula que havia pertangut al pare, es fixà en els ulls de la parella, tan enamorats, i en la joia encomanadissa dels tres infants, dos nens i una nena, esperant pacientment que la mare els servís el plat d’escudella i carn d’olla que havia preparat l’àvia. Sentia una sana enveja per la felicitat que es reflectia en aquells rostres camperols embrunits pel sol i a mercè de les intempèries, i es preguntava com era possible que ell, tenint-ho tot, fos tan desgraciat. Mentre menjaven, l’Andreu explicava al Jaume amb els seu llenguatge abrupte i farcit de renecs com anava el dia a dia al mas, que la collita de cereals havia estat bona i que s’albirava una verema excel.lent. “Tot depèn del temps” va dir; “Per si de cas, ja m’he fet amb uns quants coets per estripar els núvols i allunyar les pedregades.” Tot seguit s’embarbussà explicant-li els problemes amb el porcí car hi havia pesta en algunes masies del Berguedà i temia que es propagués al Bages. El Jaume no comprenia res del que li deia però tant se li’n donava; l’Andreu era un bon masover i li tenia tota la confiança; ell sabia què calia fer davant qualsevol contingència. La seva hisenda estava en bones mans. Confessà al seu amic pagès el desig de passar una setmana al mas i ell li proposà d’anar a caçar junts pels boscos de l’entorn. Tingué temps de portar a passejar la parella amb el Bugatti i jugar amb els nens a l’era, on recuperà l’emoció de la innocència i, per primer cop en sa vida, sentí la tendresa a flor de pell. Foren per al Jaume uns dies d’estiu inoblidables abans que la sublevació de Franco i l’esclat de la guerra civil provoqués el caos a Barcelona, la confiscació de la majoria dels seus béns i l’obligués a fugir a Mèxic on va morir.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin