Un somriure d’infant amoroseix el cor més dur (9)

M. 1435

Era una vegada un home que havia tingut molta mala sort en la vida. S’havia casat, ja gran, amb una vídua d’un pagès i no tenien fills. Vivien en un vell casalot als afores del poble, amb un petit corral als baixos pel bestiar i un hortet al darrere per conrear-hi quatre verdures i tomàquets per a la seva manutenció; el que sobrava, els ho solia comprar un marxant de Manresa que els visitava de tant en tant. Amb els pocs diners que en treien, en tenien per pagar-se les despeses i alguns vicis d’ell, com ara fumar i anar al cafè els caps de setmana.
L’home discutia sovint amb la dona per quasevol fotesa i aquesta, resignada, sempre assentia amb el cap carregant amb unes culpes que gairebé mai no eren seves. Havia estat una mare frustrada que va tenir quatre avortaments en el seu matrimoni anterior, l’últim dels quals amb complicacions; després, el seu ventre restà erm i ja no va fructificar més. Això feia que la dona estigués sempre amargada i sense ganes de discutir amb el seu espós. Es feia culpable de tot i només trobava consol anant a missa tots els diumenges i festes de guardar. Era una manera d’expiar el seu sentiment de culpa i reconciliar-se amb sí mateixa.
Però l’home, esperonat per la feblesa de la seva muller, s’acarnissava amb ella i la feia esdevenir el boc expiatori de tots els seus malshumors: si una pedregada havia malmès la collita de l’hort; si havia perdut qui-sap-los diners jugant a cartes amb els amics del cafè; si els conills es posaven malalts o si s’havia torçat el peu i anava coix, la dona era la que en tenia la culpa i, davant qualsevol pregunta d’ella preocupant-se pel marit, l’escridassava i l’insultava sense raó.
Com he dit abans, l’home del qual parlem havia tingut mala sort en la vida: els seus pares van morir tísics quan era petit i, fins als 14 anys, visqué amb una tia solterona que el maltractava; llavors s’escapà i entrà de mosso en una casa de pagès. Al poc de ser-hi caigué malalt de pneumonia i, durant tres mesos, romangué enllitat a un pas d’anar-se’n a l’altre barri. Finalment, a base de potingues, es recuperà i continuà les feines del camp com si res. Creixé analfabet però, pel seu contacte amb gent d’esquerres, amb idees revolucionàries al cap. La consigna “La terra és per a qui la treballa” la tenia ben ficada al cervell. Patí les conseqüències de la guerra civil i, als 19 anys, acompanyà els soldats republicans en llur exili a França. Fou internat en el camp de concentració de la platja d’Argelers del qual s’escapà al cap de tres mesos junt amb dos companys més. Tornà a casa ple de polls i puces i es va trobar que els amos de la masia on feia de mosso ja tenien un substitut. Després d’assumir de mala manera aquella situació imprevista, es feu temporer i anà de poble en poble per oferir-se als pagesos a ajudar-los en les feines del camp. Amb els diners que li donaven en tenia prou per menjar i desfogar-se amb prostitutes, fos a Vic o a Manresa, fins que caigué víctima d’una sífilis i s’hagué d’hospitalitzar. Passaren els anys i ja amb els 45 complerts es veié vell i acabat. Decidí aposentar-se i tenir la seva pròpia llar. El seu somni era fer-se amb una casa de pagès, no importa el seu estat, i disposar d’un petit corral amb uns quants conills i gallines. Però no tenia mitjans per fer-ho tot sol. Un capvespre, caminant per la vora del riu, es va trobar amb una dona que collia lletsons pels marges i, sense saber com, va començar a enraonar-hi de coses trivials. A mesura que la conversa continuava s’assabentà que era vídua i que vivia sola en una masia propera. Ell tingué interès a conèixer-la més a fons i, per una vegada, aquell home ferreny, esquerp i malhumorat, es mostrà una mica amable. Al cap de poc ja freqüentava casa seva i l’ajudava en les feines de pagès. Un vespre, prenent-se certa confiança, es va acostar a la dona per arremangar-li les faldilles i ella li va dir, brandant un ganivet de cuina, que es tregués del cap tocar-la si abans no passaven per la sagristia. Just llavors, ell, revolucionari fracassat, va comprendre la força de la religió per entrometre’s en la seva vida. Ben a contracor, finalment acceptà casar-s’hi.
La seva vida marital ja us l’he explicada en iniciar aquesta història. Calia molta paciència i resignació per conviure amb aquell home. Com més envellia més insuportable era i la dona, a còpia de crits, s’anà apagant com la llumeta d’una llàntia. Un matí la trobà morta al llit i ell, una altra vegada desconcertat, li llançà els darrers insults abans d’enterrar-la. Al funeral només hi participaren el capellà, l’escolanet i set persones.
Els mesos i els anys es consumien depressa i l’home es va adonar que no podia viure sol. Era vell i no tenia família ni cap conegut que volgués tenir cura d’ell. El seu caràcter empitjorà i blasfemava sovint dins la solitud de casa seva. Aclaparat i desvalgut, vengué els pocs béns que li havia deixat la dona i decidí anar-se’n a viure en un asil de monges. Amb els diners que li restaven podria viure tranquil fins a la seva mort.
A la llar d’acollida li deien l’avi rondinaire per la seva veu ronca infestada d’improperis. Sempre estava trist i malhumorat, es planyia de tot i no hi havia res que fos del seu gust. Les monges ja n’estaven tipes. Llavors tingué lloc el miracle de la seva vida: una treballadora sudamericana de l’asil que feia feines de neteja, portava quasi sempre amb ella un nen d’uns dos anyets, bru de pell, cabell de color atzabeja brillant, ulls ametllats, i cara de trapella. Com que estava sol però sota l’esguard de sa mare, l’infant solia moure’s en llibertat per l’àmplia sala plena de vells silents i quiets com estàtues. Un dia es va acostar a l’home que romania bo i assegut en una cadira, s’aturà en sec i es va quedar guaitant-lo amb els seus ulls quètxues i encuriosits. Ell, que estava distret amb les seves cabòries, s’adonà de cop i volta de la presència d’aquell nap-buf i girà el cap. Tots dos es miraren fixament als ulls i el nen li va somriure. L’home notà com unes pessigolles al cor i despertà del seu ensopiment; mogué el rostre d’un costat a l’altre i li va fer una ganyota com per fer-li agafar por, però l’infant somrigué més encara i recolzà els seus bracets sobre la cama de l’ancià mentre amb el ditet li resseguia les blavoses venes de la mà trèmula i envellida. De sobte, la seva mare, des de l’altra banda de la sala el cridà pel seu nom: “Melquíades, ven. No molestes al señor”. I el petit vailet, reaccionant amb retard al crit de sa mare, girà cua i se’n tornà corrents vers ella.
A partir d’aquell jorn l’home sentia repetidament dins seu i a tothora el nom de l’infant: “Melquíades”,“Melquíades”. Cada matí frisava per veure’l i quan no venia semblava com si el món li caigués al damunt. Algun cop el nen se li apropava i jugava pel terra al seu davant, i ell se’l guaitava embadalit. Altres dies semblava que l’ignorés, passava pel seu costat i, malgrat que l’home li feia un xiulet ofegat amb els llavis o bé fingia tossir per atreure la seva atenció, ell seguia atrafegat amb els seus jocs i fent l’orella sorda. Això el mortificava i el feia patir.
En un moment de lucidesa va pensar que potser hauria sigut un bon pare. Se’n penedia d’haver estat tan mesquí i insensible al llarg de la seva vida; ni un sospir d’amor, ni un bri de tendresa havia sorgit mai del seu cor endurit com un terròs ressec. Però ara, la presència del nen al seu costat havia obrat el miracle. Malauradament ja era massa tard per esmenar-se i recomençar. Al cap de poc va morir.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin