0 Shares 14 Views
14/10/2019 | Sant Fruitós de Bages

Tenir el cap clar evita cometre errors

9 Octubre, 2019
14 Views

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 39 – 2

Continuo el relat que vaig iniciar la setmana passada sobre una família preocupada pel deteriorament de la salut de la filla de 4 anys.
L’endemà la Montse, la mare, va tocar el front de la nena i notà que tenia febre; la va deixar al llit; el seu marit en Pau ja era fora a treballar i la Júlia, la filla gran, estava acabant de prendre’s unes crispetes amb llet, a punt d’anar a escola. Decidí trucar pel mòbil al seu amic, el professor naturista, i li va explicar el cas. “Porta-me-la aquest matí que me la miraré”, li va respondre. “Et reservo hora de visita per avui a les 10”. “D’acord” va dir ella abans d’apagar el mòbil. Trenta minuts abans de l’hora convinguda, ella i la nena prengueren l’autobús de línia fins a Manresa. El naturista tenia la consulta al passeig de Pere III, per la qual cosa arribaren puntuals a la cita.
Després d’observar-la detingudament, l’especialista en medicina natural tragué la conclusió que la Marta tenia una infecció al ventre i que per això li sortien petites taques rosades a la pell. “Bah, no serà res, Montse!” va dir per tranquil.litzar la mare. “Li prepararé una barreja d’herbes remeieres i li fas tres infusions al dia. Si de moment no té gana, no et preocupis; en tres o quatre dies devorarà tot el que li posis al davant.”. Mentre escrivia la recepta assegut a la seva taula del despatx, va alçar la vista i afegí: “A propòsit, et recomano que a cada infusió que li donguis recitis aquesta pregària en veu alta per allunyar els mals esperits”. I li oferí un paper on hi havia impresa una jaculatòria. “Si al cap de quatre dies la nena no millora, torna”.
I al cap de quatre dies mare i filla tornaven a ser a la consulta de l’amic naturista sense que s’hagués evidenciat cap millora en l’estat de la criatura, ans al contrari: la nena havia empal.lidit, feia ulleres i la proliferació de morats i petites taques rosades es feia evident pertot el cos. “Li aplicaré un enema perquè li netegi la panxeta. Segur que li anirà bé”. I procedí a fer-ho entre sanglots de la petita. Com que, malgrat els esforços, no va fer cap deposició, l’expert en teràpia esotèrica va guaitar la Montse i li va dir: “la hipnotitzaré i cercaré en les seves vides anteriors les causes del seu mal”. I fent una ganyota afegí: “No m’agrada gens la seva evolució”. Ella s’alarmà en sentir aquest comentari. Tampoc li va fer cap gràcia la solució que li proposava el seu amic d’hipnotitzar-la tenint en compte que la nena només tenia 4 anys; amb un punt de desesperació en el to de la seva veu li va etzibar: “A veure; no vull que utilitzis la meva filla per fer experiments. Està malalta i no desitjo que empitjori. Parlaré amb el Pau, el meu marit, i ja et diré quina és la nostra decisió al respecte”.
Ell va protestar airat: “Et malfies de mí? Els meus mètodes han estat provats durant milers d’anys per xamans i afamats guaridors d’arreu del món i funcionen! A vegades les arrels d’una malaltia cal cercar-les en el passat, en vides anteriors; per això he suggerit de fer-li una sessió extàtica per assolir una regressió…” “I que en treurem?” Va tallar-lo la Montse. “Jo vull que cerquis un remei efectiu per a la seva malaltia i prou. Si la medicina natural fracassa m’estimo més que es posi en mans dels metges en qualsevol hospital”. Ell, sense escoltar el que li deia la Montse, prengué la nena, l’estirà sobre una llitera i començà a recitar unes pregàries mentre, a ulls clucs, palpava el seu cos. “Ja sé el que té!” va anunciar de cop i volta. Ella, que s’havia alegrat que no li fes cap sessió hipnòtica, esperà amb frisança que continués. “Aquesta nena ha pres alguna cosa que li ha provocat una alèrgia. Et receptaré unes pastilles homeopàtiques que la guariran en una setmana…”. La dona agafà la recepta i la nena en braços, i sortí corrents de la consulta sense dir-li adéu de tan nerviosa que estava. A la sala d’espera hi havia sis pacients més d’avançada edat que suposadament confiaven en les facultats remeieres del professor…
De tornada a casa allità la Marta i sortí un moment a la farmàcia per comprar les pastilles. Ella mateixa es va convèncer que el que tenia sa filla era una alèrgia i per això estava força tranquil·la. “Per fi li ha encertat el diagnòstic!” es repetia la Montse una i altra vegada, ben segura que era allò. Cap al tard arribà el Pau i la primera cosa que preguntà era com estava la nena. “No gaire bé. Sembla que té una alèrgia molt severa però amb aquestes pastilles que li ha receptat el meu amic naturista es guarirà ben aviat”. Ell anà al dormitori de la petita i la va trobar molt desmillorada. L’acaricià i va fer un petó al seu front ardent. No podia creure’s que el seu mal fos degut a una simple alèrgia. L’home portava dies cavil·lant i estava molt preocupat. No comprenia com la Montse havia decidit posar la vida de la seva filla en mans d’un sanador naturista i no pas dur-la al metge del CAP de Sant Fruitós. “Ara ho veig clar: hem estat perdent el temps com uns babaus!”. I, sense pensar-s’ho dues vegades, agafà la nena i se l’emportà a l’Hospital Althaia de Manresa. La Montse s’hi oposà en un primer moment, però davant la determinació del seu home, decidí acompanyar-lo amb el cor ple de dubtes i el rostre amarat de llàgrimes.
Quan van arribar a la porta d’urgències la petita Marta estava delirant i per això els infermers de guàrdia van decidir ingressar-la tot seguit. Al cap de quatre hores llargues d’espera durant les quals li van fer diverses analítiques i una punció a la mèdul.la òssia, un metge va sortir per preguntar-los perquè havien trigat tant a portar la criatura. El Pau i la Montse es van mirar l’un a l’altre amb un pòsit d’estupefacció. “La vostra filla està molt greu; li hem detectat una leucèmia limfoblàstica aguda i cal que es posi en tractament sense demora”. Els va recomanar el seu trasllat immediat a l’Hospital Oncològic Infantil de Sant Joan de Déu, a Barcelona, i ell mateix va donar ordres al personal de guàrdia per tal que els facilitessin una ambulància.

Després d’uns dies d’inquietud i sotsobra, la Marta va respondre positivament al tractament agressiu del què fou objecte. Les sessions de químio li van fer caure el cabell i hagué de portar un mocador per tapar-se la calba. Es va aprimar molt i el seu rostre macil·lent provocava una pena immensa. Poc a poc, gràcies a les atencions mèdiques, la leucèmia va anar baixant de grau i finalment, segons les últimes proves emeses, havia desaparegut del tot. La nena, per una badada dels seus progenitors, havia estat a punt de morir, però gràcies als avenços de la ciència contra el càncer i a que el Pau, aquell vespre, va tenir el cap clar i reaccionà ràpidament, pogueren evitar de cometre un error irreparable.
La Montse, després de recompondre la relació amb el seu marit, molt disgustat per la mania d’ella de creure cegament, durant anys, en les habilitats guaridores del seu antic company d’escola, va deixar de confiar en la medicina natural per tractar una malaltia greu. Malgrat tot, encara va tenir el coratge de trucar-lo per expressar-li el seu malestar per com havia dut el cas de la filla. “S’estava morint i tu li donaves herbes per guarir-la. On s’és vist això? Estàs boig? Que tornem a l’època dels bruixots? Amb la vida no s’hi juga, amic meu!”. I, sense esperar cap reacció del seu interlocutor, tallà de cop, esborrà el seu nom de la llista d’adreces i apagà el mòbil.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria