M. 1446
Jo sempre he sentit una ferma admiració per l’Stephen Hawking. Segur que el seu nom us sona perquè l’any 1988 va publicar un llibre intitulat “Breu història del temps” que fou un veritable èxit de vendes arreu. Aquest matemàtic i astrofísic anglès patia de molt jove una malaltia terrible anomenada ELA “Esclerosi Lateral Amiotròfica” que fa que els afectats vegin mermades progressivament les seves facultats físiques fins a extrems irreversibles. Malgrat tot, es va casar dues vegades i va tenir tres fills. Va morir el 14 de març del 2018, als 76 anys.
L’Stephen Hawking feia gala d’un gran sentit de l’humor en les seves compareixences en públic. Malgrat les seves limitacions per moure’s no sentia cap llàstima de si mateix i quan l’entrevistaven tenia unes sortides que sovint feien riure als seus interlocutors. Quan li van diagnosticar la malaltia van dir-li que tan sols li restaven dos anys de vida. Això era als vint i pocs anys. Un dia, travessant l’explanada interior de la Universitat de Cambridge, va caure i van haver d’ajudar-lo a aixecar-se. Ell pensava que era un simple mareig i no en va fer cas. Però l’ELA ja havia clavat les seves urpes en el cos del jove matemàtic i en les recaigudes posteriors fou quan va prendre la decisió de fer-se mirar pels metges. Amb els dos anys de vida que li donaven no disposava de gaire temps per desenvolupar les seves teories però, malgrat els impediments cada cop més palesos, no va deixar de fer classes, donar conferències i viatjar per tot el món. Superats amb escreix els dos anys diagnosticats i veient-se encara viu i amb una increïble força d’esperit, va casar-se amb la Jane. A partir de llavors es va plantejar la vida com un repte i es va bolcar en els seus estudis amb cos i ànima. I encara li sobraven hores per escriure assaigs, llibres de divulgació com l’esmentat més amunt, i publicar els seus avenços sobre l’origen de l’Univers. En la dècada dels 80 del segle passat es va especialitzar en els forats negres i les seves teories sobre ells han revolucionat la ciència i obert nous camins que, gràcies a la seva capacitat d’explicar-los utilitzant un llenguatge planer i intel.ligible, ens ajuden a comprendre molts principis científics i a endinsar-nos en els secrets del Cosmos.
Imagineu-vos una persona postrada en una cadira de rodes que progressivament va perdent la possibilitat de bellugar-se i de parlar. Qualsevol altra hauria llençat la tovallola i renunciat a tot; s’hauria reclòs en una residència o en un asil d’invàlids fins acabar com un vegetal abans de deixar-se vèncer per la mort. Però ell va creure que podia fer quelcom important en la vida i, com que estava dotat d’una ment de savi, tot i la seva immobilitat encara es va veure amb cor de profunditzar més en les seves teories, amb el convenciment que podien servir de base per avançar en la coneixença dels misteris de l’Univers. Afortunadament va poder comptar amb les darreres tecnologies per, des de la seva postració, seguir treballant i escrivint llibres, donar conferències i fer classes. Des de la cadira de rodes es feia entendre perfectament mitjançant un sofisticat sistema que li permetia parlar a través d’una màquina i només movent imperceptiblement els dits sobre un teclat. Quan això ja no era possible li van incorporar una pantalla d’ordinador on amb el sol moviment dels ulls podia respondre a preguntes i redactar textos sencers.
Al cap dels anys i degut a l’agreujament de la malaltia, l’Stephen Hawking va veure com la seva esposa, la Jane, s’allunyava d’ell pel fet que havia arribat a un punt on gairebé no podia distingir entre el seu marit i la màquina. Ella l’estimava i, ben mirat, fou gràcies a ella que l’Stephen va trobar la manera de sobreviure en unes condicions totalment adverses. Però la Jane se sentia menystinguda i va enamorar-se d’una altra persona malgrat que, segons sembla, la seva atracció envers un antic professor de piano no va desembocar mai en adulteri. Amb tot i això, el matrimoni, amb tres fills el menor dels quals encara era nen, finalment es va separar i poc després el genial astrofísic s’ajuntava en segones núpcies amb l’Elaine, la dona que li havia ensenyat a manejar l’alfabet cibernètic per tal que la seva ment prodigiosa
pogués seguir comunicant-se amb el món.
Guaiteu l’imatge de l’Stephen Hawking mesos abans de morir: retorçat en la seva cadira de rodes, amb les cames doblegades, el seu cap reposant sobre un coixinet, els seus ulls blaus inquiets i plens de vida darrere les imprescindibles ulleres i amb la severa ganyota provocada per la deformació del rostre, no sembla pas sentir pena d’ell mateix, ans al contrari. La raó era que la seva ment estava molt per sobre de la decrepitud del cos i no s’aturava a pensar en el seu deplorable estat físic. Veure’l en aquelles condicions, qualsevol bon cristià s’hauria compadit d’ell i pregat a Déu que se l’emportés per evitar-li sofriment. Però ell, per reeixir en la vida en una situació tan penosa, havia de creure en si mateix; i ho va aconseguir. La reflexió que ens deixa és que si bo i enfonsat en una cadira de rodes l’Stephen Hawking fou capaç de fer el que va fer, nosaltres, els qui més o menys estem sans i no hem arribat al seu nivell de prostració, no ens podem donar mai per vençuts i cal que lluitem pel nostre somni fins al final.
