0 Shares 527 Views

Si creus en un somni, persegueix-lo; i si perseveres, es farà realitat (29)

31 de maig de 2019
527 Views

M. 1463

…o almenys això diuen. Tot va començar un migdia de dissabte quan tenia vuit anys. Com tantes altres vegades vaig sortir de casa i me’n vaig anar a ca l’amic Isidre Biosca, el Zidru, que llavors vivia a la Fassina amb els seus pares Ventura i Maria, per jugar amb ell. La porta estava ajustada i vaig penetrar a l’interior. Només traspassar el llindar hi havia l’enfarfegat taller on el Ventura, en les seves hores lliures després de plegar de la Pirelli, solia fer reparacions de petits aparells casolans. De les parets penjaven alguns pòsters de pel.lícules que havien projectat al cinema de la Cooperativa com ara “Tierra de Faraones” “Quo Vadis” o “Lo que el viento se llevó” entre d’altres. Sota el banc de treball, en una postada, enmig d’un munt de pots i d’eines mal endreçades, em cridà l’atenció un projector (llavors en dèiem “màquina de fer cine”) i unes cintes de 9,5 mm sense enrotllar i fetes un manyoc. Aquell projector el Ventura l’havia usat alguna vegada per passar-nos pel.lícules mudes de Charlot o de Jaimito en les avorrides tardes de pluja. Vaig agafar un parell de cintes, les vaig capdellar i me les vaig ficar a la butxaca amb la idea d’emportar-me-les. Sabia que allò estava mal fet però com que tenia fama de bon minyó pensava que l’àngel de la guarda ho passaria per alt i no m’ho tindria en compte. Tot seguit vaig travessar el menjador immers en la penombra fins arribar a la cuina on hi havia la Maria atrafegada preparant el dinar. Tenia la ràdio posada i en aquell moment sonava música de Glenn Miller. “Que hi és el Zidru?” vaig preguntar-li estant ella d’esquena, desgranant unes tavelles de pèsols. Es va girar bruscament i va exclamar: “Ui, quin ensurt, Miquel! Després, ja més calmada, afegí: “Ha anat a Manresa amb el Ventura; tornarà a l’hora de dinar. Si vols, vine a la tarda que hi serà”. En vista que no podia fer res vaig retornar a casa meva. Un cop allà, em vaig ficar a l’habitació del costat de l’entrada que fins no feia gaire havia estat una botiga de vetes i fils; em vaig treure les cintes de la butxaca i posant-me’n una davant els ulls a contrallum, per primer cop vaig descobrir les imatges en moviment, l’essència del cinema. Eren uns fotogrames del gat Fèlix i de Harold Lloyd amb unes lletres sobre un fons negre que llavors no sabia que eren en francès. La vaig guaitar del dret i de l’inrevés diverses vegades i de seguida em vaig adonar que aquelles imatges no eren fixes sinó que anaven variant a mesura que lliscava la cinta entre els meus dits. Veient-me incapaç de tornar a ca’l meu amic per robar-li el projector, vaig decidir fer-me’n un jo mateix a base de capses de sabates, rodets de fil i una lent convexa escantonada que vaig trobar dins un calaix i que segurament havia pertangut a una lupa antiga. No me’n vaig sortir, però des d’aquell dia em vaig obsessionar pel cinema i, no content amb les cintes del Zidru, vaig començar a freqüentar els racons on el maquinista de la Cooperativa llençava els retalls de pel.lícula inservibles per emportar-me’ls a casa. Ignoro com ho vaig fer, però estant en el meu dormitori i utilitzant una capsa amb una bombeta i la lent, vaig aconseguir que un minúscul fotograma en blanc i negre amb tres mexicans amb guitarres i el subtítol “Trío Calavera”, omplís tota la paret. Un altre dia, tancat al “quarto de les rates” que era allà on em recloïen si feia alguna malifeta, vaig adonar-me que al mur s’hi reflectia l’edifici del convent de les monges del Sagrat Cor, però al revés. Com era possible? La llum passava a través del forat de clau de la finestra i reproduïa la imatge de fora cap per vall. Havia descobert pel meu compte el principi de la cambra fosca!
A partir de llavors vaig deixar de jugar amb els trens, la meva obsessió favorita, i vaig dedicar-me plenament al cinema en tots els seus aspectes, inclosa la filmació. Aprofitant un pany que vaig trobar llençat a les escombraries vaig obtenir la meva primera “càmera filmadora”. Vaig desmuntar la tapa amb un tornavís, vaig ficar-hi un parell de piles gastades i, a través del forat de la tija per la maneta, anava “filmant” tot el que veia amb el pestell a mode d’interruptor. Al mateix temps, primer amb un rotlle de paper higiènic i després amb paper de ceba, vaig començar a dibuixar historietes; les pintava a mà fotograma a fotograma ignorant que allò que feia ja ho havien posat en pràctica altres mestres de l’animació com ara Georges Méliès, Segundo de Chomón o el mateix Walt Disney.
Ja més grandet, quan anava al cinema de la Cooperativa o al Casino ja no em fixava en les trames sinó en l’enfocament de les imatges, els tràvelings, el treball d’actors i actrius, i el muntatge. També posava molta atenció en els nyaps de filmació com, per exemple, veure el Humphrey Bogart amb una corbata llisa mentre dialogava amb la seva parella i, en l’enquadrament posterior, portant-ne una de ratlles; i descobrir en l’escena final de la pel·lícula “El Cid”, protagonitzada per Charlton Heston i Sophia Loren, la silueta d’un camió. Tot plegat em va fer adonar que això del cinema era un art molt meticulós que basculava entre la màgia i el ridícul. Sovint, però, em deixava portar per la força de l’argument i queia absolutament rendit davant la pantalla; era quan veia films com “El hombre que sabía demasiado”, “Los pájaros” o “Psicosis” d’Alfred Hitchcock, o bé les grans epopeies de l’oest filmades per John Huston, Raoul Walsh, George Cukor o Fred Zinneman entre d’altres. Al final vaig arribar a la conclusió que tot era una gran mentida i que la filmació en sí mateixa comportava com a condició bàsica enganyar l’espectador. Per això tants escenaris de cartó-pedra, tanta gent darrere la càmera, tants focus, tants ventiladors, tanta pluja artificial i tantes escenes de cavall o de cotxe estàtics davant una pantalla amb un paisatge en moviment. Fins i tot el meu pare Pepito de ca l’Escrigues fou temptat pel Setè Art: quan treballava de cambrer a Barcelona, el van convidar a fer d’extra en un spaghetti-western que es rodava a Molins de Rei. Em costava imaginar-me’l vestit de cowboy, assegut en un “saloon” amb altres figurants, fent veure que jugava al pòker, mentre l’heroi italià de la pel.lícula anava repartint òsties a tort i a dret.
Malgrat la meva fascinació pel cinema, a casa mai no em van pagar una filmadora de debò ni un maleït projector de 8 mm que era el que jo més desitjava. Després d’insistir-hi molt, em van regalar una màquina de fer cine NIC, que als 13 anys em semblava una burla per a les meves aspiracions. La pressa per acabar els estudis de Batxillerat i la necessitat de començar a treballar van estroncar el meu somni d’esdevenir director. Molts anys després, el meu amor pel Seté Art es limità a l’adquisició, un cop casat, d’una càmera de Super 8 i, més tard, d’una video-càmera Sony que m’han servit per filmar la família i poca cosa més. Cal dir que les pel.lícules de Super 8 eren mudes, però jo les hi feia posar una banda magnètica i les sonoritzava utilitzant els mateixos trucs que un estudi d’efectes especials.
Com a conseqüència de la meva afecció, al llarg de la vida he anat col.leccionant pel.lícules en tots els formats, diverses càmeres i projectors ara obsolets per la irrupció del sistema digital, un grapat de llibres sobre actors, actrius i directors, i unes fotografies emmarcades d’estrelles de Hollywood d’abans. També tinc un parell d’àlbums plens de pasquins de sales de cine de tot Catalunya on s’anunciava, als anys 40 i 50 del segle passat, la projecció de dues pel.lícules i el No-Do. Em sap greu que la immensa majoria d’aquelles sales hagin desaparegut i les filmacions en cel.luloide també. Ara primen els enregistraments i les projeccions digitals.
La meva dèria pel Setè Art va començar aquell llunyà migdia de dissabte quan vaig “robar” dos trossos de cinta al meu amic Zidru. Si hagués tingut el suport necessari de la meva família vull pensar que potser a hores d’ara seria un conegut director de cine amb una filmografia important al meu haver. Crec que tenia imaginació i fantasia suficients per fer un treball honest i digne. M’hauria agradat ser com Alfred Hitchcock, un somniador, però no vaig perseverar i he acabat sent un somiatruites.
En una trobada amb el Zidru, ja vells, li volia confessar allò del robatori i ell ni se’n recordava que hagués tingut mai una “màquina de fer cine” i pel.lícules de 9,5 mm. “Vols dir, Miquel? No estàs confós?”. Era per demanar-li perdó però en vista de la seva resposta no ho vaig fer. Només li vaig preguntar: “I a tu, t’agrada el cinema?”

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com