Saber perdonar és la conseqüencia de saber estimar (16.2)

M. 1444

Explicava en el capítol anterior la preocupació d’uns pares, el Manel i la Lluisa, en assabentar-se que la seva filla Adela es drogava. Els havien arribat informacions en el sentit que la nena compartia les estones de lleure amb males companyies i que, potser sota els efectes d’algun estupefaent, es deixava grapejar per uns nois que no tenien cap escrúpol en aprofitar-se d’ella car era bufona i atractiva, i amb molts pardalets al cap. Com que no havia pogut esclarir res amb el seu fill Marc i tampoc era fàcil parlar amb altres pares de l’assumpte per por que tal vegada serviria per difamar el bon nom de la filla a l’Institut, el Manel va suggerir a la seva dona d’espiar l’Adela a la sortida del centre educatiu a veure què feia. Tot i que la Lluïsa va posar-hi algunes objeccions, al final el Manel la va convèncer puix no podien obviar que la nena estava en perill. Com que era representant d’una empresa de ferreteria, una tarda de dimecres va deixar de visitar els clients un parell d’hores abans de l’habitual i va aparcar el cotxe en el xamfrà del carrer Nàpols. En va baixar i, després de caminar unes 50 passes, discretament es va amagar darrere la filera de vehicles que estava just enfront de l’institut, però a l’altre costat. A les sis en punt del vespre van començar a sortir els alumnes, primer els més petits entre els quals va veure el Marc. Xerrava amb un grup de vailets de la seva edat fins que, en arribar a la cantonada del carrer Roger de Flor, se’n va separar junt amb un company veí de carrer; el Manel va observar com tots dos trencaven carrer avall i continuaven plegats camí de retorn a casa. Al cap d’una mica van aparèixer els nois i noies més grans que van anar sortint enraonant entre ells i marxant junts per la vorera del carrer Ausiàs Marc. El Manel va haver d’esperar encara uns minuts abans de reconèixer la seva filla que sortia acompanyada de 3 noies i 5 joves, tots amb les motxilles carregades a l’esquena i cridant i rient de coses trivials. L’Adela semblava trobar-se incòmoda amb els seus companys i de cop i volta un d’ells es va posar davant seu mentre caminava enrere fent saltets. Parlaven d’alguna cosa que el Manel no podia desxifrar puix era massa lluny. Allò que sí que va sentir ben clar fou el xiscle de la seva filla quan li va etzibar al xaval: “Ves a la merda!” acompanyat d’una rialla estrepitosa de tots els presents.
La colla amb la qual anava l’Adela va tombar pel carrer Roger de Flor i el Manel la va perdre de vista momentàniament. Llavors es va apressar vorera enllà fins al xamfrà i va travessar el carrer per albirar-los un altre cop des de darrere uns contenidors d’escombraries. La seva filla i les amigues s’havien aturat de sobte i els seus companys feien rotllana entorn seu i bromejaven. Fins i tot li va semblar que un dels nois l’escarnia. Alguna cosa estranya passava. Llavors, les dues xicotes que acompanyaven l’Adela van escridassar enèrgicament els xavals: “Va, prou! No us fiqueu més amb ella! Deixeu-la en pau!” El Manel es va empassar la saliva sense treure la vista de la colla; esbufegà i va estrènyer els punys inconscientment. De cop i volta va sentir com la seva filla esclatava amb un insult ben audible malgrat la distància: “Sou uns malparits!”, mentre ells reien i travessaven la calçada en direcció al passeig de Sant Joan, tot girant-se i fent botifarra amb el dit mig de la mà. L’Adela i les seves dues companyes van restar quietes mentre aquestes li parlaven en veu baixa i semblaven consolar-la d’un neguit molt profund.
El Manel no va voler intervenir i es va arriscar a viure una altra escena com aquella l’endemà. Va arribar a casa abans que sa filla i, bo i assegut al sofà del menjador, quan la va veure entrar per la porta, li va cercar els ulls amb la mirada però no van coincidir. Ella va creuar el saló davant seu i ni tan sols el va saludar. “Bona nit, filla!, va dir ell. Llavors l’Adela se’l va mirar d’esquitllentes i li va respondre amb un moviment del cap abans d’endinsar-se pel passadís i tancar-se a la seva habitació. Ell va deixar el diari que fullejava, es va aixecar del sofà i va trucar a la porta del dormitori de la nena. “Que et passa res, Adela?” En no respondre-li va reiterar la pregunta. Finalment la resposta va ser un “no” rotund.
“Puc entrar?”
“No, papa, que tinc molta feina! Deixa’m tranquil.la!”.
El Manel pensà que era millor deixar-la sola i que si l’endemà les coses es complicaven ja actuaria. La Lluisa estava al llindar del saló i va creuar la mirada amb la del seu marit sense que cap dels dos fos capaç de dir res.
A l’hora del sopar la parella i els seus dos fills van asseure’s a la taula de la cuina com cada nit. Només la remor de les culleres remenant la crema d’espàrrecs dels plats trencava el silenci feridor. Mirades de reüll dels uns i els altres. El Manel es va guaitar l’Adela mentre aquesta estava abstreta veient el remolí que feia la sopa amb el moviment de la cullera. “Alguna cosa grossa li deu estar passant”, va pensar.
Tot d’una el Marc va exclamar: “Papa, avui a les 10 fan un partit del Barça de Champions pel canal de Movistar. Me’l deixaràs veure?”
La setmana que vé arribarà el desenllaç d’aquesta història que segurament us sorprendrà.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin