0 Shares 302 Views

Saber perdonar és la conseqüencia de saber estimar (16.1)

11 gener, 2019
302 Views

M. 1443

El Manel i la Lluïsa estaven casats des de feia 17 anys i eren pares d’una noia de 15 anys i d’un xaval de 12. Vivien en un habitatge de l’eixample de Barcelona tocant a l’Arc de Triomf, tots dos treballaven i podien arribar a final de mes sense patir gaire. Els fills estudiaven en un institut bastant a prop de casa seva i la nena estava en plena etapa adolescent, amb tots els problemes que això comporta.
Un vespre, després de sopar i quan els fills s’havien tancat en llurs dormitoris, la Lluïsa li va dir al seu espós: “Hem de parlar”. El Manel es va sorprendre per l’anunci de la dona i li va preguntar: “Que passa res?”. Ella va mirar de reüll cap al passadís que donava a les habitacions dels nens i, estirant el marit del braç, es van asseure al sofà.
“Va, engega, què passa?
“Doncs que la nostra filla es droga”
“No fotis! Com ho saps?
“M’ho ha dit la Dolors, la mare de la Silvia, que és amiga de la nostra filla.”
“Explica-m’ho, sisplau”
Ella tenia el cap cot, tota preocupada, i va alçar els ulls per fixar-los en els del Manel.
“Ho fan a la sortida de l’institut. Es reuneixen una colla d’estudiants i en un racó de carrer, lluny de les mirades de la gent, fumen maria o una droga semblant.”
“No m’ho puc creure”, va reaccionar ell. “La nostra patufeta drogant-se?” “Alguna cosa haurem fet malament”. Ho va dir amb tendresa, mencionant el sobrenom que li aplicava d’ençà que va néixer.
La Lluïsa va passar per alt la ganyota de preocupació del Manel i va afegir:
“No solament es droga. També es deixa grapejar pels nois i tinc por que no la prenguin per una noia fàcil i algun dia ens porti algun disgust.”
“Per mí ja és prou disgust el que m’acabes de dir. Ara mateix aniré a parlar amb ella”.
“Manel, no hi vagis encara”. Primer mirem de trobar més proves; parlem amb altres pares i que ens confirmin el que m’ha dit la Dolors. No fos cas que tot sigui un malentès.”
Van continuar parlant dels seus fills, de com els havien educat i si havien estat massa condescendents amb ells. Tots dos pujaven molt espavilats però l’Adela, la filla, es passava hores navegant per internet a través del mòbil o del seu ordinador portàtil. Rebel i tossuda com era, discutia sovint amb sa mare i no es posaven mai d’acord. El pare estava acostumat a sentir els crits des del sofà però fins llavors havia evitat d’intervenir en les discussions per no agreujar la situació.
“Li prohibiré que es connecti a google. A la xarxa només s’hi aprenen coses dolentes”
“I com t’ho faràs, Manel? Li prendràs el mòbil o li blocaràs Internet? Això és absurd!”
“Parlaré molt seriosament amb ella quan tinguem clar que aquestes sospites són certes.”
Des d’aquell dia ni el Manel ni la Lluïsa van estar tranquils. Es fixaven més que mai en la seva filla i amb el que feia o deixava de fer; escorcollaven la seva mirada, cada gest d’ella i realment estaven molt preocupats. Un vespre, el Manel, en tornar de la feina, va ensopegar amb el seu fill Marc al vestíbul de casa i va pensar: “Aprofitaré l’ocasió per fer-li unes quantes preguntes al nen”. Van pujar tots dos l’ascensor en silenci i quan va obrir la porta de l’habitatge li va dir: “Vine, que vull parlar amb tu”
“Ara? Però si és l’hora que jugo als videojocs!” va protestar el Marc fent una ganyota i mostrant un profund desacord amb la decisió del pare. Ell li va posar amorosament el braç a l’espatlla i tots dos van entrar a l’habitació del nen.
Aquest va tirar la motxilla al terra i es va asseure a la cadira del seu escriptori tot enfurismat. El Manel ho va fer a l’escaire del llit.
Van passar uns segons abans que el pare comencés a parlar:
“Això que et preguntaré ara ha de quedar entre tu i jo”. Va aixecar els ulls per fitar els del seu fill: “Et demano que siguis sincer”. Després d’un curt silenci va dir: “Darrerament has notat algun canvi en la conducta de la teva germana?”
El nen va romandre astorat i ho va negar amb un moviment del cap.
“No? Sàpigues que tenim noticies de companys d’escola en el sentit que s’ha tornat molt rara.
Tu que la veus cada dia al pati o enraonant amb amigues, no has detectat res estrany?
“Ai, papa, quines preguntes que em fas! Per què no parles amb ella? L’Adela té la seva colla i jo la meva. Tots dos ens ignorem quan estem amb els nostres amics. Ho entens?
En aquell precís instant el Manel va canviar l’expressió del rostre i amb posat seriós va dir-li al seu fill: “Marc, si et faig aquestes preguntes és perquè tant la mama com jo estem molt preocupats per la teva germana. Ens hem assabentat que freqüenta males companyies i que fuma droga.”
El nen, que estava com distret, va alçar el cap i va confessar: “Algun cop, a la sortida de classe l’he vista fumar però no crec que fos droga sinó tabac ros de petaca que es lliguen en un cigarret elles mateixes. Ho fan moltes noies de l’insti. Sembla que els agrada fer-ho quan estan amb les amigues o amb nois. És una manera de presumir, penso jo”.
El Manel va voler entrar en detalls: “…i no has vist si es fa petons amb nois o si es deixa tocar per algun d’ells?
“Però, papa, jo no vaig al seu darrere! Em vols convertir en un xivato?” va exclamar el nen un xic ofès.
“Deixem-ho”, va dir el seu pare aixecant-se del llit, en adonar-se que no podia treure aigua clara de la conversa amb el seu fill. “Ja pots engegar l’ordinador i posar els videojocs.” I va sortir del dormitori.
La setmana vinent continuaré explicant-vos aquesta història inquietant que malauradament es repeteix en algunes llars de famílies amb adolescents.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Què necessita Catalunya?
40 views
40 views

Què necessita Catalunya?

Redacció - 25 febrer, 2021
On som les dones?
39 views
39 views

On som les dones?

Redacció - 25 febrer, 2021
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com