0 Shares 408 Views

Madurar implica canviar de conviccions i contradir-nos nosaltres mateixos (28)

24 maig, 2019
408 Views

M. 1462

Hi ha gent que renuncia a les seves conviccions per interessos personals i per no perdre oportunitats davant els vaivéns de la política. Aquests són els aprofitats, els camaleònics, els que canvien de camisa quan els convé i els importa un rave l’opinió dels qui havien confiat en ells com a exemple de fidelitat a uns principis. Tals especímens són coneguts com a trànsfugues.
També hi ha polítics que entren en les llistes d’un partit no per convenciment sinó perquè creuen que defensar-lo els aporta rèdits. És allò de pujar-se a la cresta de l’onada. Ja vindrà el temps en que tindran la possibilitat de renunciar i passar-se al partit rival. Tot depèn del cantó on bufa el vent. Aquests són els que no es mullen i s’autoanomenen “independents”.
Després hi ha els honests, els que tota la vida han defensat una ideologia, i que al cap dels anys s’adonen que confiar-hi no ha omplert les espectatives i n’han sortit decebuts. Es troben davant el dilema de canviar de mentalitat o d’engegar-ho tot a dida enmig d’una gran frustració. Us parlaré d’aquests darrers.
El Ciscu era un comunista convençut. Curiosament havia adoptat aquesta ideologia de molt jovenet, quan treballava a les mines de Fígols, mentre discutia amb companys sobre l’explotació de l’home per l’home i llançaven consignes com “proletaris del món, uniu-vos” i “la terra és per a qui la treballa”. Tot i que Franco governava Espanya amb mà de ferro des de feia 25 anys i no deixava lloc per a la dissidència, el noi s’havia fet amb una edició clandestina de “El Capital” de Karl Marx i cada nit, abans d’adormir-se, en llegia unes pàgines.
El Ciscu era un xicot llest que sempre havia viscut al caire de la pobresa. Orfe de pare, havia arribat del Bierzo feia 10 anys, essent quasi un nen, i s’havia posat a treballar de qualsevol cosa fins que li va sortir feina a les mines del Berguedà. Compartia habitatge amb 3 treballadors més, joves com ell, en cases especialment construïdes per als minaires, i la seva vida era una suma de foscors: la del seu futur, la de la mina amb ferum de carbó i la de la nit que era quan plegava i anava al bar a jugar al dominó per distreure’s una mica abans de sopar. Havia començat a carregar el negre mineral a les vagonetes des del fons de la galeria als catorze anys, treballant en el torn de nit. Això li permetia disposar de més hores de llum però, en aquell racó de món gairebé aïllat, no hi havia cap divertiment ni motiu per aprofitar el dia i, tan bon punt en va tenir l’ocasió, va demanar-li al capatàs, amb el qual mantenia una bona amistat, de canviar el torn.
Degut a les seves inquietuds per la classe obrera, el Ciscu fou nomenat delegat sindical fins que a principis dels 70 es va afiliar a CCOO, llavors en la clandestinitat. Una vegada el van detenir per pintar consignes comunistes i enganxar pancartes a favor dels empresonats pel Procés 1001, entre els quals hi havia Marcelino Camacho, màxim responsable del sindicat a nivell estatal. Quan va sortir del calabós va entrar al PSUC i va aprendre català. A la mort de Franco la seva carrera política va alçar el vol i es va postul.lar com a candidat en unes eleccions al partit. Llavors ja havia deixat les mines i se n’havia anat a viure al barri de Santa Maria del Mar, a Barcelona, on havia trobat feina a les oficines del sindicat, ja legalitzat. No va sortir elegit però va tenir ocasió de fer un viatge a Moscou amb un grup de sindicalistes on va poder admirar les luxoses estacions del metro, el Kremlin, i visitar el mausoleu de Lenin. Va tornar més conveçut que mai que el futur de la humanitat era el comunisme ja que almenys no hi havia lluites de classe perquè tots eren pobres. Això sí: tothom tenia dret a estudiar de franc, a una sanitat pública i a un habitatge digne. Per assolir la riquesa que l’URSS necessitava per tirar endavant els seus projectes i esdevenir una potència mundial que tractés de tu a tu als EEUU d’Amèrica, calia treballar pel Bé Comú (l’Estat) igual que les formigues d’un formiguer; i qui no hi estava d’acord el deportaven a la Sibèria.
Més tard el Ciscu visità la Romania de Ceaucescu, un país amic dels comunistes espanyols i que considerà un model per al futur de l’Espanya post-franquista.
Mentrestant l’Estat espanyol es trobava en plena Transició i el PCE acabava de ser legalitzat per la Setmana Santa de 1977, de manera que el seu secretari general Santiago Carrillo, a partir d’aquell moment, ja podia passejar-se pel territori a cara
descoberta, sense la perruca de camuflatge que s’havia vist obligat a portar en els darrers temps per evitar ser detingut.
El Ciscu veia com el PSUC esdevenia un partit fort a Catalunya i això li feia abrigar esperances que, més d’hora que tard, Espanya esdevindria un país marxista-leninista de la mà del seu germà gran el PCE i del seu cosí germà el PSOE que llavors lluitava per ser el partit hegemònic de les esquerres. No comptava que els “poders fàctics” farien “canviar d’opinió” el líder socialista Felipe González, el del partit del puny i de la rosa, fent-lo renunciar al marxisme per sempre més. “Com és possible que els socialistes hàgin comès tal disbarat i traït els seus ideals?” es preguntava el Ciscu, emprenyat com un misto. Després va venir el referèndum per entrar a l’OTAN i el posterior ingrés a la CEE, club format pels principals països capitalistes europeus. El pitjor era que les direccions de CCOO i del sindicat socialista UGT ho trobaven bé i no s’hi oposaven. On hem anat a parar?
El Ciscu estava perplex i molt desil.lusionat. Encara no havia sortit del disgust quan s’assabenta que el President del Politburó soviètic, Gorbatxov, ha procedit a desmantellar l’URSS dels seus amors i propiciat la caiguda del mur de Berlin. A continuació es produeix la reunificació alemanya i es desferma la independència de tots els països de darrere el Teló d’Acer i llur conversió en estats més o menys democràtics, abraçant el capitalisme més ferotge. I com a colofó, l’execució de l’amic Ceaucescu a Romania, la desmembració de Iugoslàvia a sang i fetge, i la partició de Txecoslovàquia en dos estats. Good-bye Lenin!
Pel què fa al PSUC, després d’una crisi que ja es veia venir, va canviar les seves sigles per IC i després ICV. El Ciscu va estripar el carnet del PSUC després de 30 anys de militància activa.
Ara el Ciscu és un home jubilat, madur a cop de desenganys i verd ecologista.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Festes locals mes de gener.
292 views
292 views

Festes locals mes de gener.

Redacció - 17 gener, 2021
Davant la Mort
34 views
34 views

Davant la Mort

Redacció - 17 gener, 2021
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com