0 Shares 1139 Views

L’optimisme dona color a la vida i allunya els mals averanys (20)

1 de març de 2019
1139 Views

M. 1450

Jo sempre he mantigut una actitud positiva davant la vida i això m’ha ajudat i molt. Pot ésser que el meu tarannà s’expliqui per les meves conviccions religioses heretades del meu avi Quim. Ell era catòlic practicant i, com a bon pagès, fidel devot de Sant Isidre. Tret de l’avi i de ma mare, ningú més de la família anava a missa ni solia pregar per demanar a Déu, a la Verge o als Sants, allò que d’entrada resultava difícil d’obtenir sinó era a través d’un miracle.
A mí, aquesta manera d’enfocar els reptes que m’anava trobant al llarg dels anys, m’ha permès de sobreposar-me als entrebancs i seguir lluitant pels meus objectius encara que, en algun cas, al final fracassés en les meves expectatives. Precisament aquesta predisposició a l’optimisme m’ha convençut cada cop més que l’èxit no és altra cosa que la culminació d’un seguit de fracassos o, dit d’una altra manera, la superació d’una cursa d’obstacles on el guanyador ha perseverat i resistit fins arribar a la meta. Però el coratge per assolir el repte no s’obté només a base de sacrifici sinó mitjançant un ferm convenciment que allò que sembla inabastable és possible. Aquesta actitud positiva no sols pot ésser aplicada als nostres afers quotidians sinó també per plantar cara a les malaties que ens sotgen i poden malmetre la nostra vida o la dels éssers estimats.
El meu optimisme, doncs, rau en la meva fe cristiana. Hom diu que la fe mou muntanyes i jo, a través de la fe, he anat avançant pels tenebrosos camins que m’ha reservat el destí i, fins ara, me n’he sortit prou bé. Si ets positiu veus la vida amb tots els seus matissos i els problemes són més fàcils de resoldre. Si, per contra, ets pessimista i negatiu, la teva vida agafarà tons grisos cada cop més foscos, tendiràs a patir desgràcies i, en no saber reaccionar, cauràs en un forat negre d’on et serà molt difícil sortir. Us explicaré algunes anècdotes viscudes per mi mateix i que il.lustren amb claredat la reflexió que encapçala aquest escrit.
1ª) Als 29 anys, casat i amb una filla acabada de néixer, em vaig trobar en risc de perdre la feina. Era a finals dels anys 70 del segle passat i l’empresa on treballava, especialitzada en accessoris per a la construcció, patia les conseqüències de les vagues salvatges auspiciades pels sindicats després de la mort de Franco i que pretenien uns increments salarials i unes condicions laborals inassumibles per als petits empresaris de l’època. Jo feia 14 anys que treballava per aquella firma (en aquells moments m’encarregava de l’exportació) i, igual que jo, la majoria dels empleats també hi havien entrat molt joves. En vista del caos en què estava sumida la fàbrica arran d’una suspensió de pagaments, vaig comprendre que allà jo no hi tenia futur. Així que, en comptes de deixar-me ensarronar pels plans dels sindicats de fer fora els amos i convertir l’empresa en una Societat Laboral per preservar els llocs de treball, vaig optar per cercar una altra ocupació. Amb el neguit de veure’m en l’atur i amb una família al meu càrrec, les darreres setmanes abans de deixar la fàbrica les vaig passar fullejant les pàgines d’anuncis del diari “La Vanguardia”. Vaig respondre a diverses ofertes de treball i em vaig sotmetre a unes quantes proves d’accés fins que vaig aconseguir ésser contractat per una empresa com a Director Comercial, assegurant-me un sou que gairebé triplicava el que guanyava fins llavors. Jo no havia estat mai Director Comercial però no em vaig atemorir pel repte que tenia al davant. De fet em van enlluernar més els diners que m’oferien que no pas la responsabilitat del càrrec. No tenia gens d’experiència a bastir xarxes de venedors ni a negociar comandes amb clients de tot Espanya, però el meu optimisme i la fe absoluta de que me’n sortiria va prevaldre per damunt de tot. I així va ésser.
2ª) Uns anys més tard vaig haver d’anar a la Clínica Platón de Barcelona per donar sang, car la meva sogra havia d’ésser operada del genoll i demanaven la contribució dels familiars. Llavors jo viatjava molt i estava força estressat per la feina. Justament aquell matí, després de la donació, havia de sortir amb cotxe cap a València on m’esperava el representant. Però, què va passar? Doncs que l’infermera que m’anava a fer l’extracció es va adonar esverada que tenia la pressió sanguínia pels núvols. Va parlar amb el metge i de seguida em van tenir sota observació durant unes hores per fer-me tota mena d’anàlisis. Sense jo saber-ho, era hipertens, tenia sobrepès, i estava passat de colesterol i triglicèrids. A més a més, el meu cor bategava per sota dels 60 cops per minut. “Vostè no pot sortir de viatge de cap de les maneres” em va dir l’infermera amb posat seriós davant la meva insistència a marxar. A partir de llavors em vaig imposar una dieta estricta per aprimar-me i, gràcies a ella, vaig aconseguir perdre gairebé 20 kg en tres mesos. La pena és que no vaig acompanyar la dieta amb ingestió de líquids i, com a conseqüència d’això, vaig patir hemorroides durant 4 anys. Vaig provar diversos medicaments químics, homeopàtics i àdhuc orientals, i res. Però jo seguia amb el meu tarannà optimista i, malgrat les doloroses molèsties que sentia viatjant centenars de quilòmetres assegut al volant del cotxe cada setmana, finalment aquella dolença va desaparèixer com per art de màgia. I aquí estic.
3ª) Podria explicar un munt d’exemples més però em limitaré a un de recent: El naixement d’un dels meus tres nets es va endarrerir més del compte i els metges que atenien ma filla, preocupats per la salut del nadó, van optar per fer-li una cesària. Un cop nascut, els cirurgians es van adonar que les pulsacions del bebé baixaven i que el seu cos es refredava; de seguida el van lliurar a la seva mare perquè, pell amb pell, rebés el caliu que necessitava per fer-li pujar la temperatura. Vint-i-quatre hores més tard van constatar que no miccionava i, esverats, se’l van emportar a urgències per evacuar-li el pipi de la bufeta que no podia sortir per les vies normals. El van sondar, li van posar el gota a gota, i van practicar-li diverses ecografies per comprovar que no tingués cap deficiència congènita que afectés els conductes urinaris o els ronyons. La cosa pintava malament i la meva filla, a través de google, va voler copsar la magnitud del problema del nadó. Això encara fou pitjor car hom plantejava una afectació molt greu que es dóna, segons les estadístiques, en un de cada 10.000 naixements. El diagnòstic és terrible: els qui pateixen aquest mal no els funcionen les vàlvules internes del conducte uretral (VUP), se’ls tapona la sortida d’orina i necessiten ajuda mèdica al llarg de la vida per poder-la expulsar. Molts infants nascuts amb aquest defecte moren al cap de dies per infecció d’altres organs vitals o, en el millor dels casos, no arriben als 20 anys. Imagineu-vos el neguit que teniem tots davant un vaticini tan preocupant! Per calmar la meva filla i el seu marit al caire de la desesperació, en tot moment vaig mantenir l’optimisme i l’esperança que el problema no seria altre que una petita obstrucció en el conducte de la bufeta, i així li vaig comentar a la filla. “No, papa, els metges ja ho han descartat” va respondre ella a trenc de plor. Cal dir que, prèviament, jo havia pres determinades mesures perquè tot anés bé: tan aviat com la meva filla va tenir les primeres contraccions vaig encomanar-me a Sant Ramon Nonat (un sant de gran devoció de ma mare quan estava embarassada de mi i del meu germà) i, a partir de llavors, vaig començar a pregar-li cada dia amb molt de fervor. En produïr-se aquelles complicacions en la salut del nadó, les meves pregàries esdevingueren encara més intenses, suplicant al sant que intercedís davant Déu per a la guarició del bebé. Al cap de cinc dies d’angoixa i arran d’un nou examen mèdic, els metges van comprovar sorpresos que no tenia cap organ afectat i que el seu cos estava perfecte. Tot seguit li van retirar el gota a gota i la sonda i, uns instants més tard, miraculosament, el nadó feia una bona pixararada que va tranquil.litzar tothom. Sembla que hi havia un petit greixum dins el canal urinari que, afortunadament, fou expulsat amb la primera micció natural i espontània després de retirar-li la sonda. Tots els mals averanys van desaparèixer de sobte, i cadascú va treure una conclusió diferent sobre el que havia passat.
En aquest cas, sense menystenir el meu tarannà positiu davant la vida, crec que Sant Ramon Nonat va fer la seva feina.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Lliurament del Premi MONTPEITÀ 2023
70 views
70 views

Lliurament del Premi MONTPEITÀ 2023

Redacció - 28 de març de 2024
Editorial 1682
795 views
795 views

Editorial 1682

Redacció - 28 de març de 2024
Juguem amb la llum
52 views
52 views

Juguem amb la llum

Escola CEIP Pla del Puig - 27 de març de 2024
CNL Montserrat – Pel que fa als connectors
314 views
314 views

CNL Montserrat – Pel que fa als connectors

CNL Montserrat - 27 de març de 2024
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com