L’egoïsme aixeca murs i ens fa mesquins

Redacció 17 de setembre de 2019

736 Views

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 38 – 1

Principis del segle XX. Aquesta és la història d’un home egoïsta. Ho era tant, d’egoista, que havia esdevingut un ésser extremament cobdiciós dels seus béns i, en conseqüència, desconeixia la virtut de la generositat. Habitava en una masia del Pla de Bages envoltada de vinyes i sembrats, amb la dona i dues filles en edat de merèixer que ja ratllaven la trentena i que tot i haver portat a casa nombrosos pretendents, cap d’ells havia cobert les expectatives del pare, cosa que malmetia qualsevol esperança de matrimoni i feia que, d’un temps ençà, les noies estiguessin preocupades de debò. Aquest neguit el compartien amb la mare, una pubilla adinerada filla d’un notari de Manresa, que tampoc trobava just que el cap de casa fos tan exigent a l’hora de triar els gendres.
“uns intrusos que només furgarien en les nostres coses i ens arrabassarien el que tenim!”
Una nit, mentre la parella era al llit en espera d’adormir-se, la dona li va comentar: “Casimir, vols dir que no en fas un gra massa amb els pretendents de les nenes? Elles es fan grans i veuen que cap fadrí és del teu gust. Què passa? Vols que restin per vestir sants? L’home, que estava ajagut d’esquena, es girà amb constants nyigo-nyagos del sunyer i respongué: “Enriqueta, els pixa-portals que ens han portat les filles fins al dia d’avui són uns aprofitats. Que no ho veus? Ells saben que tenim casa, terres i diners, i només els interessa entrar a la nostra família per viure bé a costa de nosaltres.” Va fer un pet estrident i afegí: “Estic cansat de cabalers desnonats i sense un cèntim; almenys que les nenes siguin llestes i em portin hereus rics, que així incrementarem la nostra fortuna i podrem estar tranquils”. Ella va replicar: “Però necessitem algú que ens treballi les terres! Tu ja tens 53 anys i no estàs per a gaires trifulgues. Prou saps que el metge t’ha dit que no facis esforços; si no fos pels pagesos del poble que tenen cura dels nostres conreus i que per això els paguem, els cereals i el raïm es podririen i no en treuriem cap profit”. Després d’una pausa, li recordà allò que ja li havia repetit tantes vegades: “Uns fadrins cabalers que fossin agricultors podrien ocupar-se de la nostra hisenda i conservar-nos els béns”. “Sí”, protestà ell, “uns intrusos que només furgarien en les nostres coses i ens arrabassarien el que tenim!”. I obsequià l’Enriqueta amb una altra ventositat, un arpegi amb clau si bemol amb refilet al final. “Cosa dolenta fora del ventre!”, va rematar. Ella, veient que no hi havia res a fer, s’hi girà d’esquena mentre mormolava: “Amb tu no es pot parlar; ets tossut com un marrà!”. I començà a recitar les seves pregàries abans d’agafar el son. El seu marit, al cap de poc, ja roncava.
El Casimir era negociant de mena i invertia els diners en valors i en préstecs que, malgrat els vaivens econòmics del mercat, li permetien multiplicar la seva riquesa dia a dia. Tenia un olfacte especial per col.locar els seus calés en temps de crisi i ensumava la sang igual que un depredador. La pagesia de la comarca sabia que podien comptar amb ell per fer front a qualsevol problema de liquidesa i els més necessitats hi acudien amb l’esperança d’obtenir diner ràpid per superar els efectes d’una pedregada, d’una glaçada negra o d’una sequera persistent. A priori ningú pensava en la possibilitat d’una mala anyada i tot ho deixaven a la bona de Déu; però de vegades, després d’una inclemència, les collites eren tan minses que amb el que en treien no podien pagar ni les llavors dels sembrats. Igual que els pagesos invocaven Santa Bàrbara quan tronava, quan els calien diners pensaven amb el Casimir.
El problema s’esdevenia si els deutors no podien tornar-los. Aleshores l’home els passava pels morros el paper que havien signat, la lletra petita del qual deia textualment que si no podien cancel·lar el préstec fins a l’últim cèntim més els interessos, ell es faria amb una part equivalent dels seus béns, fos la casa, les terres o l’hort. Com a conseqüència del seu tarannà usurer arruinà algunes famílies de la comarca i afermà la seva fama de persona sense escrúpols i temuda per tothom. Evidentment, a mesura que engrossia el seu patrimoni, es creava enemics però ell, ca, tant l’hi feia! Tenia un procurador a Manresa que vetllava pels seus interessos i, si algú li plantava cara o l’amenaçava, ell el denunciava a la Guàrdia Civil i santes pasqües.
La setmana que vé arribarà el desenllaç d’aquesta història on encara han de passar molts coses que ben segur us sorprendran.