L’egoïsme aixeca murs i ens fa mesquins.

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 38 – 2

Tornem a la història iniciada la setmana anterior sobre el Casimir, un home molt egoïsta que només mirava per ell i en com incrementar la seva fortuna personal a costa dels altres.
Passaren els anys i el protagonista d’aquest relat es va fer vell igual que l’Enriqueta, la seva dona. Les nenes seguien solteres i, per l’edat que tenien, quarantones avançades, ja no podien tenir fills. Definitivament els desitjats hereus rics havien passat de llarg i elles ja feia temps que havien deixat de plànyer’s pel seu infortuni. Hom les veia cada diumenge i festes de guardar abillades amb vestits foscos i mantellina camí de missa, agafades de bracet amb la mare que avançava lentament, després que el Casimir les acompanyés amb la tartana fins al poble. Ell, que només anava a l’església el diumenge de Pasqua i per la missa del Gall, aprofitava l’absència de les dones per obrir el cofre fort i remenar papers.

Tot seguit s’asseia còmodament al seu escriptori i, un cop examinades les escriptures i les còpies de contractes en vigor per enèssima vegada, començava a comptar i a recomptar el plec de diners que guardava dins la caixa per imprevistos i, a continuació, feia càlculs en un quadern. Encabat, desplaçava la tapa d’un “secret” que hi havia en un lateral del cofre on hi guardava 27 monedes d’or de l’època d’Alfonso XII heretades de son pare i, agafant la bosseta, deslligava el cordó, escampava les monedes damunt la taula de l’escriptori i se les mirava amb la mateixa avidesa que un infant davant una pila de caramels. Els ulls se li obrien com melons mentre parpallejava amb un somriure mesquí. Aquest ritual el seguia fil per randa cada diumenge al matí per entretenir-se. Era ric, era egoïsta i era feliç.
Un dia el Casimir va rebre una missiva amb el segell del Banco Hispano Colonial del qual era accionista, on, a resultes d’un sorteig entre els millors clients, li oferien una estada de 3 dies per a ell i la seva família, tot pagat, en el Balneario de la Perla, a San Sebastián, com a premi per la seva confiança en l’entitat. Ell havia llegit a “La Vanguardia”, diari al qual estava subscrit, que després de la pèrdua de Cuba i les Filipines, el banc s’havia consolidat invertint en infraestructures per tot el país que bona falta feien. I ara, apart de repartir dividends, semblava que el volien premiar. “Ja era hora que tinguessin un petit detall amb mi!” va pensar. Així que, sense encomanar-se a Déu ni al diable, va agafar les invitacions i els bitllets de viatge que li havien tramès, i el dilluns 18 d’agost de l’any 1919, tal com estava especificat en la carta, ell i la seva família prengueren el tren a Manresa en direcció a San Sebastián, on hi arribaren l’endemà a mig matí després de fer un transbord. Tan bon punt deixaren les maletes a l’hotel, tota la família va sortir per conèixer el senyorívol ambient de la Bella Easo, d’acord amb el sobrenom que la “gente bien” de Madrid havia batejat la bonica ciutat basca. Van passejar per la platja de la Concha on les dues filles van obtenir permís patern per banyar-s’hi i, una nit, tots quatre bo i vestits de gala, van visitar el Gran Casino on hi feien espectacles d’alt nivell. Òbviament el Casimir, fidel als seus principis, no va gosar jugar-se ni un cèntim en aquell centre lúdic per tres raons: 1) no era jugador, 2) no creia en els jocs d’atzar i 3) els bodells li desaconsellaven de ficar-se en afers que no podia controlar. Ras i curt: no volia que el plomessin.
Quan el matrimoni i les dues filles van tornar a la masia després d’un viatge molt feixuc amb aturades imprevistes en estacions de mala mort, oh, sorpresa! Es van trobar el portal obert i la casa tota regirada; uns lladres havien esbotzat el pany i, en la setmana que ells van ser fora, havien tingut temps més que suficient per emportar-se tot d’objectes de valor, alguns mobles d’època, cinc quadres de pintors dels segles XVIII i XIX, inclòs un gravat de
Goya, i rebentar la caixa forta per fer-se amb el plec de bitllets i les 27 monedes d’or que tenia tan ben guardades. El Casimir, en veure aquell desgavell, va estar a punt de patir un atac d’histèria; només feia que maleïr i llançar renecs contra els lladres que havien gosat entrar a casa seva. Na Enriqueta i filles el van fer seure amb dificultats en una cadira i, mentre ell esbufegava i es planyia del robatori, van avisar el procurador de Manresa perquè vingués tot seguit. La Guàrdia Civil va obrir diligències immediatament i va concloure que la invitació per anar a San Sebastián formava part d’un pla ordit per una banda criminal que estava al corrent de la riquesa del Casimir, potser gràcies al “xivatasso” d’algun pagès venjatiu, i decidiren treure-se’l del mig mentre ells saquejaven la casa a plaer. Com era d’esperar, el Banc Hispano Colonial va emetre un comunicat dient que era totalment aliè al cas i que investigarien la utilització indeguda del seu segell. Cal dir que molta gent del Pla de Bages s’alegrà del robatori sense caure en el fet que no afectaria gens ni mica la fortuna del Casimir, ja que el malparit ho tenia tot ben assegurat a “La Catalana”.
A partir d’aquell dia l’egoïsta humiliat va fer posar reixes a totes les finestres de casa seva, reforçà les portes, aixecà al voltant de la masia una muralla de cinc metres amb vidres trencats al capdamunt per dissuadir els malfactors de cometre nous assalts, adquirí un nou cofre fort totalment blindat que va encastar sota unes rajoles del seu dormitori per tal que no fos descobert i, no cal dir-ho, va doblar els interessos a aquells que trucaven a la seva porta per demanar-li diners. Va jurar i perjurar que mai més de la vida aniria de vacances, encara que els les pagués el seu admirat Rockefeller, l’home més ric del món.
A la foto, una imatge d’època del famós Balneario de la Perla, al costat de la platja de la Concha de San Sebastián, on el Casimir i la seva família van passar tres dies.