L’amor fa que fins i tot l’ésser més lleig ens sembli bonic

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 40 – 1

Tothom recorda el conte i el film “La Bella i la Bèstia” en que una noia s’enamora d’un monstre i també l’escena de la pel.lícula “Frankenstein” on una nena es troba amb l’ésser espantós fruit de l’experiment del doctor del mateix nom, i malgrat l’amistat que li brinda la petita, acaba amb la seva vida. També la novel.la “Notre-Dame de Paris” de Victor Hugo, té a veure amb el tema de la relació sentimental entre dues persones ben diferents: un geperut lleig i solitari que vivia amagat a les torres de la catedral i una jove gitana. Cada dia es produeixen casos semblants arreu del món. Aquesta atracció que pot semblar estranya és conseqüència de l’amor i la tendresa que, de forma natural, germina en el cor dels éssers humans des de sempre. Antigament l’home es comportava com els animals pel que fa a la selecció dels individus de la seva espècie; prevalien els forts enfront dels febles o esguerrats i, normalment, si aquests no morien per malaltia, eren eliminats de forma cruel. Tothom volia tenir fills preciosos i sans, que creixessin sense problemes de salut i poguessin mantenir els progenitors quan fossin vells.
Il.lustraré el pensament d’aquesta setmana amb una història que hauria pogut passar a qualsevol lloc del món però que situaré entre el Pla de Bages i Vic a començaments del segle XX:
Els nou mesos d’embaràs passaren entre insults i discussions aferrissades
un matrimoni de pagesos de mitja edat que vivien en una masia del terme de Sant Fruitós, pares de cinc fills, n’esperaven un sisè que no desitjaven però que fou concebut una nit en que l’home tornava fogós i alegre del poble després de prendre’s unes copetes d’aiguardents i, decidit a muntar la dona que mig dormia, es va deixar anar en el temps d’un sospir. El matrimoni no eren els amos de la masia sinó uns masovers pobres i ignorants que menjaven i nodrien la canalla amb allò que els donava la terra i el bestiar de corral. Els nou mesos d’embaràs passaren entre insults i discussions aferrissades. Pocs dies abans del part, un gèlid mes de febrer, mentre els cinc nens jugaven a la cuina i el matrimoni s’estava a la vora de la llar de foc, ell fumant amb pipa i ella triant pèsols, van prendre la decisió de deixar el nounat a la porta del convent de les monges dominiques del carrer de St. Benet. Prou feina tenien a fer pujar els fills que Déu els havia donat com perquè ara n’haguessin de mantenir un altre! Evidentment, a diferència d’ocasions anteriors, no comptarien amb l’ajut de cap llevadora car, a banda de ficar-se en temes que no eren de la seva incumbència, els podria denunciar. Per sort, ningú no sabia res de l’embaràs i això els feia romandre tranquils. L’home tenia experiència a assistir les vaques prenyades quan parien els vedells i amb això creia que ja n’hi hauria prou. Arribà el dia del naixement i, a la llum de les espelmes i després d’alguns gemecs, una nena va venir al món de matinada. No va haver-hi complicacions en el part i tot va anar bé. Però l’infant havia sortit tan lleig i pelut que la primera reacció del pare fou voler emportar-se’l al safareig per ofegar-lo dins un sac, tal com feia amb les cries de gat i de gos que en determinades èpoques de l’any es trobava a la pallissa. La mare s’hi oposà fermament i li recordà allò que havien decidit, que era portar el nadó a la porta del convent de les monges de St. Fruitós i esperar a que la misericòrdia de les germanes fes la resta.
L’endemà a trenc d’alba, el masover va sortir amb el carro per apropar-se al poble i abandonar la nena al lloc acordat; després aniria a la germandat a comprar llavors per sembrar tomàquets i, de passada, carregaria uns sacs de sulfat de coure per a la vinya. La primera acció la va fer sigilosament, deixant el carro amb l’animal a la cantonada del carrer Padró i portant la nena als braços que per sort estava adormida; va deixar l’embolcall al peu de la porta de l’edifici i se’n tornà tot xino-xano esperant que ningú l’hagués vist. Va pujar al carro, estirà les brides del matxo, digué arri! i va continuar carrer amunt.
Ja era de dia quan una monja novícia va obrir la porta del convent i es va trobar el nadó al llindar, plorant. El recollí i el portà a la “madre superiora”, la qual, només veure’l, va començar a fer que no i que no amb el cap deixant ben clar que no el podien adoptar. “Què pensaria la gent?” Encara eren molt recents els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona on un grup d’exaltats van profanar les tombes dels convents de Barcelona i van exposar els cadàvers a plena llum, al carrer, al costat de petits fèretres de criatures que tothom deia que eren fills de les monges. “Ni pensar-ho!” va reblar amb un crit, per després justificar-se: “les nostres alumnes mateixes escamparien pel poble que tenim un nadó i caldria donar massa explicacions”. Tot seguit ordenà a la monja que cerqués una família en adopció per fer-se càrrec de la nena.
Vivien en aquella ciutat de tota la vida i eren catòlics fervorosos
Una setmana més tard van arribar al convent un home i una dona vinguts de Vic i que no tenien fills. Vivien en aquella ciutat de tota la vida i eren catòlics fervorosos. Els va obrir la mateixa novícia que havia trobat la criatura i que també era d’orígen vigatà; després de pujar unes escales, els acompanyà a una zona privada on només hi tenien accés les religioses. La “madre” els esperava en una saleta amb la criatura dins un bressol. “Aquí la teniu, però no digueu res a ningú. Que ningú sàpiga que el nadó ha sortit d’aquest convent”. “No, no us preocupeu” va respondre l’aspirant a afillar-se la nena; “Direm que l’hem adoptada per defunció de la seva mare, una dona que vivia de la caritat”. “Buenu”, va dir la madre superiora; “obviament això que dieu no és ben bé veritat però tractant-se d’una mentida pietosa, Déu no us la tindrà en compte i us perdonarà. Preneu la nena en braços i marxeu”. La mare adoptiva va agafar-la amb delicadesa, la va ben embolcallar amb la roba que duia i va sortir de l’estança mostrant el seu profund agraïment. L’home la seguí darrere seu, fent una reverència a la monja i tancant la porta.
La setmana que vé acabaré aquesta apassionant història amb final colpidor.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin