0 Shares 645 Views

L’amor és el sentiment més pur que flueix del cor (24)

19 d'abril de 2019
645 Views

M. 1457

Festa de Sant Jordi, faré una reflexió sobre l’amor. Hi ha qui creu que les persones hem desenvolupat aquest sentiment com una conseqüència de l’instint natural d’apropar-nos i estimar altres éssers o objectes del nostre entorn com a remei a la nostra solitud. Jo penso que l’amor de debò neix de l’ànima i, per tant, té un origen diví. Hi ha gent a qui els agrada contemplar un paisatge, una posta de sol, o l’esclat de la primavera, i ho identifiquen com una manifestació de la bellesa del món on vivim.
L’amor entès com un sentiment pur no té sexe. És una inclinació natural de l’ésser humà vers quelcom del nostre entorn que ens fascina i ens sedueix anímicament. Tant se val que aquest anhel d’estimar vagi adreçat a un déu, a una persona determinada, a algú que ens necessita o a la pàtria on hem nascut; un home pot sentir-se atret per una dona, pel somriure d’un nen o bé per algú del seu propi gènere com, per exemple, un amic de tota la vida. Em refereixo a l’amor que en si mateix no involucra el sexe car és una disposició de l’esperit que no hi té res a veure; això no impedeix que, junt amb el nostre desig d’estimar, s’hi barregin sovint altres insints genuins dels éssers vivents com ara l’afany de posseir i la sexualitat. Però aquestes inclinacions tenen a veure amb el cos que, com tots sabem, té data de caducitat i, per tant, pugna per subsistir mitjançant la procreació i el domini sobre l’altre.
Però l’amor del qual jo parlo és el reflex lluminós expressat en la mirada de dos enamorats; el que traspúa en les paraules d’un vellet que va a visitar a diari la seva dona malalta d’alzheimer en una residència d’avis i que, en ésser preguntat per què la va a veure tan sovint si ella ja no té memòria, respòn: “ella no sap qui sóc, però jo sí que sé qui és ella”. Quantes subtileses, quantes vivències amaga aquesta resposta! És el mateix amor que el d’una mare pel seu fill, o el d’un fill o filla envers els seus pares; és l’amor pel feble, pel vulnerable, pel qui pateix una malaltia i també el que t’encisa veient un rostre que tant pot ésser el d’un quadre, el d’una talla religiosa o el d’un noi o noia que, pletòrics de joventut, irradien bellesa al seu voltant. Recordem la novel.la “La Mort a Venècia” de Thomas Mann, després adaptada al cinema per Luchino Visconti i protagonitzada per Dirk Bogarde: un vell escriptor que cerca la perfecció la troba en un adolescent anomenat Tadzio. Algú es pot escandalitzar pel fet que el protagonista resti embadalit per un noiet de 15 anys i no pas per una persona del sexe femení, però aquí hem de distingir entre el poder de seducció de la bellesa humana i el mer instint carnal. Cal deixar clar que l’home ni somniava a apropar-se sexualment al minyó; li bastava contemplar la perfecció del seu rostre apol.lini, els seus ulls blaus, la seva cabellera rossa i el seu cos espigat vestit de mariner. Òbviament hauria pogut admirar amb la mateixa fascinació les faccions d’una noia d’edat semblant, però segur que mai podia haver-se imaginat caure rendit davant un jovenet. Cada cop que ensopegava amb ell en aquell Grand Hotel del Lido venecià, restava captivat per la seva bellesa. Tot i ésser escriptor li mancaven paraules per descriure tanta formosor. Però, evidentment, els qui desconeixien la veritat profunda d’aquella atracció sensual i mística, i més en aquells temps de fals puritanisme de la societat, podien bé titllar-lo de pedòfil en el pitjor sentit del mot.
Per deixar clara la diferència entre l’amor pur i les altres menes d’amor, exposaré una història que m’han explicat no fa gaire i que il.lustra prou bé el que vull dir:
Una noia que havia perdut la vista de petita va conèixer un jove en una festa i s’hi va enamorar. Li agradaven les seves faccions, el tacte suau del seu cabell, la tebior dels seus llavis i la dolçor de la seva veu. Cada vespre es trobaven al banc de la plaça del poble i parlaven de somnis i de vida. Ell també l’estimava però la noia no s’hi volia casar perquè li semblava que, essent cega, el xicot trobaria altres dones per formar una família i tenir fills. El noi insistia en proposar-li matrimoni, i li deia i repetia que per ell no era cap obstacle que fos invident; al contrari, s’havia informat que la seva ceguesa tenia remei. Era tan gran l’amor que sentia per ella, que finalment la va convèncer de fer-se operar a la clínica d’un prestigiós oftalmòleg de Barcelona. Com que la noia no tenia recursos, el xicot va dir-li que no es preocupés, que havia fet uns estalvis i que serien suficients per pagar-li la intervenció.
Passaren les setmanes i els mesos en espera d’un donant però aquest mai no arribava. Sembla que hi havia molta demanda d’òrgans i els ulls eren els més sol.licitats. Pel tipus d’intervenció que l’hi havien de fer a la noia calien uns globus oculars amb unes característiques determinades i no tots els que arribaven eren bons. Un jorn, ja a punt de deixar-ho córrer, li arribà l’avís que a la clínica disposaven dels ulls d’un donant i que calia que la noia fos ingressada immediatament. El noi l’acompanyà en el seu trasllat i romangué al costat seu fins al centre oftalmològic on fou internada i finalment reclosa en una sala d’espera. L’operació tingué lloc dues hores i mitja després i va anar molt bé. Acabada la intervenció dels dos ulls, la jove va ésser traslladada a una cambra de l’hospital on també hi havia el noi. Ella, en sentir-lo a prop, li va donar efusivament les gràcies per les seves atencions i que es moria de ganes de veure’l. L’endemà la feren anar a rehabilitació per treure-li les gasses que li tapaven els ulls i acostumar-los poc a poc a la llum; després del tractament li col.locaven gasses noves i la reconduïen a la seva cambra on l’esperava el seu enamorat. Les sessions per recuperar la vista foren lentes però eficaces car un parell de setmanes més tard ja podia distingir els objectes tot i que sense la precisió ni la nitidesa necessària. Un matí, estant el noi assegut al costat del seu llit, van venir a llevar-li les gasses i ella el va veure per primer cop. Ell li tenia la mà agafada i l’hi va estrènyer per l’emoció. La noia se’l va guaitar amb un gest d’estranyesa car no era la persona que ella s’havia imaginat: tenia molt de cabell, això sí, fosc i ondulat, però també
una taca vermella molt grossa a la galta dreta que li enlletgia el rostre. A més a més li faltava un tros de cama per culpa de la diabetis que patía des de petit i que l’obligava a portar una pròtesi. El primer sentiment que li va passar pel cap a la noia era de rebuig i, mirant-lo bé als ulls, va adonarse que els tenia mig aclucats amb un parpalleig nerviós i estrany. “Qué t’hi passa als ulls? També ets cec?” li va preguntar. Ell li va respondre: “Els meus ulls eren allò més valuós que tenia però a causa de la meva malatia corria el risc de perdre la vista amb el temps; per això he preferit donarte’ls a tu, ara que encara els tinc
sans, perquè t’estimo”. La noia va romandre sense paraules. Ell seguia agafant-li la mà. Després d’un silenci, el xicot va afegir: “D’ençà que em vaig enamorar de tu ja no em calen els ulls; guardo en el record el teu rostre i per mi sempre seràs la noia jove i bonica que vaig conèixer. La bellesa de la teva joventut omplirà el meu pensament fins que em mori; en canvi, tu et veuràs envellir dia a dia davant el mirall i, junt amb les coses meravelloses d’aquest món, en descobriràs d’altres que preferies no haver hagut de veure mai.”
Ella estava confusa i a la vegada agraïda per la generositat del noi. També avergonyida pel rebuig inicial que havia sentit pel seu enamorat. S’incorporà al llit i l’abraçà. Amb una gran tendresa la jove li va dir: “Jo també t’estimo i t’estimaré sempre. Vull viure la resta dels meus dies al teu costat”. I després d’un silenci, amb paraules que li fluien del cor, afegí: “Tant me fa el món; el meu món ets tu i tu seràs sempre la llum de la meva vida, el meu únic amor”.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com