0 Shares 604 Views

La vida és un camí d’esperança amb un final incert (10.2)

16 novembre, 2018
604 Views

M. 1437

Continuo la meva narració sobre la parella d’ancians de la urbanització de Les Brucardes que descriu uns fets els quals, tot i els anys transcorreguts des que es van produir, encara transiten entre el record i el somni.
Quan ja el meu sojorn estiuenc a Sant Fruitós arribava a la seva fi, vaig voler anar a acomiadar-me d’aquells avis tan simpàtics a la seva parcel.la, i no els hi vaig trobar. Un xic decebut per no haver-los pogut dir adéu, me’n vaig tornar al poble i vaig ajudar la meva dona a carregar el cotxe amb les maletes. Acte seguit, la dona, les filles i jo vam pujar al vehicle i vam marxar cap a Barcelona. Durant tot el viatge només feia que pensar en aquella parella d’avis i em feia pena no haver pogut veure’ls abans de partir. Trobava estrany que no m’haguessin comentat que ells també tenien previst retornar a Manresa, però vaig considerar que, com que eren vellets, potser no hi van caure.
Pels volts de Tots Sants vaig tornar a Sant Fruitós amb la meva dona per portar flors als nostres familiars difunts al cementiri municipal i, mentre ella i les nenes s’estaven a cal Marones amb els meus pares, jo vaig fer una escapada amb el cotxe a Les Brucardes. En acostar-me a la parcel.la dels dos ancians vaig trobar un Volvo 740 de color blau marí aparcat davant mateix de la porta reixada, i un home d’uns 50 anys, calb i ben vestit, lligant-hi un cartell amb la inscripció PER VENDRE i un número de telèfon. Vaig aparcar darrere el Volvo, vaig sortir del meu vehicle i em vaig apropar a aquell senyor; li vaig dir bon dia i, en demanar-li educadament si era el fill dels iaios amb els quals havia petat la xerrada l’estiu passat en aquell mateix lloc, ell em va mirar molt sorprès i em va preguntar: “Quins iaios?” I, en començar a descriure’ls, em va respondre: “Impossible”; “Si us referiu al meu pare i a la meva mare, fa 5 i 3 anys respectivament que són morts; per tant no els heu pogut veure aquest estiu i encara menys xerrar amb ells”. I, davant el meu posat incrèdul, va afegir: “Es deu tractar d’una confusió”. Jo vaig insistir a parlar de la caseta i del seu contingut, així com del pou que hi havia al darrere, i l’home va reaccionar de mala manera dient-me que fes el favor de no tornar a entrar en una propietat aliena, o em denunciaria. “Val més que toqueu el dos!”. “És inaudit el que dieu!”” va exclamar. I quan, fent cas omís de la seva amenaça, li vaig demanar si era banquer, si estava casat i tenia dos fills adolescents, ja va ésser el súmmum: “Com sabeu tantes coses de mi?” “Això és de jutjat de guàrdia!” va exclamar molt empipat. Segurament deuria pensar que havia aconseguit les seves dades personals i familiars a través d’algun client santfruitosenc de la seva oficina de Caixa Manresa i per això, de cop i volta, canvià el seu posat amenaçador per un altre de més cordial. Ja calmat, precisà: “Com us he dit abans, els meus pares són morts de fa anys i estan enterrats al cementiri de Manresa.” “Si voleu, us donaré el número de nínxol i tot”. “Per cert, no us interessaria pas comprar aquesta parcel.la? La venc barata…”.
No vaig voler seguir burxant en aquell tema tan surrealista i em vaig estimar més no fer bony al forat. No tenia ganes de seguir discutint amb aquell home ni de comprar-li la parcel.la. Li vaig dir gràcies pel seu aclariment i me’n vaig anar. Juraria i perjuraria que havia parlat diverses vegades amb aquells dos vellets al seu terreny de Les Brucardes però, després de la contundència d’aquell home en negar-ho, ja començava a dubtar de si tot plegat havia estat un deliri provocat per un cop de calor mentre prenia el sol al terrat de casa. Vaig anar al restaurant de la masia de Les Brucardes i, assegut a la barra, vaig demanar una canya de cervesa i unes olives per deixar passar una mica de temps; se’m feia difícil creure allò que m’havia dit aquell home i, abans de tornar al poble per dinar amb la família, ho volia corroborar. Em vaig acostar per darrera vegada a la parcel.la on, n’estava segur, havia trobat i parlat amb els dos iaios tantes vegades aquell estiu. No podia ser que m’hagués tornat boig i veiés visions. El banquer ja havia marxat i el cartell romania penjat a la porta de ferro. Volia tornar a entrar-hi per saber del cert si tot allò que havia vist a l’estiu en companyia dels avis era veritat o mentida. Però, de sobte, un soroll em va retenir; dins la quietud del migdia fred i humit, vaig sentir un aletejar d’ocells, vaig alçar el cap i vaig albirar dos coloms blancs que s’enlairaven cel amunt enmig del silenci dels pins.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com