0 Shares 1037 Views

La vida és un camí d’esperança amb un final incert (10.1)

9 de novembre de 2018
1037 Views

M. 1436

Tot passejant per la urbanització de Les Brucardes un estiu de fa molts anys, solia admirar les noves cases en construcció o les ja acabades i sentia una sana enveja per posseir algun dia una mansió com aquelles amb jardí o hort adossat i amb molts metres quadrats de terreny. Jo llavors vivia a Barcelona amb la dona i filles en un habitatge de 60 metres i quan tenia ocasió de visitar alguna d’aquelles “enormes” vivendes com, per exemple, la que va construir el Ciscu Escalé per la seva filla Roser i el Josep Lluís de Cal Quico, m’adonava que gaudir d’una casa de l’estil era per mi un somni gairebé impossible.
Per fer una mica d’esport i estirar les cames em dedicava doncs a fer cada dia aquella petita excursió de quasi 7 km entre anar i tornar, quan queia la tarda i la intensa calor afluixava, fent la suau marinada més agradable el passeig. En deixar Sant Fruitós enrere i començar a pujar la costa de cal Cangeta ja no trobava ningú que m’aturés per enraonar; llavors, lliure de “ganxos”, feia via per arribar al pla dels ametllers al peu del Puig (l’autopista encara no existia) i, des d’allà, contemplar la magnífica vista del poble i de les muntanyes de Berga al Nord, i de la part meridional del pla de Bages amb Viladordis i Montserrat al fons. Poc després, i sota les ombres allargades dels pins, m’endinsava per l’entrada principal de la urbanització en direcció a la masia de Les Brucardes, però sovint trencava pels carrers adjacents per contemplar les noves construccions. Em cridava l’atenció una parcel.la limitada per un filat de punxes en tot el seu perímetre i per una paret baixa de maons amb una reixa de ferro pintada de negre, de dos pams d’alçada, a peu de carrer, rematada amb una porta metàl.lica de dues ales; tot per preservar una senzilla caseta de fusta al bell mig del terreny on just al costat hi romania una parella d’avis asseguts en un banc. Ells, veient-me passar, em saludaven i jo, per cortesia, els adreçava unes paraules per fer-me el simpàtic i, de passada, tafanejar una mica, sense proposar-m’ho, en la vida d’aquelles persones d’edat. Vaig saber que vivien a Manresa i que aquella parcel.la de gairebé 800 metres quadrats l’havia comprada el seu fill a finals dels anys 60 per fer-hi un xalet; fou el primer pas per fer realitat el seu somni, car havien viscut a pagès durant molts anys i els feia il.lusió tornar a viure en plena natura. Tot i que el terreny el van posar a nom del seu fill únic, foren ells dos qui van posar els diners dels seus estalvis, amb l’esperança que el seu fill hi construís, més d’hora que tard, una casa per viure-hi tots junts. Van dir-me que era director d’una oficina de Caixa Manresa i que es guanyava bé la vida. Ara estava casat i tenia un noi i una noia adolescents. En demanar-los jo que com és que encara no havien construït la casa després de tants anys, em van respondre que, després de pensar-s’ho bé, al seu fill no li seduïa gens la idea de deixar la ciutat per anar a viure en una urbanització, i que s’estimaven més romandre a Manresa, a l’àtic de 140 metres quadrats del passeig de Pere III tocant a la Bonavista. I la iaia, destil.lant una mica de rancúnia en les seves paraules, va reblar en el fet que era cosa de la seva jove, que tenia por de viure en un bosc amb tots els riscs que això comportava, com si ells no tinguessin experiència de viure en una masia! Enfí, que després de tota la il.lusió que havien tingut aquells avis en adquirir la parcel.la, fins i tot els costava molt atraure el seu fill i família per passar-hi un cap de setmana junts. Per això només venien ells a estar-s’hi uns quants dies, sobretot per mantenir el terreny en condicions i evitar que s’omplís d’arbusts i males herbes.
En els dies següents vaig anar intimant amb aquella parella d’avis i fins i tot em van convidar a entrar dins la seva propietat. La caseta, d’uns dos metres d’alçada, la tenien per guardar-hi les eines però també hi encabien quatre cadires de ferro apilades, unes graelles per coure carn i una paella per fer l’arròs; també un petit moble amb estris de cuina i un catre per dormir, ja que l’espai era molt reduït i no donava per més. Un capvespre que els vaig anar a visitar acabaven de sopar i em van oferir uns talls del meló que guardaven dins una galleda d’aigua fresca provinent d’un pou que havien foradat just a uns deu metres darrere la caseta. Gràcies al pou podien rentar-se, cuinar i regar quatre testos amb geranis i assutzenes, així com conrear un petit hort on l’home hi plantava algunes tomaqueres i alberginieres quan era el temps.
Eren una parella d’ancians molt agradable; ell era xerraire de mena i m’explicava coses d’antany com fan la majoria d’avis, i jo me l’escoltava embadalit igual que un vailet al qual conten rondalles a la vora del foc. Ella era més reservada i de vegades interrompia el seu marit provocant una petita discussió sobre algun detall que per mi no tenia gens d’importància però que ells li’n donaven molta, vista la vehemència de com es contradeien. Al cap d’uns moments la disputa arribava a la seva fi i el vell continuava la seva explicació com si res, amb un gran interès per part meva. Ells no perdien l’esperança que el seu fill acabés construint-los la casa somniada per poder-hi viure tots junts.
La setmana que ve acabaré aquest relat, amb un final sorprenent.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Editorial 1682
783 views
783 views

Editorial 1682

Redacció - 28 de març de 2024
Juguem amb la llum
52 views
52 views

Juguem amb la llum

Escola CEIP Pla del Puig - 27 de març de 2024
CNL Montserrat – Pel que fa als connectors
312 views
312 views

CNL Montserrat – Pel que fa als connectors

CNL Montserrat - 27 de març de 2024
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com