La ironia fa riure; el sarcasme incomoda i deprimeix.

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 35

L’Andreu nasqué a Manresa a mitjans dels anys 80 del segle passat. Venia d’una família catòlica practicant i des de petit havia anat amb els seus pares a missa tots els diumenges i festes de guardar. Com a bon creient era temorós de Déu, fidel devot de Jesucrist, de la Verge Maria, i de l’Esperit Sant. També creia en els miracles, en les aparicions, i en la vida i obra dels Sants. El seu preferit era Francesc d’Assís. Ja de molt jove sovint s’embrancava en acalorades disputes amb els amics, la majoria agnòstics o ateus, que no entenien la seva exacerbada fe religiosa. “El Monjo”, li deien amb ironía quan estaven farts de discutir-hi, però ell encara ho trobava un afalac.
Al noi li agradava molt el contacte amb la natura i, a partir dels 9 anys, la família el va inscriure a un grup excursionista on una vintena de joves d’ambdós sexes, guiats per dos monitors, solien fer llargues caminades pel Bages, el Solsonès i el Berguedà. De vegades muntaven tendes de campanya a la vora dels rius i s’hi passaven un parell de dies. Amb l’arribada de l’adolescència continuava sortint amb els seus companys excursionistes i una nit de lluna plena del mes de juliol, mentre la majoria de nois i noies dormien, ell, desvetllat per la xafogor que feia dins la tenda i amb ganes d’orinar, s’aixecà i sortí a l’exterior. Després de buidar la bufeta s’assegué al peu d’un arbre i s’entretingué a mirar el paisatge amarat de clar de lluna. El silenci era trencat per la remor de l’aigua que baixava alegre pel rierol, pels esgarips d’algun ocell nocturn i pel xerric dels grills amagats en la foscor. De sobte sentí uns gemecs, s’alçà i, després de caminar unes passes, sorprengué “in fraganti” el Marc, un vailet un parell d’anys més gran que ell, estirat damunt la gespa i fent carícies i petons efusius a una noia del grup. “Però…però què feu?” els preguntà innocentment l’Andreu. La jove parella estava mig nua, igual que ell que només anava amb samarreta i calçotets, i quan van sentir la veu de l’intrús es van espantar i es van separar d’un bot. “Òstia, em pensava que eres en Manel, el guia!”. Va dir el Marc, molt alterat, mentre s’incorporava de mig cos. “Què hi fots aquí, badoc de merda? Torna a la tenda, pallús!”, va escridassar-lo. “Això que feu està molt malament; podeu anar a l’infern!” els amonestà l’Andreu, molest per l’enfilall d’insults que rebia del seu company mentre els assenyalava amb el dit índex de la mà dreta. “Estàs de conya o ets més imbècil del què em pensava!” Li etzibà el Marc aixecant-se del terra i donant-li una empenta amb el braç que quasibé el va fer caure. “Fot el camp, au vés a fer nones, i ai de tu si et xives!” “No, no ho faré, estigueu tranquils! Mentre l’Andreu s’allunyava del lloc topà amb el guia que havia sentit veus i volia esbrinar el motiu de l’enrenou. “Què hi fas aquí fora?” “He…he sortit a pixar”, li respongué el noi quequejant. “Doncs, apa, torna a la teva tenda immediatament!”. Tot seguit ensopegà amb el Marc que venia sol i li feu la mateixa pregunta. “No podia dormir i he sortit a prendre una mica la fresca; quan tornava m’he trobat aquest dròpol amagat entre els arbusts i he pensat que era un senglar”. El monitor no sabia si creure-s’ho i li va dir: “Va, deixem-ho córrer i ves-te’n al jaç que demà hem de matinar”. La noia esperà sigilosament darrere la malesa a que el seu amant furtiu i el guia tornessin a les respectives tendes de campanya i poc després s’esmunyí dins la seva, que compartia amb dues amigues més. L’Andreu no pogué reprendre el son de seguida i, mentrestant, li donava voltes i més voltes a l’escena que acabava de presenciar. Tenia 13 anys i sempre li havien ensenyat que pecar contra el 6è Manament estava penat amb el foc etern. Finalment s’adormí pregant pel Marc i per la noia de la qual no recordava el nom. L’endemà al matí, a l’iniciar l’excursió, va veure com el Marc, amb dos o tres joves més, ganàpies com ell, feia broma amb les mosses, entre les quals, aquella amb la que l’havia vist “fent porqueries” a la vora del riu. Era com si res no hagués passat, però ell sabia que no havia estat un somni.
Anècdotes com aquesta i d’altres es van repetir al llarg de l’adolescència de l’Andreu. A partir dels 14 anys sentia pulsions estranyes que posaven a prova la seva fortalesa davant el pecat; el seu cos havia canviat, li havia crescut pèl a les aixelles i a l’engonal i, just en aquell precís lloc, hi tenia una part díscola que li causava un constant malestar. Quan reprimir-la sense perdre la castedat esdevenia un esforç inútil, resava un Parenostre i tres avemaries tot esperant que les aigües tornessin a llera. Llavors, ja més calmat, es concentrava en el patiment dels màrtirs per distreure la ment.
Als 18 anys, un cop acabada la Quaresma, es reuní amb els seus pares per informar-los que havia pres la gran decisió de la seva vida: Fer-se monjo. Estava fart d’ésser l’objecte de les ironies dels seus amics d’institut que continuament el titllaven de marieta pel fet que mai no anava amb noies i que se’n reien d’ell quan el veien a la capella del centre educatiu pregant agenollat amb una gran devoció. “T’ho has pensat bé, fill? No te’n penediràs?” Li va preguntar la seva mare acariciant-li el rostre com quan era nen. “No, mare; sé el que faig”. El pare, que tenia un germà que era rector de la parròquia d’un poble del Pirineu gironí i un oncle avi que havia sigut bisbe, no trobà estranya la vocació del seu fill i l’encoratjà a fer allò que li dictava el cor.
El seu error, innocent com era, fou anunciar el seu propòsit als amics amb els quals sovint discutia de religió. “Estàs boig? Però si avui dia ningú no es fa monjo! Viu la vida, carallot!” deia un; “coneix una noia, casa-t’hi i tingues fills…”, afegia un altre.
Assumint que era com predicar en el desert, aquests mateixos amics, poc abans que l’Andreu entrés en el convent, el convidaren a una festa de comiat. Ell no hi volia anar perquè, entre altres motius, els actes mundans el treien de polleguera. “Va, vine, que hi hem convidat una monja i tot!”. “Una monja?” Va preguntar l’Andreu, incrèdul. “Sí, és cosina meva que està passant uns dies a Manresa” va dir en Biel, un de la colla. “Podreu parlar de Verges, de Sants i de miracles a dojo…” va afegir un altre. Al final el van convèncer i, el divendres següent, tots plegats van anar a l’apartament d’un dels amics, aprofitant que la família era fora i ningú no els destorbaria.
Resulta que la tal “monja” era una prostituta romanesa disfressada que havien llogat per riure-se’n del pobre Andreu. Quan el noi arribà al lloc, l’esperaven tots vestits amb hàbit marró, caputxa i cinyell com que si fossin frares. De fons sonaven càntics gregorians. Ell, sorprès de tot plegat, feu cas als seus amics i es despullà fins a romandre amb roba interior. Es posà l’hàbit al damunt, es cenyí la corda a la cintura i tot seguit l’acompanyaren fins a una habitació on l’esperava la “monja”. “Us deixarem sols. Enraoneu i confesseu-vos els secrets l’un a l’altre” va dir un dels organitzadors de la festa fent l’ullet als companys; “…mentrestant, nosaltres prepararem les birres i el pica-pica”. L’aspirant a monjo, encuriosit per conèixer la “germana” i les seves vivències en un convent, va caure en el parany de quatre grapes i, un cop dins el dormitori, ràpidament li van tancar la porta amb clau; mitjançant una càmera oculta, tota la colla d’amics van córrer a asseure’s davant la pantalla del televisor per gaudir de la bretolada. La monja, asseguda al peu del llit, va trencar el silenci amb una salutació de benvinguda: “Ave Maria Purísima” i ell, automàticament, va respondre “Sin pecado concebida”. Al saló, els amics es cargolaven de riure. Va romandre uns instants palplantat fins que ella afegí: “Ven y siéntate aquí a mi lado”. Ell la va obeir i es va asseure al seu costat, al llit, mantenint una respectuosa distància. Era una dona ratllant la quarantena que se’l guaitava amb una barreja de curiositat i picardia. “¿Es la primera vez?” li va preguntar ella. L’Andreu, nerviós, pensant que es referia a l’hàbit que duia, respongué que sí; que era el primer cop que es vestia d’aquella manera però que aviat portaria un hàbit de debó. Ella començà a ventar-se amb la mà. “Uf, hace mucho calor aquí. ¿Nos quitamos los hábitos para estar más frescos? L’Andreu es va sorprendre: “Pero…¿Se va usted a desnudar? ¿No es usted monja? ¡No me lo puedo creer!” va exclamar ell davant el silenci clamorós de la “germana”. Ella el va calmar: “Tu eres aspirante a fraile; yo soy monja. No pasa nada si ambos nos quitamos los hábitos para estar un poco más cómodos con el calor que hace”. Ella va començar a desvestir-se i ell, amb certs dubtes, també. Li va estranyar molt que sota la roba, la “monja” portés una combinació de color vermell i una lligacama. L’Andreu no se’n sabia avenir. Era el dimoni? Alguna cosa rara estava passant. Ella s’insinuà i, en un moment donat, es llançà sobre el noi com una pantera damunt la seva presa. Crits i moviments frenètics d’extremitats. Tots dos van donar unes quantes tombarelles al llit, ara ell a sobre, ara ell a sota, fins que, més enllà dels límits del matalàs, van caure per l’espona al terra. Ell s’aixecà nerviós i, esporuguit, intentà en debades obrir la porta mentre la dona, estirant-li els calçotets pel darrere, volia atreure’l de nou al jaç. Els seus amics des del saló es feien un fart de riure a costa de l’Andreu. Llavors, amb els punys, l’aspirant a monjo començà a picar fort a la porta que semblava que el matessin: “Traieu-me d’aquí, malparits! M’heu enganyat!” Implorava de dins estant. Per evitar un eventual atac d’histèria, finalment van obrir-li la porta i l’Andreu, sortí com un esperitat de la cambra esclatant en plors. “Doneu-me la roba, que em vesteixo i me’n vaig!” va exigir-los molt ofuscat, gairebé fora de si. “No m’esperava això de vosaltres” va mormolar, mentre es vestia a cuita-corrents. Abans de deixar l’apartament, se’ls va mirar a tots des del replà, prostituta inclosa, i els digué: “Quan sigui al convent, pregaré per la vostra salvació”. Un dels amics, en Biel, va voler justificar-se: “…Però si era un joc, una broma… vinga, Andreu, no t’ho prenguis així!”. I un altre afegí: “Noi, no tens sentit de l’humor…!”.
Quan la porta es tancà i s’asseguraren que l’aspirant a monjo ja no els sentia, l’amfitrió va comentar: “Ja us deia jo que no li agraden les dones.” “Sí, es un bicho raro” va reblar la romanesa amb un somriure. Realment vivien en móns diferents…

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin