0 Shares 357 Views

La ignorància impedeix estimar i sembra prejudicis (11.1)

23 de novembre de 2018
357 Views

M. 1438

El Nico havia vingut a Catalunya amb els seus pares quan tenia set anys. Era nat en un petit vilatge prop de Jaén, a Andalusia, però allà no hi havia feina i son pare, que anava coix per una ferida de guerra lluitant en el bàndol republicà, fart d’acudir inútilment a la plaça del poble responent a la crida de l’amo dels extensos oliverars dels voltants cada cop que necessitava gent per a la collita de les olives, i veient que els seus 4 fills (el Nico era el més gran) cada dia estaven més prims i desnodrits, decidí agafar la seva família i cercar un millor futur. D’antuvi havia pensat en Madrid, la capital d’Espanya, una ciutat on hi vivia un cosí seu, però finalment s’estimà més fer cas a uns antics veïns de casa seva que feia poc que havien vingut de vacances i li deien que a Barcelona hi havia molta demanda de treballadors. El Nico recorda el viatge que els va permetre descobrir el mar i la manera com van arribar a l’estació de França de la Ciutat Comtal, al costat d’una gernació de gent que duien poc equipatge i molta misèria al damunt. Parlem dels darrers anys 50 del segle passat.
Portaven a sobre l’adreça dels seus veïns que vivien a Santa Coloma de Gramenet i, com que l’home no sabia de llegir i la seva dona tampoc, a base de preguntar i preguntar amb el bocí de paper manuscrit a la mà, arribaren finalment al carrer de Singuerlín. Els seus amics del poble els reberen amb joia i durant un parell de mesos visqueren al pis d’ells mentre cercaven un habitatge de lloguer. El pare del Nico trobà feina de manobre ben aviat en una empresa de la construcció i poc després, tal com tenia pensat, es va fer amb un habitatge de lloguer per viure ell i la seva família. Era al capdamunt del carrer de Singuerlin, a dalt del turó; una tercera planta amb 3 dormitoris, menjador, cuina, safareig i un petit terrat des d’on s’albirava el Mediterrani, per bé que, quan feia marinada, també els arribaven els fums i les ferums de les xemeneies de la tèrmica de Badalona.
El Nico i els seus germans (eren 3 nens i 1 nena) van escolaritzar-se en un col.legi públic de Santa Coloma i el castellà era la llengua habitual arreu, tant a dins com a fora de casa. Normal en un barri immigrant on la gent provenia majoritàriament d’Andalusia i Extremadura, i molts d’ells ni tan sols sabien que vivien a Catalunya. De fet ningú no els ho havia dit per allò de que “esto es España y estamos en España”. Si en alguna ocasió sentien algú parlar català en aquell barri o en els desplaçaments a Barcelona, el consideraven gairebé un “bicho raro”. Els seus amics, que viven en un edifici de 6 plantes amb 24 veïns, tenien un veí català i li deien “el catalán” per distingir-lo de la resta.
A mesura que va anar creixent, el Nico es va adonar que no vivia en un país lliure però, com a molta gent, tampoc li preocupava massa; Tanmateix, quan va morir Franco es va disgustar i va plorar. Tenia 23 anys i acabava de llicenciar-se de la “mili” a Saragossa. “¿Qué pasará a partir de ahora?” “¿Volveremos a matarnos unos a otros?” es preguntaven molts veïns del barri de Singuerlín amb preocupació, al bar o a la plaça, sense obtenir resposta. Curiosament, per un estrany síndrome d’Estocolm, força gent que havia vingut a Catalunya escapant de la misèria estava agraïda al Caudillo: tenien feina, havien fet algun estalvi i vivien tranquils i en pau a casa seva; també era cert que, fins llavors, quan anaven al bar només parlaven de futbol i mai no es ficaven en política. No els interessava.
En els anys convulsos previs a la mort del Dictador, pulul.laven moviments obrers clandestins a la majoria de poblacions perifèriques de Barcelona, i Santa Coloma no n’era l’excepció. Alguns joves s’havien fet militants de CCOO o de la UGT i repartien fulletons, informant a la població, majoritàriament escèptica, dels drets dels obrers que, segons ells, no eren respectats pel règim.
Al Nico, tant a l’escola com quan es trobava amb el seu cercle d’amics, li havien inculcat massa consignes en contra de la llibertat i la democràcia, que molts consideraven pernicioses i, quan va arribar la Transició, no comprenia que hi hagués tanta gent dolenta (mala gente, deia ell) disposada a sortir al carrer brandant pancartes on es llegia “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, i
plantant cara als grisos, els quals sempre solien acabar amb aquelles provocacions a garrotades. Li preocupava també que cada dia hi hagués més propaganda en català, i l’aparició del diari “AVUI” als quioscs fou la gota que li va fer vessar el got. “Pero… ¿no estamos en España?” “¿Por qué coño dejan publicar estos panfletos escritos en vernáculo que no entienden ni los propios catalanes?”, es preguntava amb raó, car feia 40 anys que l’ensenyament del català estava prohibit i la gent només sabia llegir en espanyol.
Tampoc entenia la sardana i els seus compassos “monótonos y aburridos”: Ara saltets cap aquí, ara saltets cap allà, amb els braços enlairats i agafant-se les mans uns i altres fent una estúpida rotllana, segons ell. Allà en el barri de Singerlín havia vist ballar sevillanes i flamenco; allò sí que era del seu gust! Potser perquè, essent-ne conscient o no, el vinclava amb la terra que el va veure néixer. La sang hi fa molt. Quan s’assabentà que l’inventor de la sardana fou un tal Pepe Ventura nascut a Jaén, no s’ho podia creure.
Un dels amics de joventut del Nico militava a Fuerza Nueva i ell, com a ferm defensor de la Pàtria, s’hi va apuntar. Li agradava la gallardia i l’orgull espanyol dels seus membres i, com ells, va abraçar la ideologia feixista amb entusiasme. Blas Piñar i Girón de Velasco n’eren els referents i els crits “Viva José Antonio,” “Viva Franco”, i “Arriba España” sonaven amb aires marcials després de cantar el “Cara el Sol”. El seu cor vibrava d’emoció.
Amb aquests antecedents, en el capítol de la setmana que vé entendreu perquè la ignorància impedeix estimar i sembra prejudicis.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Menú per a dos.
17 views
17 views

Menú per a dos.

Redacció - 23 de setembre de 2021
Mau, Atún, Buha, Noibenfet – Frase de la setmana
1612 views
1612 views

Mau, Atún, Buha, Noibenfet – Frase de la setmana

Redacció - 23 de setembre de 2021
F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs.
37 views
37 views

F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs.

Redacció - 22 de setembre de 2021
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com