Històries que fan mal (4)

Per: Miquel P. Cortina / Foto: EFE

La Gumersinda era una noia boliviana, soltera i mare d’un minyó de dos anys, que havia arribat com a “turista” a l’aeroport de Barajas l’any 2002 quan va entrar en circulació l’euro. Era baixeta, de trets indígenes i dotada d’una gran desimboltura. El seu anhel era trobar feina a Catalunya i, un cop assolida una certa estabilitat econòmica, recuperar el fill al més aviat possible. No volia tornar a Bolívia per bé que parlava sovint amb la seva família per telèfon, sobretot per informar-se de l’estat del nen. A Cochabamba tenien una petita fonda on servien àpats i ella n’havia estat la cuinera, però el negoci no donava prou per a mantenir el pare, la mare i quatre germans més joves que encara no treballaven. Se sentia com la ventafocs de la família i aquest fou el principal motiu pel qual decidí marxar, amb només 19 anys, deixant el fill sota la tutela de l’àvia. Per sort, aquells eren temps de molta oferta laboral a Espanya i ben aviat fou contractada per una empresa de serveis. La primera feina que va trobar fou d’assistenta en un hotel de Barcelona on es passava hores endreçant cambres i fent llits. No guanyava gaire però molt més que en el seu país d’origen. Dos mesos més tard una clienta belga va denunciar a la direcció de l’hotel que li havien sostret un braçalet d’or que havia deixat dins el calaix de la tauleta de nit i, com que no hi havia cap precedent de robatori, totes les sospites van recaure sobre ella. La Gumersinda no n’era l’autora però, com la més nova, la van despatxar. El pitjor era que aquesta acusació de falsa lladre va repercutir a l’empresa que l’havia contractada i també la van fer fora. Setmanes després, a través d’una amiga, va trobar una feina a Sant Quirze, a uns vint quilometres de la capital catalana, com a assistenta d’una senyora gran, malalta d’altzheimer. Viuria internada en un xalet on, a canvi d’un sou modest, hi eren inclosos el menjar i el dormir. Ella s’ocuparia també de cuinar per a la família de 5 membres i de mantenir la casa neta. Els primers mesos passaren volant; com que no gastava res i començava a estalviar, cada setmana enviava 100 euros a sa mare per al manteniment del nen. Els seus germans, d’ençà que se’n van assabentar, la trucaven sovint per exigir-li que també els trametés diners. La Gumersinda, per amor a la família, els els transferia, però a costa de no guardar-se res per ella. La mestressa de la casa era una dona amb poca cultura però amb molts fums, autoritària i de mal caràcter, que la tractava com si fos una esclava. Sempre es ficava amb ella i la insultava dient que no valia per a res, quan en realitat la pobra noia no parava i cada nit se n’anava a dormir exhausta i sempre pendent que la senyora invàlida no la sol·licités, en els seus deliris, a altes hores de la matinada. Malgrat el mal ambient que hi havia, al xalet s’hi va estar set anys i quatre mesos, fins que la iaia va morir. Llavors es va trobar un altre cop sense feina i sense dret a prestació d’atur, ja que aquella família no l’havia assegurat amb l’excusa que encara no disposava del permís de residència a Espanya. Com que es va quedar sense calers, sort en va tenir d’una amiga peruana de Barcelona que li va deixar compartir l’habitació. Per a subsistir, i fins que no trobés una altra oferta de treball, acudia a un menjador social i vivia de l’almoina. Foren quatre mesos terribles ja que, ultra la precarietat, havia de lidiar amb les constants trucades de la seva família que no entenien perquè havia deixat de fer-los transferències. Per molt que els digués que estava aturada i sense un cèntim, els seus germans s’ho prenien a xauxa i li deien falsedats com ara que el seu fill passava gana per culpa seva. La pobra Gumersinda encara s’angoixava més i es va deprimir molt. Mentre cercava desesperadament una altra feina va conèixer un home de 79 anys i es van caure bé. Ella en tenia 28 i al principi eren amics però després el vell li va proposar d’anar a casa seva per cuidar-lo car es feia gran i no estava gaire bé de salut. Era conco, no tenia família, però disposava d’habitatge propi al carrer Muntaner i uns bons estalvis. La Gumersinda no va trigar gens a respondre-li afirmativament car estava necessitada i no volia seguir en la misèria. La nova etapa que va encetar li va permetre per fi recuperar el fill a canvi d’uns diners que va haver de pagar a la família de Bolívia. Tots tres van viure feliçment uns quants anys fins que l’home va morir d’un atac de cor fulminant. Però, com passa sempre que hi ha béns pel mig, un cop mort li van sortir parents de sota les pedres i una cosina, de la qual ningú no en sabia res, va aparèixer de sobte i va aconseguir apropiar-se de l’habitatge i dels comptes del difunt, deixant la Gumersinda un altre cop al carrer, sense un euro, i amb un fill adolescent a qui seguir mantenint…

Darrerament ella ha trobat feina en una llar d’avis, ja té el permís de residència i el seu noi va a una escola d’hostaleria per aprendre de cambrer. Per a la família de Bolívia és com si haguessin deixat d’existir; com que no els transferia diners no en van voler saber mai més res.