És més fàcil veure sense creure que creure sense veure (19)

M. 1449

Aquesta és una reflexió sobre la Religió. De ben petits ens han inculcat unes creences que en moltes ocasions guien el nostre comportament humà al llarg de la vida. Depenent de l’entorn familiar i de la bona o mala experiència que hàgim acumulat a mesura que ens hem anat fent adults, cau dins el possible que, de cop i volta, reneguem de tot allò que ens van ensenyar durant la infantesa i finalment esdevinguem agnòstics o ateus. Moltes vegades, aquest rebuig de la Fe religiosa ens arriba d’una manera sobtada a causa d’un desengany, d’una tragèdia familiar o com a conseqüència de sentir-nos escandalitzats davant les injustícies del món, però sembla clar que mai no es tracta d’una decisió prou meditada. Ningú sap què hi ha més enllà de la mort ni si hi ha vida més enllà de la vida; el dubte sempre gira entorn de l’existència de Déu. Stephen Hawking, el famós astrofísic anglès recentment desaparegut i del qual ja he parlat dins aquesta secció fa un parell de setmanes, no creia en Déu però tampoc el negava. Ell deia que es pot anomenar Déu a les lleis de la Ciència que manen en l’Univers però que aquest Déu mai no seria algú amb aparença humana al qual hom pogués trobar i fer preguntes. No oblidem que la Ciència avança a base de suposicions i que el problema principal rau en el fet que ningú de nosaltres hi era en el moment de la Creació de la Terra, ni del nostre sistema planetari, ni de les galàxies que s’expandeixen per l’infinit.
Hawking diu que hi hagué un moment on tot l’Univers s’encabia en un protó. Recordem que un protó és el nucli de l’àtom d’hidrògen i responsable de qualsevol càrrega positiva en ell. Llavors, si l’àtom és la partícula més petita d’una cosa, com s’entén que l’Univers sigui actualment tan immensament gran? Sembla un contrasentit, oi? Hem de creure doncs en aquestes utopies de la Ciència? Diu el genial astrofísic que tot va començar amb el Big Bang, és a dir, amb l’explosió que hi va haver en un punt de l’espai fa milers de milions d’anys i que abans del Big Bang hi havia el no-res. Bé, aleshores, què va provocar aquella explosió que ens ha portat fins al dia d’avui? La Bíblia, escrita fa 4000 anys, diu que Déu va crear el món del no-res. No hi veieu una similitud entre allò que explica el Llibre Sagrat sobre la gènesi de l’Univers i les especulacions de la Ciència moderna en relació amb el Big Bang? Penseu que els primers llibres que formen l’Antic Testament els va redactar Moisès a partir d’una revelació divina i, al meu entendre, els fets que s’hi descriuen no es contraposen pas amb els avenços de las Ciència. Cal tenir en compte que estaven adreçats als jueus d’aquell temps amb un coneixement molt limitat de les coses. No pot ésser això una prova de l’existència d’un Creador?
Fa temps va arribar a les meves mans una historieta gràfica en la que es veia un món apocalíptic amb moviments sísmics constants, llamps i trons paorosos, on la gent intentava fugir horrotizada d’un ambient infernal sense escapatòria possible. Llavors es produía un zoom a la inversa i, a mesura que ens anavem allunyant d’aquell món ens adonavem que hi havia altres mons que, mentre retrocediem en l’espai, s’anaven ajuntant amb el primer en un punt cada cop més distant, afegint-s’hi altres mons i més mons fins a confluir en el mateix punt en el fons de l’infinit. I llavors, tot d’un plegat, aquell “viatge còsmic” feia que sortíssim del cap de fòsfor d’un llumí i, retrocedint encara més, d’una capsa de llumins que un nen tenia dins un calaix i havia obert d’una batzegada. És a dir, que tot l’Univers estava en la punta d’un misto en una capsa guardada dins un calaix!
En aquesta dimensió fora de tota comprensió humana, l’espai i el temps són relatius i tant un segon pot durar un milió d’anys com un milió d’anys un segon. Ras i curt: Qui pot provar que, des d’un punt de vista còsmic, tot l’Univers no cap en un granet de pols o en una gota d’aigua?
La humanitat, des del començament dels temps, donava un origen diví a tot allò que desconeixia i temia per les seves conseqüències adverses. Degut a la seva vulnerabilitat i amb el desig de protegir-se, ben aviat va deificar les forces de la natura o els astres del cel i, d’aquesta manera, es va anar desenvolupant la religió en la vida dels pobles primitius durant desenes de milers d’anys fins a la irrupció de
les grans religions monoteístes modernes. En ple segle XXI, davant els avenços de la Ciència, les velles creences són cada cop més posades en qüestió. Jo crec que una cosa no treu l’altra sinó que es complementen. La Ciència es basa en les lleis físiques de l’Univers per plantejar l’origen de tot fins arribar a la teoria que abans de l’instant zero el temps no existia. El mateix Hawking s’ha vist incapaç de formular en una sola eqüació la síntesi de les normes que regeixen l’Univers. Per contra, estava convençut que abans que s’acabi aquest segle la tindrem al nostre abast. Quan tingui lloc aquesta descoberta jo crec que quedarà demostrat que les lleis que expliquen el comportament de la matèria, el temps i l’espai no poden concebre’s com sorgides del caos sinó que tenen un origen matemàtic d’una precisió extrema. Aquest ordenament còsmic tan perfecte, al meu entendre, no pot haver estat mai creat per l’atzar. Si la predicció de Stephen Hawking es compleix, jo estic convençut que, a través de la Ciència, aconseguirem desvelar el gran misteri de Déu.
De moment, i donant la raó als agnòstics i als ateus, és més fàcil veure sense creure que creure sense veure.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin