0 Shares 324 Views

Els malsentesos són la causa de moltes disputes estèrils (8)

26 octubre, 2018
324 Views

M. 1434

L’Enric estava casat amb l’Anita i tots dos vivien a Manresa. L’Enric era un home de 42 anys, molt treballador, que feia de contramestre en una fàbrica tèxtil i, com a responsable de manteniment, es passava el dia al costat dels manyans donant-los instruccions mentre aquests reparaven els telers o revisaven les politges i els motors. De tant en tant assistia a les reunions amb l’amo i el majordom fins a altes hores del vespre i això feia que tornés a casa molt tard. L’Anita, filla única, havia heretat dels seus pares una petita acadèmia al carrer de la Muralla on hi donava classes. Era una dona de 38 anys, senzilla i elegant, que encara conservava l’atractiu de la seva joventut. Quan estava més atrafegada era als mesos d’estiu en que venien nois i noies de l’Institut Lluís de Peguera que no havien passat els exàmens de juny i s’havien de preparar pel setembre.
L’Enric i l’Anita s’havien casat grans pel què era costum en aquella l’època i tenien un nen de 6 anys. Encara que durant el dia es veien poc, eren feliços vivint junts en aquell habitatge del carrer Carrió que compartien amb la mare d’ell, la Sra. Elvira, una vídua corcona i malfiada. Però ells dos s’estimaven i no li feien gaire cas. El fill de tots dos, l’Albert, ja en edat d’escolaritzar-se, rebia classes de sa mare els caps de setmana i normalment passava el dia amb la iaia, que tenia cura d’ell i el treia a passejar. Tots els divendres al vespre se l’enduia a missa a l’església de Cristo Rey. De vegades també el portaven a visitar els avis materns, mestres retirats, on aprenia coses interessants. El nen pujava molt despert i intel.ligent.
A l’acadèmia de l’Anita només hi treballava ella però a l’estiu necessitava algú que l’ajudés. El mestre amb el qual comptava fins llavors i que ja havia treballat pels seus pares durant molts anys, acabava de jubilar-se i no tenia substitut. Era a finals de maig i al juny començaven les classes de repàs; calia afanyar-se a trobar-ne un. Publicà un anunci al “Diario de Manresa” i se li presentaren 3 candidats: Dos d’ells, un noi i una noia, eren estudiants universitaris i no li van fer el pes; el tercer, en canvi, era un jove nascut a Reus, que havia cursat Magisteri, i a l’octubre entrava de mestre a l’Institut Lluís de Peguera. Es deia Antoni, tenia 24 anys, i estava hostatjat en una pensió a la capital del Bages, on havia arribat uns dies enrere per conèixer la ciutat i la seva gent. Fer classe en una acadèmia li permetria practicar la docència uns mesos abans de començar de debò. L’Anita, abans de contractar-lo, li demanà referències i li va dir que havia fet de professor a Reus i després en un col.legi de Vilafranca. Era el fill petit d’una família de 4 germans, dos nois i dues noies, i ell era l’únic que havia estudiat Magisteri. Els seus pares tenien una ferreteria, i el Joan, el seu germà gran, n’era l’encarregat. Mentre el jove enraonava, ella, com a dona, a part d’escoltar-lo, es fixava en el seu aspecte físic: alt, ben vestit, cabells castanys ondulats, mirada penetrant, celles rectes ben definides i faccions regulars. El seu rostre era ferreny amb unes incipients arrugues al front. Aparentava ésser més gran de l’edat que tenia. Com era habitual, l’Anita el tractava de vostè: “Bé, li faré un contracte de 3 mesos que anirà del 15 de juny al 15 de setembre, període en el qual tindran lloc les classes. Com veu, havent acabat encara es podrà prendre uns dies de descans abans de començar a l’Institut”. I va afegir: “Tindrà temps de fer turisme, si vol”. Ell li va respondre amb un somriure i signà el contracte. Pel fet que era un tema intern de l’acadèmia que ja s’havia resolt, gairebé no ho havia comentat amb l’Enric i molt menys amb la Sra. Elvira.
Aquell estiu s’havien inscrit 18 alumnes a part dels habituals de l’academia que havien suspès el curs al juny. En total eren 23 joves entre els 11 i els 16 anys repartits en tot el dia, i els dos mestres es reservaren l’ensenyament de les assignatures que més dominaven cadascú.
La circumstància de conviure moltes hores a l’acadèmia amb els alumnes que entraven i sortien d’acord amb un horari de classes predeterminat, va fer que l’Anita i l’Antoni aprofitessin el migdia per comentar qualsevol incidència. Les classes acabaven a la 1 i recomençaven a les 4 de la tarda; disposaven doncs d’una mitja hora abans d’anar a dinar. La xerrada la tenien en el despatx i, després, ella se’n tornava a casa seva i ell a la fonda on dormia i que també feien menús. Al vespre, quan acabaven les classes, sortien junts i anaven carrer avall fins a la plaça de St. Domènec i al passeig de Pere III, on se separaven i cadascú continuava el seu camí.
Alguns cops s’asseien a la terrassa d’un quiosc de begudes i prenien un refresc, ja que a Manresa, a l’estiu, hi fa una calor sufocant. Entre les altes temperatures i les noies que passejaven lleugeres de roba, l’Antoni, jove com era, s’escalfava i discretament s’insinuava a l’Anita mitjançant alguna carícia al braç o als cabells. Ella, fidel al seu marit i malgrat que aquell noi en el fons li agradava, tallava d’arrel qualsevol temptativa apartant-li la mà amb un esguard sever. Llavors, per rebaixar la tensió i refredar la fogositat del jove mestre, es posava a parlar del seu home, l’Enric, i de la feina que feia a la fàbrica on treballava. També treia conversa sobre el seu fill Albert i de l’acadèmia fundada pels seus pares ja retirats, delectant-se a explicar-li algunes anècdotes de la seva llarga vida com a docents.
Un divendres de finals d’agost, cap al tard, i amb els alumnes gairebé llestos per passar els examens, l’Anita i l’Antoni s’assegueren a la terrassa del quiosc Canaletas, al capdamunt del passeig de Pere III. Restaven pocs dies per a la Festa Major i aquella rambla estava plena de gent anant amunt i avall. De cop i volta aparegué la Sra. Elvira amb el nen. Acabaven de sortir de l’església de Cristo Rey per l’escalinata que dona a la plaça del mateix nom i, tombant al passeig, enxampà la seva jove, ben tranquil.la, prenent una beguda i xerrant amb un desconegut. Per sort el petit Albert no es va adonar de la presència de sa mare però la vella, amb els ulls encesos, va llençar-li uns dards malèfics plens de ràbia i menyspreu. “Ja està! La meva jove surt amb un altre home i li posa banyes al meu fill!” Ella la va veure passar com un llamp amb el nen amagat entre les faldilles per evitar que fos innocent testimoni d’aquell “escàndol”.
Quan l’Anita va arribar a casa a l’hora de sopar, l’Enric ja havia tornat de la feina i li va obrir la porta. La Sra. Elvira havia tingut temps d’esplaiar-se explicant-li la seva versió dels fets i ell estava tot confòs i atordit. “Què ha passat? Ma mare està que trina…” Ella li va fer un senyal que la seguís al dormitori car havien de parlar. Un cop allà, l’Anita, mentre es canviava de vestit, cercà els ulls del seu home i li preguntà: “Tu m’estimes?” la resposta d’ell fou ràpida: “Esclar que sí!”. L’Anita continuà parlant: “…Llavors, em creuràs si et dic que la persona que era amb mi a la terrassa del passeig és el meu ajudant a l’acadèmia per donar les classes de repàs? I l’’Enric, en veu baixa i mirant furtivament la porta ajustada, xiuxiuà: “la mare m’ha dit que era un desconegut; un home jove i atractiu que només feia que mirar-te i somriure’t”. Però la Sra. Elvira, amb el davantal posat i el cullerot a la mà escoltava la conversa des del passadís i, obrint la porta, irrompé com una fera: “Ets una poca-vergonya. Casada i amb un fill petit, i flirtejant amb altres homes! On s’és vist? Ets una meuca!”. “No m’insulteu, mare” va replicar l’Anita, ferida per la duresa de les seves paraules; “L’home amb el qual enraonava a la terrassa del passeig és el mestre interí que he contractat aquest estiu per donar classes a l’acadèmia. I, mirant la seva sogra fixament, reblà: “No hi ha res entre ell i jo. Jo m’estimo el vostre fill”.
La vella, en sentir que era el seu col.laborador a l’acadèmia, rebaixà el to i va expressar una disculpa gairebé inaudible. “Deixem-ho”, va dir l’Enric amb autoritat i, enduent-se mare i esposa abraçades per l’espatlla, afegí: “Va, anem a sopar que tots tenim gana”. El petit Albert, totalment aliè a aquelles trifulgues casolanes, ja els esperava al menjador.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com