0 Shares 78 Views
21/08/2019 | Sant Fruitós de Bages

El poder mediàtic és l’arma que utilitzen els governs per manipular el poble (2)

14 Juny, 2019
78 Views

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 30 – 2a. part

Tot i les promeses d’un tracte especial per a Catalunya tenint en compte la reivindicació com a nació que feien els catalans, el meu veí Innocenci Calveras comprovà amb desencís com la seva terra esdevenia una autonomia més dins el règim general, al mateix nivell que la Rioja o Extremadura, malgrat que la Constitució que ell havia votat junt amb un 70% d’espanyols i catalans, parlava clarament de “nacionalidades y regiones”. Primer desengany.
Amb el pas del temps veié com els franquistes, que fins llavors havien estat amagats, a excepció de l’ex-ministre Fraga Iribarne, tornaven a fer-se visibles en la política espanyola i cada cop amb més força. Havien sortit de l’armari i ara se’ls veia incrustats en el PP i també en el PSOE on molts dirigents eren fills de falangistes o de càrrecs importants del règim anterior. Aquella recuperació de poder coincidí amb el moment en què la premsa, les ràdios i les cadenes de TV amb seu a Madrid començaren a malparlar de Catalunya, es van signar manifestos en contra de la llengua catalana, i es difongué en cercles polítics que les coses havien anat massa lluny. Segón desengany.
Catalunya, malgrat tot, seguia aspirant a un ple reconeixement de la seva identitat i a un finançament just. Malauradament, a partir de l’any 1986, amb l’entrada d’Espanya a la CEE, començà una desequilibrada distribució de recursos econòmics que afectà molt negativament el benestar dels catalans. Sort n’hi va haver de la designació de Barcelona com a seu de les olimpiades del 92 ja que l’Estat es va veure obligat a invertir al país uns diners que altrament no haurien arribat mai. Foren unes inversions ben aprofitades, que van modernitzar les infraestructures de la capital catalana i el seu entorn. Per contra, a partir de llavors, el dèficit fiscal de Catalunya respecte de l’Estat es disparà. Tercer desengany.
Impulsat pel tripartit que governava la Generalitat, l’any 2005 el Parlament català discutí i aprovà l’esborrany d’un nou Estatut que corregia les mancances de l’anterior, amb la idea que fos el definitiu i equiparés Catalunya al País Basc i a Navarra en finançament i control dels recursos propis, que és just el que fan altres estats federals d’Europa i del món. Des de Madrid ho van veure com una temptativa de “romper España” i la premsa madrilenya i els mitjans audiovisuals es llençaren a fer una campanya en contra del nou projecte d’Estatut català. Tot i que finalment fou aprovat amb retallades pel Congreso i Senado espanyols, posat a referèndum i signat pel rei, el PP inicià una recollida de signatures arreu d’Espanya “contra Catalunya” i posà un recurs al Tribunal Constitucional, aprofitant que aquesta institució llavors disposava d’una majoria de jutges conservadors afins al PP. La sentència del 2010 en què deixava totalment malmès i escapçat l’Estatut català, significà un abans i un després en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. Auspiciat pel PP i per la premsa conservadora, s’inicià un boicot als productes catalans, especialment al cava. Quart desengany.
A partir de llavors, una part important de catalans digué prou i sortiren al carrer any rere any per reivindicar el dret a decidir i exigir un referèndum d’autodeterminació, puix consideraven que les restes del nou Estatut que havia laminat el TC amb la seva sentència humiliant no els representava en absolut. El pacte constitucional del 1978 entre Catalunya i Espanya s’havia trencat definitivament. Cinquè desengany.
El projecte de convertir l’empresa catalana GAS NATURAL en una de les energètiques més grans d’Europa amb la compra de la companyia elèctrica ENDESA (antiga FECSA), amb seu a Madrid, va resultar fallit degut a les pressions polítiques perquè naufragués. “Antes alemana que catalana” repetia la Presidenta de la Comunitat madrilenya Esperanza Aguirre apostant sense rubor per l’OPA d’una empresa rival alemanya. Al final, ENDESA va caure en mans italianes. La posició “absurda i antipatriòtica” que havien mantingut els polítics i mitjans espanyols durant la negociació va decebre moltíssim al pobre Innocenci. Sisè desengany.
L’hereu de Franco, el rei Juan Carlos I, acorralat per les infidelitats conjugals, la denúncia de cobrament de comissions, la corrupció dins la seva pròpia família i els escàndols, decideix abdicar en favor del seu fill Felipe VI, el qual demostra ser més Borbó que ningú davant les demandes legítimes dels catalans. Setè desengany.
L’aparició del partit Ciudadanos a Catalunya, nascut amb la única idea de lluitar contra el catalanisme i acabar amb la immersió linguística a les escoles, afegí més llenya al foc. La bona harmonia existent al Parlament des de la seva recuperació fins ben entrat el segle XXI es trencà amb la presència dels diputats d’aquest partit els quals, amb llur actitud crispada i prepotent, a cada elecció s’anaven fent més nombrosos gràcies als vots de molts espanyols contraris a l’avenç independentista cada cop més evident dins la societat catalana. La manca de resposta del govern espanyol al denominat “procés català” propicià que els líders catalanistes, empesos per les multitudinàries manifestacions al carrer, plantegessin a Madrid un referèndum legal i vinculant per aclarir el futur del país. Davant la rotunda negativa del govern del Partit Popular i de les Corts espanyoles, el president de la Generalitat optà per convocar un referèndum unilateral que tingué lloc el 1er d’octubre de 2017 amb una participació de 2,3 milions de votants, tot i les fortes pressions dels poders estatals per impedir-lo. Fou l’acte de desobediència col.lectiva més important que s’havia produit mai a Europa. Les imatges de violència per l’actuació desmesurada de les forces policials arribades d’altres llocs d’Espanya al crit d’ “A por ellos” donaren la volta al món. L’Innocenci també va votar i, per fortuna, al seu col.legi electoral no hi va haver cap càrrega de la policía nacional ni de la guàrdia civil, encara que les notícies que arribaven d’altres indrets li produïen estupor. “Com era possible que Escòcia i el Quebec haguessin pogut votar referèndums d’autodeterminació i, en canvi, Catalunya no?” es preguntava una i altra vegada el meu veí Innocenci; sempre li havien dit que “les urnes eren la base de la democràcia” i “que sense violència es podia parlar de tot”. No entenia res.
Els fets que tingueren lloc els dies següents posaren de manifest la nul.la sintonía entre els dirigents catalans i els del govern central. L’estratègia dels primers era asseure’s a negociar i la dels segons, la submissió sense pal.liatius. La judicialització del “procés” provocà l’empresonament o l’exili dels principals líders catalans. La política havia fracassat i ara tot estava en mans dels jutges. El pobre Innocenci se’n feia creus.
La setmana que vé explicaré com la majoria de mitjans de comunicació espanyols es tancaren en banda i jugaren un rol determinant per fer decantar l’opinió pública cap a les tesis dels partits de dreta, sense tenir en compte que la Carta Magna aprovada el 1978 era i és perfectament reformable i adaptable als nous temps.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria