Dissortat aquell que ha passat per la vida sense estimar ni ser estimat (14)

M. 1441

Un altre cop torna el Nadal amb els carrers dels pobles i ciutats ornamentats, els avets guarnits amb boles i llums de colors, els pessebres amb el caganer inclòs, els tions amb barretina i l’embafador martelleig de cançons nadalenques arreu. I una altra vegada ens sentirem engolits per la voràgine consumista que ens empeny a comprar i comprar sense més límit que la butxaca o la targeta de crèdit.
I mentre constants allaus de gent omplen el centre de les ciutats, les àrees comercials, els grans magatzems i les botigues de regals, jo m’aturo a contemplar els rostres de les persones anònimes que passen pel meu costat: veig famílies amb nens il.lusionats i amb els ulls enlluernats per tanta disbauxa nadalenca, estirant el braç de llurs progenitors per fer-los fixar en la joguina que els agrada i que, amb una mica de sort, potser els regalarà el pare Noel o els Reis Mags; observo unes parelles joves somrients i totalment abstretes de la multitud que els envolta, caminant agafades de la mà i construint somnis sota les garlandes lluminoses que desitgen bones festes; contemplo unes noies davant l’aparador d’una joieria mentre guaiten uns rellotges, uns collarets, uns anells o unes arracades que els agraden, però que difícilment adquiriran. Esguardo tot de jovent tafanejant i emprovant-se vestits en grans botigues de moda mentre, assegut en el portal, un sensesostre amb un gos arraulit al seu costat demana almoina. I més enllà veig una vella arraconada contra el mur d’una entitat bancària fent el mateix. El que em sorprèn és que, amb les llums multicolors del carrer i la música nadalenca, la presència d’aquells pobres dissortats són com ombres de les quals ningú sembla adonar-se.
Llavors em pregunto com dimoni haurà estat la vida d’aquests dos éssers humans per arribar fins aquest punt de degradació i precarietat. Aturat davant el captaire del gos, un home de mitja edat compungit i capcot però sense cap defecte físic aparent, deixo caure unes monedes dins el plat i faig un esforç per imaginar-me’l quan era nen; vull pensar que tenia uns pares que tal vegada es van alegrar del seu naixement, o que potser no, que haurien preferit que no hagués nascut; i el veig de petit, amb uns ulls innocents delerosos d’estimar i aprendre. És possible que no tingués pare i que la seva vinguda al món fos fruit d’una relliscada de la seva mare amb un amor furtiu del qual mai més no en va saber res. Me’l figuro amb quatre o cinc anyets veient passejar la gent endiumenjada i distreta pels carrers i places, gaudint de coses que ell mai no tindria al seu abast. Encara no sabia que estava estigmatitzat de per vida però ja s’adonava que la gernació que ell mirava amb desconfiança es movia sota la llum del dia com els ocells, mentre que ell ho feia en la penombra com les rates. Segurament va créixer enmig de la misèria sense tenir accés a una mínima educació. Potser la seva infantesa deambulava per un inframon sense esperança i el seu únic consol era reunir-se amb un grup de vailets pobres com ell i respirar la cola dels pots buits amuntegats a l’abocador. Tal vegada aquell fou l’inici d’un llarg camí cap a la seva destrucció com a persona fins que, ja adult i sense llar, una freda nit de novembre va acabar estirat en un racó d’un carreró llòbreg i humit de la ciutat després d’haver-se injectat una dosi de droga. Estaria surant per camps de maduixes i núvols de cotó quan de cop i volta va sentir a la galta la tèbia llepada d’un gos; un gest d’afecte del qual havia estat mancat tota la vida. Va obrir els ulls i gràcies a la feble llum d’un fanal el va entreveure: era un animal vell i pelut, un manyoc de pell i ossos del qual eixia un alè accelerat. Tenia les orelles grosses i caigudes i un esguard noble. L’home el va acariciar i el gos s’hi va arrupir. Em vull imaginar que, a partir d’aquell jorn, esdevingué el seu company inseparable fent bona la dita que la misèria compartida és més fàcil d’assumir.
Camino unes passes més enllà entre la gentada fins arribar on jeu la vella pidolaire. Va abillada tota de negre, amb un mocador al cap, les cames separades i amb l’esquena repenjada al mur. Té el rostre caigut com si li fes vergonya alçar la vista, però desprèn una olor nauseabunda que inconscientment fa apartar els vianants. Diposito uns euros dins el palmell de la seva mà estesa i me la miro; sembla una gitana de les d’abans, un embolcall de roba bruta i pestilent abandonat en aquell racó de la vorera del qual surt una mà implorant misericòrdia a la gent apressada que passa de llarg. I jo em pregunto si aquella mà qualque vegada ha sentit l’escalf d’algú; d’algú que l’estimés i que la mantingués reconcil.liada amb la vida. Té família? O potser és a les mans d’una banda que s’aprofita d’ella i la deixa cada matí en algun punt estratègic del centre per recaptar diners? Això m’ho han explicat, que hi ha un furgó amb matrícula estrangera que va deixant velles tolides i joves mares amb nadons per les cantonades a fi d’incitar la pietat dels transeünts. Després, cap al tard, el mateix furgó passa a recollir-les i, en algun lloc de l’extra-radi, fan recompte dels guanys. El “capo” talla el pastís, s’apropia de la porció més grossa, i les pobres mendicants es reparteixen les engrunes. I així dia rere l’altre.
Però jo vull imaginar-me que la dona demana caritat per altres motius: potser va néixer en un indret remot i miserable i va tenir una infantesa desgraciada; potser va arribar a Barcelona de joveneta enganyada per algú i forçada a prostituir-se. En la seva adolescència me la figuro una noia bonica, cara rodona i amb uns ulls on s’hi devien reflectir els seus somnis malastrucs. Vull creure que en algun moment del seu passat va sentir la crida de l’amor de debò en la persona d’un noi que l’estimava i que desitjava treure-la d’aquell cau per començar una nova vida però, dissortadament, el pinxo que l’explotava va traslladar-la de cop i volta a un dels barris més sòrdids i degradats de la ciutat, i allà la van destrossar com a dona encomanant-li una sífilis que la va deixar erma i podrida per sempre. Esverat per la deriva dels meus pensaments la contemplo asseguda allà al terra i, sense esperar-m’ho, de cop i volta aixeca el rostre; em guaita i, com si volgués agraïr-me l’almoina, em fa un somriure amarg. Potser tot el que he imaginat sobre les vides d’aquests dos pidolaires no tenen res a veure amb allò que han viscut però, siguin quines siguin llurs històries reals, la conclusió és que han acabat en aquell racó de carrer com una desferra de la societat. Les càbales sobre el seu passat poden ser infinites però la conseqüència final és aquella. Observo que la presència d’aquells dos éssers desvalguts resulta incòmoda o indiferent per a la majoria de vianants però, almenys per mi, ha tingut la virtut de fer-me recapacitar sobre el veritable sentit d’uns dies tan especials en els que es prodiguen les reunions familiars i la disbauxa. Mentre nosaltres gaudim de les festes ben acompanyats, hi ha persones que viuen soles i ho passen molt malament. Estic pensant en això quan pels altaveus del carrer sona la cançó “Santa nit” interpretada per una coral infantil. Amb el cor amarat de tendresa i conscient de la meva impotència per canviar la realitat, segueixo caminant fins a perdre’m entre la multitud.
BON NADAL I FELIÇ ANY NOU A TOTHOM!

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin